‘Rar’, l’intangible damunt del paper

BarcelonaSer rar no és fàcil. Perquè ser rar és ser en petit nombre, ser extraordinari. És esquivar el que és previsible, fugir del costum i dels estàndards. Passar de la ratlla. Sorprendre. És també allunyar-se del que es considera assenyat. I no és fàcil. Especialment si no només es vol mantenir el seny, sinó que es vol rarejar amb elegància, i amb un estil subtil, fins i tot inconfusible. Què tenen en comú Kim Kardashian i un gos d’atura? Doncs que tots dos formen part de l’intangible, d’aquest cercle de raresa difícil d’explicar que els va portar a omplir la portada del Rar. I quin és aquest intangible que els uneix i que uneix totes les portades? Un talent i un discurs. Anem a pams. Per començar, el Rar fuig estrepitosament de les mides i les pàgines brillants a les quals ens han tingut sempre acostumats els suplements de diumenge, i ens el trobem fet de pàgines de diari, esvelt i descaradament auster. A la portada hi trobem el personatge principal que fa de pivot de múltiples i imprevisibles històries que van de la ciència a la literatura; aquest personatge sol ser humà, però també ha sigut una moto Impala, i també serà, per què no, un arròs a la cubana.

“ Pasar textos de ordenador a disquete ”

1. Abrir Mi PC

2. Hacer 2 clicks en “C”

3. Cuando se abra “C” ir a Windows (2 clicks)

4. En Windows buscar mi nombre (todos mis textos)

5. Pasarlos arrastrando a Disco de 3 1/2

6. En el disco hay una luz que se va apagando cuando el texto se está pasando.

7. Y ya está.

Aquestes instruccions les hem trobat en un dels 101 números. Estan escrites a mà en una llibreta d’espiral, amb el títol ben gros i encasellat en un rectangle; seria un testimoni més, probablement semblant al que alguna vegada vam escriure nosaltres als pares o als avis fa 15 anys, i fa gràcia... Però saber que l’“ Y ya está ” i la paraula “ disquete ” els va escriure Pepe Rubianes fa que el somriure tingui veu.

Com amb Rubianes, els diumenges hem entrat a la cuina de molts personatges, fins i tot hem obert els armaris del menjador, allà on guarden els àlbums bons, al costat de les estovalles de Nadal, i hem vist imatges i moments inèdits. Com la carta astral de Miró i la seva data de naixement escrita a mà, “ 20 d’avril de 1893, 21h Barcelone ”; també vam descobrir la bonica i tràgica història d’amor entre Meryl Streep i John Cazale, i com ella va canalitzar la pena i la ràbia en el seu paper a Kramer vs. Kramer, que li va donar el seu primer Oscar. Josep Maria Pou ens va ensenyar l’entrada del concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona del 1965; Jordi Cruz ens va permetre capbussar-nos en fotos del seu àlbum familiar i descobrir com era de petit; Berta Marsé ens va relatar com va descobrir que el seu pare, Juan Marsé, en realitat era adoptat i els seus avis no eren els seus avis, i vam xafardejar les fotos del mòbil d’Andrea Motis mentre feia la seva gira per Europa…

Imprescindibles del ‘Rar’

Gastronomia. Literatura. Ciència. Moda. Viatges. I glamur. I també llistes de Spotify i semblances raonables, com la de Milena Busquets i Uma Thurman. La gastronomia va des dels plats de batalla, com les llenties i la carn arrebossada, fins als còctels de luxe o les estupendes tapes granadines que ha inspirat el nou disc de Sílvia Pérez Cruz i que llegireu aquest diumenge.

De viatges n’hem fet tants com més de 101. De Copenhaguen de la mà de Scarlett Johansson a Hawaii amb el Magnum o a Cadaqués amb Bonaventura Clotet. Sempre amb aquest glamur sobri omnipresent que explota en números com el de Toni Servillo, l’actor que va encarnar l’increïble Jep Gambardella a La gran bellesa, i que van fer servir d’excusa per esquitxar les pàgines d’àtics de Gambardellas barcelonins: una terrassa amb aires clàssics i vistes a Via Laietana que es precipiten a la catedral de Barcelona; un àtic que dóna al camp municipal de futbol Nou Sardenya (on el Gambardella de torn veu els partits de futbol en directe mentre esmorza o fa un cafè), i tenir el privilegi de, per fi, trepitjar el misteriós terrat ple d’arbres que es veu des de la plaça de Ramon Berenguer el Gran.

Però el glamur del Rar també el trobem en l’austeritat d’una tipografia que mai varia, en els seus espais en blanc i en unes inicials gegantines. En les cares despullades dels seus protagonistes i en l’estil lliure i literari dels seus col·laboradors, que fins i tot han arribat a parlar en dothraki.

“Al Rar som arquitectes. Construïm una revista a partir d’un pilar que es ramifica i que necessita un equilibri complex i sòlid, que no només funcioni per dins sinó que sigui espectacular per fora”. Ricardo Feriche, director creatiu del Rar, és qui cada diumenge ens dóna la benvinguda a la primera pàgina, normalment cap a l’hora del vermut, i ens explica les formes i el perquè de les branques amb un estil inconfusible que ens ha parlat de l’olor de les pèl-roges, d’aquell no sé què que tenen les models franceses o que sempre imagina Enrique Vila-Matas amb un abric de color bordeus. El Rar és això, també fet d’olors i de no-sé-quès per desxifrar i que cada diumenge es tradueixen en un suplement únic, tan segur de si mateix i tan màgic per fer coincidir un gos d’atura i Kim Kardashian en una mateixa portada.