Un hostal pitjor que el Vietnam
"Anàvem en hostals de carretera típics de les pel·lícules: parets emmoquetades, piscina comunitària i porta al peu de l’aparcament"
BARCELONAEstàvem recorrent la costa est dels Estats Units, des de Nova York fins a Miami. Excepte alguna reserva a les grans ciutats i parcs naturals, anàvem improvisant on dormir, normalment en hostals de carretera. Ja ho sabeu, aquells tan típics de les pel·lícules: parets emmoquetades, piscina comunitària i porta al peu de l’aparcament. Aquella nit, al diari local vam trobar una oferta per a un hostal anomenat Country Hearth, a Charlotte (Carolina del Nord). 10 dòlars la nit i habitació doble. Només havies de retallar el cupó i lliurar-lo. Una ganga.
Quan vam veure que a la recepció ens atenia un senyor amb un lloro a l’espatlla -el lloro no parava de cagar damunt seu mentre el senyor ni s’immutava- ja hauríem d’haver girat cua, però estàvem rebentats i volíem descansar. L’hostal no estava gaire net ni inspirava confiança, però era barat. Així que vam pagar i vam anar cap a l’habitació. Tres minuts de trajecte.
Mentre caminàvem no paràvem de veure gent dormint amb les portes obertes de bat a bat i la tele a tot volum. Alguns, quan sentien passes, sortien a escodrinyar-nos des del llindar. Un home ens va escopir. De fons, sentíem crits i discussions. Vam arribar a l’habitació, vam tancar la porta i vam veure que el terra, els llençols i les parets estaven plens de taques misterioses. No sé si preferia que fossin de sang o de semen. Ens vam mirar espantats. Ens vam acomiadar dels escarabats que havien vingut educadament a donar-nos la benvinguda i vam marxar d’aquell hostal.
Havíem exagerat? ¿Vèiem perill on no n’hi havia? A la nit, en un hotel modest sense taques, vam buscar informació sobre l’hostal a internet. I un comentari ens va robar el cor. Un noi deia que s’hi havia allotjat una nit amb el seu pare, un veterà del Vietnam, i que van passar tanta por que van haver de marxar a mitja nit. Bé, de fet, els va fer fora la policia, que hi havia anat a treure un cadàver de la piscina comunitària. Ja ho veieu, un pot suportar els horrors del Vietnam, però no les sorpreses que t’ofereix un hostal regentat per un lloro.
