Sabates de taló: sensualitat o opressió?

Cada cop més dones renuncien a portar aquest calçat, que causa problemes físics i redueix la mobilitat

El dissenyador Christian Louboutin, conegut per ser el creador de les mítiques sabates de sola vermella, afirmava l’any 2013 que “els talons proporcionen a les dones un caminar més lent, i això dona als homes més temps per admirar-les”. La frase, pronunciada només fa sis anys, és un exemple més de com molts homes cosifiquen les dones sense despentinar-se. Però avui en dia aquest comentari ha quedat soterrat per les reivindicacions de moltes persones -famoses i anònimes- que s’estan rebel·lant contra l’obliguetorietat a vegades no escrita però real de portar talons en determinades festes i esdeveniments i en molts àmbits laborals. Així, cada cop més dones alcen la veu per deixar enrere la idea de sofisticació i sensualitat, que sovint va lligada als talons, per convertir aquest calçat en allò què és: una sabata que provoca problemes físics i redueix la mobilitat de les portadores.

“La sabata de taló és una tradició que amb les seves formes diverses sotmet el cos de les dones a limitacions, gairebé a tortures, per aturar-les i fer-les menys àgils. Això també ho veiem en la imposició d’haver d’estar prima o en el fervor de la cirurgia estètica: tot recau en estar pendents del nostre cos”, diu la sociòloga Marina Subirats.

Cal fer un repàs d la història del calçat per descobrir que les sabates van néixer amb un objectiu purament funcional. De fet, els antics egipcis portaven sabates amb plataforma per pujar millors als cavalls, ja que amb sabata alta resultava més senzill col·locar els peus en els estreps. La funció estètica del calçat no va arribar fins a l’època de la cort del rei francès Lluís XIV (1638-1715), que estava acomplexat perquè tenia poca alçada. Per això va ordenar al dissenyador Nicolas Lestage que li fes unes sabates altes. I així els talons van passar a ser una peça distintiva entre els més rics, sobretot entre els monarques i les dames de la reialesa.

Contra la natura

Els talons, i més tard les cotilles, es van convertir en elements estètics que van fer que les dones “haguessin de lluitar contra la seva natura”, diu Marina Subirats, però l’èxit d’aquestes sabates va anar creixent i després de la Segona Guerra Mundial es van popularitzar de forma massiva entre les dones. Subirats explica que el talons “van associats a un missatge d’elegància i sensualitat”, quan la realitat és ben diferent. “S’afebleix les dones amb l’obsessió pel cos”.

Per a la tuitera feminista Barbijaputa, els talons són “ridículs”, i ho explica un article de Píkara Magazine dient que “posar-te pals als peus per fingir el que la genètica no t’ha donat és ridícul”. Ella creu que “les modes que s’imposen a les dones fan més mal, són més cares i més restrictives”, i acaba dient que “quan portem talons no som lliures de fer-ho, [...] sinó que responem a un ideari patriarcal”.

Problemes físics

A part de les reivindicacions dels col·lectius feministes, nombrosos professionals sanitaris han advertit dels problemes físics que pot comportar anar freqüentment i de manera prolongada amb sabates de taló. Així, el vicepresident del Col·legi de Podòlegs de Catalunya, Carles Espinosa, explica el que passa quan portem aquestes sabates: “Es canvien totes les posicions articulars del peu, ja que es trepitja de manera inclinada i tot el pes es carrega a la zona de davant, fet que provoca problemes de salut”. I els concreta: “el turmell, el genoll i el maluc es flexionen, i això incrementa la curvatura de l’esquena. Així, les dones que porten sabates de taló poden patir dolors lumbars i canvis degeneratius als genolls, als turmells i als peus, que fins i tot es poden arribar a deformar”. Però no només això. Espinosa explica que aquestes sabates també poden provocar lesions a la pell, com durícies o galindons. Algunes dones famoses han patit aquestes conseqüències, com la dissenyadora Victoria Bechkham, que ha desenvolupat fins i tot una hèrnia discal i una anomalia al peu dret, o l’actriu Sarah Jessica Parker, totes dues amants declarades d’aquest calçat que han hagut de deixar-lo de banda.

Canviar les normes

I la seva decisió sembla que ha obert el camí que estan seguint moltes celebrities que estan baixant dels talons i aposten per calçat més còmode. Es va veure, per exemple, al Festival de Canes el 2016, quan l’actiu Julia Roberts es va treure les sabates de taló a la catifa vermella en senyal de reivindicació. I és que aquest esdeveniment té una regla protocol·lària que obliga les dones a dur sabates de taló. La norma és tan estricta que l’any anterior, el 2015, la productora Valeria Richter no va poder accedir al festival perquè portava unes sabates planes, però el més greu del cas és que Richter no pot portar talons perquè té una part del peu amputada. Un altre cas sonat va ser el de l’actriu Emma Thompson durant la gala dels Globus d’Or el 2014, que va pujar a l’escenari amb les Louboutin a la mà perquè li sagnaven els peus.

En l’àmbit laboral encara hi ha moltes empreses on impera la norma que les seves treballadores han de dur talons. Al Japó, de fet, és una obligació en moltes companyies. Així, s’ha creat el moviment japonès KuToo, que surt de les paraules kutsu (sabata) i kutsuu (dolor). A principis d’aquest any la model Yumi Ishikawa va criticar, a través d’un tuit, que cada dia havia de portar talons per la feina. Des d’aquell moment la xarxa s’ha omplert de fotografies que pengen dones per mostrar les ferides als peus i altres conseqüències d’utilitzar aquest calçat. En la mateixa línia, algunes empreses comencen a eliminar dels codis interns l’obligatorietat de dur talons mentre es treballa. Un exemple és l’aerolínia Norwegian Airlines, que des d’aquest mes de maig no requereix a les seves tripulants de cabina que portin talons i maquillatge. Queda clar que els canvis estan arribant, però són lents. De fet, la mateixa Marina Subirats explica que fa anys ella i les seves companyes de feina anaven “tot el dia amb talons de punta, fins i tot a la universitat”.

Ara, en canvi, podem veure vestits elegants acompanyats de calçat esportiu, un tipus de sabata que s’imposa. La sociòloga té clar que “no es pot obligar ningú a portar sabates de taló per tal de respondre a un ideari estètic”. I per això cada cop més dones baixen dels talons.

Més continguts de