Historiadora de l’art i de les religionsEtimològicament, la paraula 'educar' procedeix de dues veus llatines. D’una banda, d’'educare', que significa 'criar, nodrir o alimentar', i, de l’altra, d’'educere', que equival a 'treure, extreure o portar de dins cap a fora'. Aquesta doble etimologia ha donat lloc a dues formes diferents d’entendre l’educació que no s’haurien d’excloure sinó complementar. Si s’accepta la primera, l’educació és un procés d’alimentació o nutrició que s’exerceix des de fora; si, en canvi, s’adopta la segona, es tracta d’una guia, d’una orientació de les disposicions i talents ja existents en el subjecte que s’educa.
Educar va molt més enllà del sol fet de transmetre i donar coneixements. Es tracta d’oferir, al que aprèn, els mitjans necessaris per poder-se obrir al món i d’orientar-lo cap al total desenvolupament de les seves possibilitats. Educar és guiar o conduir des de la ignorància al coneixement, ajudar a treure, des de l’interior cap a l’exterior, el més valuós de cadascú. La finalitat de tota educació no hauria de ser cap altra que capacitar els nostres joves perquè en un futur, no molt llunyà, puguin viure una vida plena i amb sentit.
Però el primer que hem de tenir clar, com a educadors i com a pares, és que una educació sense amor no funciona, és a dir, no educa. Un món sense l’experiència de l’amor acaba desembocant en la violència i l’evasió. És molt necessari que aprenguem a sostenir els nostres infants i joves en l’amor, sense jutjar-los ni projectar res sobre ells; acompanyar-los en el seu procés de creixement però, alhora, també saber-nos retirar discretament. Hem de saber veure que cadascun d’ells és un camí únic, i reconèixer la seva saviesa i llum interior.
Quan eduquem els nostres fills o alumnes, cal que sempre recordem que tots nosaltres també som supervivents de més d’un naufragi.
