Susan Cain: “Els introvertits no som antisocials”

L’autora i oradora d’èxit parla a joves i docents sobre la necessitat d’acceptar la introversió

La imatge és popular: una casa, agafada per desenes de globus de colors, s’enlaira i comença a viatjar. Un dels creadors de la pel·lícula d’animació 'Up', el director de Pixar, Pete Docter, confessa que per fer-la es va inspirar precisament en un somni que té sovint: anar-se’n volant de l’entorn on és i aterrar en algun altre lloc on se senti sol. Si busquem al diccionari el terme 'extravertit', hi llegim: “Que tendeix a una actitud positiva envers els altres i oberta a les relacions socials”. Per deducció, doncs, l’introvertit hauria de mostrar una actitud negativa envers els altres i tancada a les relacions socials. En conseqüència, i segons aquest imaginari –allunyat de la realitat però amb prou força per condicionar-la–, la introversió és un dels mals a evitar, com admet un dels molts testimonis del llibre de Susan Cain 'El poder silencioso' (Kairós), en aquest cas un professor de secundària: “Vaig caure en la trampa de pensar que les persones que són introvertides o callades necessiten millorar, és a dir, parlar”.

“Quan era jove –explica l’autora d’aquest llibre destinat principalment als adolescents i joves introvertits–, mai havia sentit a parlar dels termes ‘introvertit’ i ‘extravertit’. Tant de bo hagués conegut llavors la ciència de la personalitat, perquè així hauria pogut entendre que el que jo sentia era normal. Comprendre a un nivell profund que ets d’una determinada manera i que necessites una sèrie de coses et dona molta força”.

L’ideal de l’extravertit

Des de l’escola a la televisió, la societat acostuma a passar per alt els introvertits. “Idealitzem els oradors i els que busquen acaparar l’atenció –continua Cain–, com si fossin models que tots, sense excepció, haguéssim de seguir. Jo ho denomino ‘l’ideal de l’extravertit’: la creença que tots hem de pensar amb extrema rapidesa, ser carismàtics, arriscar-nos i preferir l’acció a la contemplació. Aquest ideal pot fer-te sentir que hi ha alguna cosa dins teu que no funciona, perquè no dones el millor de tu mateix quan et trobes en un grup gran”.

Per combatre aquest estigma i ajudar els introvertits en general i els joves en particular (“Els anys d’institut són una època molt difícil per als introvertits –explica– perquè centenars de nois i noies s’amunteguen en un únic edifici”), aquesta autora nord-americana ha escrit un llibre àgil, ple de consells intel·ligents i amb nombrosos testimonis de joves que expressen aquestes circumstàncies, que a més inclou també pistes per a docents i pares per acceptar la normalitat de la introversió en una societat gairebé al·lèrgica al silenci.

“En els introvertits hi trobem moltes qualitats, com la capacitat d’escoltar amb empatia i paciència. Aquests són dos dels superpoders dels introvertits. Canalitza’ls, descobreix quines són les teves passions i persegueix-les de tot cor. No només sobreviuràs, sinó que a més creixeràs!”, afirma Cain adreçant-se als joves, i afegeix: “Comprèn les teves necessitats, busca el teu propi cercle d’interessos comuns, amplia la teva zona de confort de mica en mica, fent petits passos, i coneix el teu llenguatge corporal, per exemple amb el somriure, ja que si somrius no només faràs que la gent es trobi a gust al teu voltant, sinó que a més et farà sentir més feliç i confiaràs més en tu mateix. És un fenomen biològic: quan se somriu s’envia un senyal al cos per dir-li que no passa res. Però no només això, estigues atent a com està el teu cos quan sents confiança i et trobes a gust i a com es comporta quan estàs tens”.

Saber fins on es pot arribar

Cain també alerta als joves que el fet de rebre massa estímuls mentals o quedar absort en els propis pensaments pot provocar malentesos, “i fer que al teu voltant pensin que estàs enfadat, ja que als amics extravertits els costarà endevinar-ho, per això és important que ho sàpigues explicar”.

Comunicar-ho, per tant, com a pas posterior a conèixer i admetre el propi caràcter, com l’adolescent Robby, un dels molts testimonis que recull Cain i que confessa: “Després de dues hores amb amics, em deia a mi mateix, buf, no puc més. Estic esgotat. És com si tingués un mur davant i no pogués parlar amb ningú. No és esgotament físic, sinó mental...” Per això és molt important escoltar-se (“Tota la documentació que he trobat per escriure el llibre i els centenars d’històries que m’han explicat els joves m’han reforçat la creença que és molt important tenir consciència d’un mateix”) i saber fins on es pot arribar, ja que els introvertits, segons Cain, “són capaços d’estirar-se com una goma elàstica quan volen, poden actuar com si fossin extravertits i quedar amb gent en un entorn ple d’estímuls”. “Ara bé, si se’ls força massa, poden trencar-se. Es tracta de conèixer els propis límits”.

El psicòleg Russell Green va comprovar que els introvertits rendien millor quan hi havia menys soroll, mentre que els extravertits reaccionaven bé amb un soroll més intens. “Aquesta és una raó perquè els introvertits tendeixen a preferir envoltar-se de poca gent. Els aclapara menys”, explica Cain, i continua: “Progressar a l’escola o a qualsevol altre lloc resulta més natural quan estàs en un entorn que permet que el teu sistema nerviós rendeixi millor. I el fet és que moltes escoles i instituts no ofereixin l’entorn més adequat per al sistema nerviós dels introvertits. Ara bé, quan comenceu a sentir ansietat o a notar-vos desbordats, heu de saber que ho podeu controlar i aconseguir recuperar l’equilibri. Escolteu el que us diu el cos i busqueu aquells llocs tranquils que hi ha a la pròpia escola”.

L’autora nord-americana també proposa als professors pràctiques per trencar amb la lògica de la participació a l’aula (“Un alumne que gairebé no parla pot estar igual de compromès que un d’extravertit que deixi anar respostes sense esforç”), i recorda que estar en silenci no vol dir estar inactiu o absent i que, com sempre, és imprescindible donar prou temps per pensar i expressar-se i oferir altres eines de participació que ho tinguin en compte i respectin els ritmes de cadascú.

Més continguts de