Tornar a casa després d’una volta al món: com es fa?

Dues famílies expliquen les sensacions i els canvis que ha suposat el viatge i la tornada a la rutina

Desenes d’imants de països com Sri Lanka, Tailàndia i el Japó decoren la nevera de l’Aran i la Núria. A l’estudi dels pares hi tenen un mapamundi ple de xinxetes que marquen els llocs on han estat. L’Aran, d’11 anys, i la Núria, de 7, són dues germanes de la Roca del Vallès que al juny van tornar d’una volta al món d’un any amb els seus pares. Són l’Oriol Terrades i la Neus Pujadas i fa 13 anys ja van fer un viatge en parella de 7 mesos. Ara han volgut ensenyar el món a les filles. Saben que alguns pensen que són uns eixelebrats per haver-se emportat les nenes un any de viatge, però no és una idea insòlita. El 2013 la família Canela Margarit, de Banyoles, va portar els seus fills Unai, que llavors tenia 9 anys, i Amaia, de 3, a fer un viatge de 15 mesos. Els seus pares, Andoni Canela, reconegut fotoperiodista de fauna natural, i Meritxell Margarit, periodista i escriptora, van dissenyar la ruta a partir del projecte professional Looking for the wild i l’educatiu Learning in the wild anant a cada un dels set continents a la recerca de set animals amenaçats. Les dues famílies coincideixen que aquests viatges han sigut molt enriquidors, però ¿com han afrontat la tornada?

Tornar a la rutina

“Al principi encara anàvem junts a tot arreu, com fèiem durant el viatge”, recorda la Neus. La família de la Roca va arribar a casa quan començaven les vacances escolars i va ser una bona adaptació. “Com que ho vam viure fa 13 anys, ja ens l’esperàvem, la rutina. El xoc el tinc quan penso en el viatge”, especifica la mare de les nenes. A Banyoles, la Meritxell relata una altra experiència. “L’Amaia, amb només 3 anys, havia fet del viatge la seva rutina. Tornar a casa era una novetat. Es va posar un vestit i era com si fos la primera vegada que ho feia. L’Unai, en canvi, es va adonar que el món era molt més gran del que hi havia dins l’aula i li va costar molt”. “Abans de marxar ja no m’agradava l’escola, però després del viatge encara m’agradava menys”, afegeix l’Unai, que ara ja té 13 anys, fa 2n d’ESO i no s’ha hagut d’esforçar mai per treure notables. “El viatge també tenia una rutina, però el temps passava volant perquè ens agradava”, afegeix el noi. “Aquí hi ha una rutina social construïda i t’hi has d’adaptar”, puntualitza la Meritxell: “Hauríem de lluitar perquè sigui al revés”.

Coneixements assolits

Què ha passat amb l’escola és una de les qüestions que més ha inquietat el seu cercle d’amistats. A l’escola de Colorado (Estats Units), on l’Unai va estar escolaritzat tres mesos, feien un ensenyament molt pràctic i per projectes, i “això va encaixar amb el seu tarannà”, explica la mare. Ella i l’Andoni van optar per combinar l’escolarització a l’estranger amb l’escola a casa: “No ens vam plantejar l’educació com una adquisició de continguts, sinó com una experiència”. Van arribar a un acord amb l’escola de Banyoles, que a la tornada va comprovar que l’Unai tenia el nivell acadèmic que li corresponia. “Fins i tot era capaç de pensar en anglès”, diu la Meritxell. L’Amaia era molt petita i la seva escolarització no era obligatòria, però jugant a la platja d’Austràlia va aprendre a llegir i a escriure amb només 4 anys. “Com que ens ho passàvem bé, va ser molt fàcil”, explica.

A l’Escola Mogent de la Roca, Sònia Usero, professora de l’Aran a 6è de primària, diu que la nena és més extravertida: “Hi participa sense vergonya i les seves experiències enriqueixen molt la classe”. Raquel Torres, mestra de la Núria, en destaca l’entusiasme i diu que “té els coneixements totalment consolidats”. Mentre viatjaven, els seus pares van decidir fer escola a casa a través de l’únic centre de primària a distància que hi ha a l’estat espanyol, el que utilitzen els treballadors itinerants del món de la faràndula com el circ. “El temari era en castellà però seguíem el mateix mètode que a la nostra escola, per projectes. És a dir, aprofitàvem que fèiem una caminada per parlar de mates o d’història”, expliquen. La Núria va haver de demostrar que havia superat 1r amb uns treballs i l’Aran es va examinar de 5è en una ambaixada. “Va fer l’examen en un gratacel de Nova York amb vistes a l’Empire State” i va superar les proves amb notables i excel·lents.

Es coneixen més com a família

Les dues famílies reconeixen que el viatge els ha unit més. “En espais més petits, el nivell de convivència és brutal i hi ha lligams que s’estrenyen molt”, diu la Meritxell. “T’han vist en situacions més extremes que les del teu dia a dia”, puntualitza l’Oriol. “Els pares normalment no mostrem la por, però quan estem en un entorn més vulnerable elles ho noten i actuen en conseqüència”, afegeix la Neus. “Són més empàtiques”, concreta l’Oriol, que posa com a exemple que “ara sempre avisen quan s’allunyen una mica”.

Des que ha tornat, la família de Banyoles ha centrat la vida al voltant dels projectes del viatge. L’Andoni ha publicat el llibre de fotografies La llamada del puma, l’Unai s’ha convertit en el protagonista del documental El viatge de l’Unai i durant el 2016 tots van tornar a visitar els set continents per gravar la sèrie de Cuatro Espíritu salvaje. L’Unai creu que el viatge els “ha obert més portes”, però ho matisa: “Sense estimar el que tenim aquí, no podem apreciar el que hi ha a fora”. La Meritxell està satisfeta d’haver ensenyat el món als fills: “Ara saben què hi ha a fora, que escullin el que vulguin ser, només tenim una vida però si la vivim bé ja en tenim prou”. L’Oriol i la Neus consideren que “la Núria és més feliç i que l’Aran té les idees més clares”. Tots admeten que ara els nens tenen més ganes de viatjar: “Hem creat uns monstres de viatjar”.

Més continguts de