Tornem als jocs de taula a la fresca

¿Qui no ha fet alguna partida durant les llargues tardes d’estiu, o en nits caloroses a la vora del mar? Des de fa dècades, els jocs de taula són un element ideal per congregar tota la família o amics per passar una bona estona de rialles i, no ens enganyem, posar nerviosos els jugadors més competitius.

Són moltes les famílies que han aprofitat els mesos de confinament per desenterrar jocs de taula que tenien empolsegats en algun racó amagat, tot i que n’hi ha d’altres que no els ha calgut cap confinament per descobrir tots els beneficis que els aporten en el seu dia a dia. És el cas de la família de la Mònica i l’Adolf, que són pares de 3 fills de vuit, dotze i catorze anys. “Des que eren ben petits que sempre hem jugat tots plegats”, afirma la Mònica, que calcula que a casa tenen prop de 60 jocs de taula. “Normalment ens entaulem tots cada tres dies, encara que entre els fills ja comencen a jugar sols a jocs com el Magic”, explica la mare.

Com que ja tenen una bona experiència com a jugadors, la Mònica i l’Adolf sempre intenten comprar jocs que siguin diferents dels que ja tenen a la col·lecció, “perquè al final és com jugar al mateix joc, però amb una temàtica o unes regles diferents”, opinen. Així doncs, juguen als jocs més clàssics, com el Catan, el Carcassonne o el Risk, fins a d’altres més divertits com el Sushi Go! o molt poc coneguts a casa nostra com el Shikoku. “És un joc que per guanyar has de quedar o segon o penúltim, de manera que requereix molta contenció per no jugar ni massa bé ni massa malament”, explica la Mònica.

Totes aquestes tàctiques i estratègies que es requereixen per jugar als diferents jocs han contribuït, segons indiquen els dos progenitors, a fer que els seus fills adquireixin moltes més habilitats a l’hora de relacionar-se amb el món i amb els estudis. “El fill més gran treu molt bones notes i té una gran habilitat per a les matemàtiques”, opina la Mònica, que creu que ha sigut, en part, gràcies a jugar a jocs en què s’ha de tenir molt pensament lògic i estratègia. “També ensenyen a tenir anticipació, raonament matemàtic i alhora et fan conèixer temàtiques com la història”, afegeix l’Adolf.

De fet, asseguren que molts jocs ensenyen matèries tan variades com geografia o cartografia, com per exemple en el joc d’Aventureros al Tren. “Són jocs que fan parlar i amb què s’aprèn molt”, assegura. I, tot i que els agraden molt els jocs cooperatius, també creuen que és important saber jugar als jocs competitius, per “saber entendre’s i passar-s’ho bé sense importar qui guanyi”, conclou.

Qui ja és un veterà en els jocs de taula és Francisco Pak Gallego. Nascut a Barcelona el 1978, s’ha convertit en tota una institució en aquest món. Assegura que sempre li ha agradat buscar la manera més difícil de guanyar i demostrar que és possible. Durant anys va passar part del seu temps lliure jugant a jocs de cartes col·leccionables, ja que són els que considera més complets, i amb el temps es va ficar dins la indústria creant l’exitós joc de cartes Guerra de Mitos. També ha sigut l’editor de Sherlock, un joc que ha estat nominat als Spiel des Jahres (els Oscars del joc), amb més de 500.000 unitats venudes i traduït a 22 idiomes. A més, és el coordinador de l’apartat de jocs de Verkami, on pràcticament tots els nous autors busquen finançament, i és responsable de GDM Games. Ara acaba de treure el seu nou joc, Instacrime. Es tracta d’un joc col·lectiu per a partir de deu anys que es basa en crims que s’han de resoldre. “És una evolució de Sherlock, en què s’han de resoldre crims, però en aquest cas tenen molta importància les fotografies”, explica Gallego. D’aquesta manera, durant l’hora que dura el joc, els jugadors han de descriure unes imatges per resoldre el crim. “Intervenen molt el poder de descripció, observació i de comunicació entre els jugadors”, explica l’expert.

Gallego creu que al nostre país sempre s’havia jugat molt a jocs com el dòmino o les cartes -“La meva àvia coneixia 43 jocs de cartes”- però que a partir de les migracions hi va haver una recessió general, perquè la gent es va dedicar més a la feina. “Ara ens ha quedat l’estigma que els jocs són cosa de nens o de friquis i que quan ets gran ja no et poses a jugar”, explica.

Per sort, creu que cada vegada hi ha més persones que s’animen a tornar a fer partides, sobretot en els últims deu anys. Sembla que la crisi del 2008 hi té alguna cosa a veure, i el confinament també. Però quina mena de jocs agraden actualment? “Funcionen els jocs senzillets en què puguin jugar com més persones millor i amb instruccions que siguin ràpides i fàcils d’entendre”, assegura Gallego, que creu que quan un reglament és llarg i complicat fa que molta gent ho deixi estar. “Ha de ser fàcil començar a jugar”, matisa.

Tant amb Instacrime com amb Sherlock, Gallego explica que es busca un públic a qui li agradin les sèries de detectius. “És una manera d’aconseguir que visquin la història en primera persona, perquè has de fer de detectiu i anar afinant i trobant pistes per enxampar el criminal”. De fet, aquest especialista creu que, a diferència d’una novel·la, quan jugues a jocs et converteixes en un aventurer, perquè ets tu qui viu la història, a diferència de quan llegeixes. I, a més de tenir molts beneficis educatius i emocionals, creu que el principal objectiu “és que passis una bona estona de qualitat, amb un cost econòmic molt baix en comparació amb altres tipus d’oci, i que t’ajudi a relacionar-te amb altres persones”. Reconeix que des del confinament han pujat molt les vendes de jocs i té una cosa molt clara: aquest estiu es jugarà molt.

Consells per crear un bon joc de taula

¿És possible fer un joc de taula casolà i que, a més, pugui arribar a tenir èxit? Francisco Pak Gallego creu que sí. De fet, així va començar ell i ara es dedica a potenciar el c rowdfunding de joves creadors del nostre país. “Fins no fa gaire, els jocs sempre venien de fora, com Alemanya o França, però ara cada vegada tenim més talent local”, assegura.

Els seus consells per fer un bon joc de taula són, primer de tot, jugar a molts jocs diferents i conèixer quines són les dinàmiques internes dels jocs i com es resolen les situacions. També s’ha de conèixer a quin públic va adreçat. “A Espanya agrada molt fer la guitza als altres participants, prendre coses als altres i negociar”, explica l’expert, que afegeix que els més venuts sempre són jocs senzills i amb els quals t’ho passes bé de manera ràpida.

El següent pas és tenir una idea original, encara que sigui difícil. “Els primers jocs sempre són una espècie de Frankenstein dels jocs als quals ja hem jugat abans”, admet. Un cop creat el joc, s’ha d’anar a fires especialitzades i fer-lo provar a la gent, a veure com reacciona. I, finalment, s’ha de trucar a una editorial i provar sort.