Tristan Garcia: “Hem sotmès els valors morals i polítics a la intensificació”

BARCELONA¿I si hi hagués un denominador comú ètic en aquest temps de gran pluralitat? ¿I si tots estiguéssim sotmesos, conscients o no, a una forma de vida similar, que tot ho iguala, que tot ho transforma? Amb aquesta premissa, l’escriptor i filòsof Tristan Garcia (Tolosa, 1981) ha escrit 'La vida intensa' (Herder), una valuosa reflexió sobre el regne de la intensitat en la nostra vida, somni de la societat liberal occidental. “La societat moderna –explica l’autor– ja no promet als individus una altra vida o la glòria del més enllà, sinó només el que ja som, més i millor. El que se’ns ofereix com a millor és un desenvolupament dels nostres cossos, una intensificació dels nostres plaers, els nostres amors, les nostres emocions... Una intensificació de totes les promeses modernes: intensificació de la producció, del consum, de la comunicació, de les nostres percepcions i de la nostra emancipació”.

El més interessant de la seva reflexió és que no es limita a criticar els valors d’aquest liberalisme occidental, sinó que ens fa veure com l’ideal d’intensitat també ha fonamentat els seus crítics: “Només cal veure discutir els que s’expressen a favor o en contra de la societat liberal, producte de la modernitat, sobre què és el que hauria de ser intens: la satisfacció de les meves necessitats o el meu compromís incondicional a favor d’una idea”.

Ideal compartit

“La societat de consum i la cultura hedonista venen intensitats de vida, però els més radicals, que s’oposen a aquest tipus de societat, també prometen intensitat, una intensitat no quantificable”, diu Garcia, que recorda com l’heroisme revolucionari sempre ha defensat la veritable vida intensa. Aquesta crítica a la “vida normal occidental de baixa intensitat existencial” també és comuna en els moviments culturals, de Rimbaud al surrealisme, de Thoreau al moviment 'hippie'... “Fins i tot s’expliquen comportaments violents per un misteriós defecte de l’ànima a la societat consumista, incapaç de donar a la seva joventut una intensitat de vida suficientment estimulant”, continua reflexionant el filòsof, per a qui “els joves que han marxat a la Jihad han donat l’esquena a una societat lúgubre i plana, que ja no tenia cap fulgor existencial per oferir-los. De manera que l’ideal d’intensitat no es només propi del món lliberal, sinó també dels seus enemics”.

Però ¿com hem arribat fins aquí, en què la intensitat s’ha convertit en un valor únic que, com diu Garcia, “governa i orienta l’essencial de la nostra concepció del que podem fer i del que hem de ser”? Segons aquest autor, professor de filosofia a la Universitat de Lió, el punt d’inflexió el podem trobar a partir del segle XVIII, quan el fet de jutjar una existència segons un model moral va esdevenir conformista o autoritari: “L’emancipació dels individus va desembocar en la intuïció moderna que l’ètica és aquella elaboració que cadascú fa des del seu propi punt de vista. Ja no es jutja el procés d’una existència comparant-la amb una altra, no s’imposa una forma de vida que hauria d'assemblar-se a una altra”. A partir d'aquí es produeix una mena d’ètica interior “que s’introdueix en el cor dels individus i que es refereix al valor d’una vida en ella mateixa, en què l’únic principi admès sembla ser aquest: siguin quines siguin les motivacions i les accions d’aquella persona, hem de preguntar-nos si realment va viure intensament, cosa que enuncia amb precisió el que a partir d’ara s’espera de tots nosaltres”. “En tots els àmbits, l’únic pecat veritable és no tenir intensitat, encara que siguis mediocrement flamant o flamantment mediocre”.

Al traçar els orígens històrics d’aquesta intensitat com a valor absolut, Garcia no s’oblida de la irrupció de l’electricitat en l’imaginari occidental, que juntament amb la Revolució Industrial i la idea de progrés preparen el camí per a l’entrada triomfal de la intensitat. “El progrés general de la humanitat s’avaluava d’acord amb la intensificació, en què el creixement i el progrés semblaven inacabables. Ni l'un ni l’altre guien al Paradís o a un més enllà, indiquen només un desenvolupament racional i l’esperança d’una millora perpètua del món d’aquí baix”. “Hem actuat –continua– amb el fi de variar, progressar i créixer indefinidament, i aquest ideal ens ha semblat el més just. Fins i tot l’únic acceptable. No suposava relacionar la nostra naturalesa humana amb imatges o idees definitives escrites al cel, sinó reajustar la humanitat amb ella mateixa, intensificant-la”.

Ni salvació ni saviesa

Filòsof amb un gran interès per la imatge i el cinema, dona l’exemple dels productes culturals com a reflex d’aquest elogi de la intensitat: “Les novel·les, les pel·lícules i les cançons des de fa gairebé dos segles no diuen altra cosa: «Viu com vulguis viure, estima com vulguis estimar, però sobretot viu i estima tant com puguis», perquè al final res comptarà més que aquesta intensitat vital”.

Un cop argumentat l’origen i també l’omnipresència d’aquest valor, Garcia també es pregunta si realment és un ideal positiu que ens ajuda a entendre’ns, a relacionar-nos i a respectar no només el que som, sinó també tot allò que ens sustenta. “¿Un savi de l’antiguitat, una ment de l’Edat Mitjana, algú de la dinastia Han, un braman de la civilització vèdica, haurien sotmès, com ho fem nosaltres, tots els seus valors (estètics, morals, polítics) al criteri d’intensificació? Ni molt menys. L’absolut, l’eternitat, la veritat o la simplicitat probablement haurien guanyat com a criteri final”, escriu a 'La vida intensa'. I afegeix, com a conclusió oberta que podem emportar-nos per meditar: “Hem heretat una forma de naturalesa humana que sospita d’aquests criteris clàssics i que els ha reemplaçat amb la fetitxització de la intensitat. Però en aquesta idea d’intensitat no hi ha, quan l’observem de lluny, ni salvació ni saviesa. La intensitat que ens ho promet tot en el món d’avui és un programa ètic que murmura a tots els nostres plaers i a totes les nostres penes: «Et prometo més d’això mateix»”.