Vacances amb guants i bufanda

Destins de fred com Islàndia, l’Argentina i Sud-àfrica guanyen adeptes entre els viatgers catalans que fugen de les calorades intenses cap a països llunyans

L’estiu és per a la majoria sinònim de calor, platja, piscina i molt de sol. Fins i tot si fem vacances urbanes ja se sap que a les hores centrals del dia és millor buscar refugi en bars i restaurants, anar a descansar a l’hotel i agafar forces per a la tarda, quan el sol no castiga tant. Si som en un destí de costa, la dinàmica és similar perquè la calor és intensa i fins i tot les nits són dures. Però tot això pot canviar si el destí que escollim per passar les nostres vacances és un indret on estan vivint el seu hivern o és un d’aquells racons del planeta on, tot i no estar a l’hivern, la seva temperatura actual és similar a la del nostre mes de febrer.

Martí Sarrate, president de l’Associació Catalana d’Agències de Viatges Especialitzades (Acave), explica que “tot i que el turisme de sol i platja i el de ciutats és el que tira més a l’estiu”, estan notant que “alguns països on fa fred s’estan posicionant molt bé en els últims anys” entre els turistes catalans que busquen experiències noves. Alguns exemples d’aquests països ben posicionats són l’Argentina i el Perú, que viuen en aquests moments els seus mesos d’hivern. “L’Argentina és un país fantàstic, i hem detectat que a la gent li agrada anar-hi en aquesta època i baixar fins a la Patagònia, que com que està a ple hivern et permet viure l’experiència en tota la seva plenitud”, destaca. El Perú, diu, és un destí ben consolidat amb atractius molt potents i clàssics, com el Machu Picchu i la ciutat de Cuzco, i altres reclams més nous, com la gastronomia de la ciutat de Lima. Sarrate confessa que és el destí que ha triat per a aquest estiu i que, tot i que allà serà ple hivern, quan arribi no li suposarà cap problema que les temperatures siguin més baixes que les d’aquí, ben al contrari.

Un altre dels destins que pugen molt i que és un país que ara també es troba a l’època hivernal és Sud-àfrica. “És un dels que més han augmentat en els últims temps”, comenta Sarrate, que explica que molts catalans aprofiten que van fins allà per combinar i fer una visita a algun altre país africà, especialment Kènia.

Però de destins de fred que triomfen entre els viatgers catalans n’hi ha més, tal com explica el president de l’Acave, que també destaca alguns llocs on no és oficialment hivern però s’hi troben temperatures força més fresques de les que vivim en aquesta època canicular a Catalunya. Els països escandinaus i les repúbliques bàltiques en són clars exemples, i a part dels paisatges espectaculars una de les claus del seu èxit és una connexió amb avió fàcil des de Barcelona i les bones infraestructures, en general, d’aquests països. En el capítol dels destins de fred més exòtics destaca Alaska, que ja pertany a una altra categoria de viatge per preu i perquè arribar-hi no és tan fàcil i requereix temps i escales. Tot i així, Sarrate resumeix aquesta tendència recordant que els destins de fred agraden i que “les baixes temperatures no han sigut mai un impediment per fer un viatge”.

Islàndia

Però sens dubte el boom més gran entre els destins de fred és el que viu Islàndia, un destí que té molt èxit actualment entre els viatgers catalans. “Des de fa tres anys s’ha convertit en un destí molt important de les nostres agències de viatges”, explica el president de l’Acave. Els motius pels quals està triomfant tant són diversos: “Té una natura i uns paratges excepcionals, hi ha bona connectivitat amb Barcelona, una relació qualitat preu que està bé, bones infraestructures i experiències interessants un cop allà que atrauen molt”. Tot aquest còctel ha convertit Islàndia en un destí preferent en les vacances dels catalans.

“És difícil estar passejant per alguns dels paratges d’Islàndia i no sentir parlar català”. Ho diu la Marta, que va estar-hi l’estiu passat amb la seva parella i que va quedar molt sorpresa per la quantitat de catalans que hi havia.

L’illa rep actualment més de 2 milions de turistes a l’any, una xifra que s’ha de posar en context, perquè els habitants de l’illa no arriben a 285.000. Són set vegades els seus habitants, una xifra que ja comença a preocupar les autoritats i els habitants d’Islàndia, que temen l’impacte que pot tenir aquest turisme en l’illa i els seus paratges i recursos. Els atractius d’Islàndia són molts i la seva natura impactant és al número 1, i sembla que és el que més atrau els viatgers catalans. En canvi, el que no és un problema són les seves temperatures més aviat fresques a l’estiu: al juliol i a l’agost oscil·len entre els 7 i els 12 graus, una sensació similar a la que podem tenir al febrer a Barcelona, és a dir, en ple hivern. “Viatjar a un país de fred en ple estiu és estrany, però també és reconfortant. Fugir de la calor de l’agost em va agradar molt”, confessa la Marta, que diu que l’experiència li ha agradat i que voldria tornar a repetir algun altre estiu. “Només has de fer un canvi de xip a l’hora de preparar les maletes i treure abrics i jerseis que en aquesta època de l’any normalment tenim guardats i amagats”, destaca.

El debat sobre l’Antàrtida: anar-hi o no?

Hi ha molta gent que creu que a l’Antàrtida no s’hi pot anar a fer turisme. El continent més austral del planeta és tan llunyà que per a molts sembla inaccessible, i el fet que només hi visquin investigadors i científics, castigats per unes temperatures que poden arribar als 80 graus sota zero a l’hivern, ha alimentat el mite de territori hostil i inhòspit. Però en realitat sí que es pot visitar, i segons dades de la IAATO -l’Associació Internacional d’Operadors Turístics de l’Antàrtida- cada any hi arriben uns 30.000 turistes. La xifra ja ha despertat el recel dels ecologistes, que consideren que l’impacte humà en aquesta zona del planeta gairebé verge és molt negatiu.

Actualment, la manera més habitual i fàcil d’accedir-hi és amb un vaixell que no està a l’abast de totes les butxaques (els preus no baixen de 5.000 euros per persona), però surt molt més bé de preu que la fortuna que costa anar-hi amb avió. D’aquests vaixells n’hi ha que surten des de les zones més al sud de l’Argentina o Xile, però també des de Nova Zelanda, Austràlia i Sud-àfrica. Una de les persones que han anat fins a l’Antàrtida en vaixell és Raquel Alba, periodista barcelonina. Explica que ella hi va arribar amb un vaixell des d’Ushuaia (l’Argentina) i que van estar “gairebé tres dies navegant per aigües gèlides” fins que hi van arribar. D’aquella travessa recorda especialment quan van passar per l’estret de Drake, perquè “el vaixell es movia d’una manera terrible i els tripulants anaven repartint bosses entre tots els viatgers que estaven KO”. Però un cop allà “va valdre la pena el patiment”, reconeix. Alba explica que a l’Antàrtida només s’hi pot anar de novembre a març, que és l’equivalent a la seva primavera i estiu, quan les temperatures són més suaus. Ella hi va anar a finals de març, “amb l’últim vaixell de la temporada que sortia des d’Ushuaia”, recorda, i un cop allà va quedar meravellada per l’espectacle de la natura. “Aquell desert de gel, tots aquells animals increïbles, el silenci... Tot és espectacular”. Tot i així, reconeix que tenia una sensació ambivalent, com de ser en un lloc on no li pertocava ser. “Em preguntava constantment si era correcte que fóssim allà. És l’últim espai protegit de la Terra, on gairebé no hi ha humans, i pensava que si tothom fes com jo s’acabaria aquesta protecció”. Tot i així, explica que el seu va ser un viatge molt respectuós amb la natura i amb la fauna que van trobar. “De fet, abans de baixar del vaixell ens feien rentar les sabates per no contaminar de cap manera el terra del continent”, diu, però la sensació d’estar envaint un espai verge no la va abandonar. Sobretot perquè recorda que alguns científics que viuen a la zona van explicar-los que han començat a detectar alguns brots verds -quan a l’Antàrtida no n’hi ha hagut mai- i que això es deu a l’escalfament global i, per tant, a la presència de turistes a la zona -amb l’augment de la despesa de combustible i recursos que suposen no és positiva-. I per això ella, que va quedar meravellada en descobrir el blanc infinit del continent glaçat, creu que potser és millor que aquesta terra llunyana i inhòspita ho continuï sent.

Més continguts de