Clubs socials: noves fórmules per a velles tradicions

Aquests espais socials per fer-hi negocis i connexions i esbargir-se es reinventen

Com una paleta de tots els colors, els clubs privats proliferen a casa nostra sota diferents filosofies. Propostes tradicionals, 'hipsters', empresarials i culturals conviuen en un ecosistema de diversos interessos i estils en què el més important sembla que sigui estar connectat als iguals. El catedràtic d'antropologia social de la Universitat Rovira i Virgili Joan Josep Pujadas considera que actualment un club social d’elit “consisteix, més que res, en un espai de trobada per a persones amb un alt poder adquisitiu”. Per a ell, tot i que es poden trobar moltes diferències entre els clubs, n'hi ha bàsicament de dos tipus: els d’orientació filantròpica i els d’orientació purament social o lúdica, i assegura que una de les principals barreres és el “molt difícil” accés a aquests clubs, històricament fins i tot sense permetre l'entrada a les dones. Pujadas detalla que habitualment el fet de ser membre d'aquesta mena de clubs es veu regulat per un sistema de cooptació, és a dir, cal que un o més socis avalin l’entrada de cada nou soci, unes restriccions d'accés que s'expliquen, per a Pujadas, segons la lògica del privilegi: si un sindicat, un ateneu o un partit polític aspiren a reclutar com més persones millor per poder aconseguir els seus objectius, “un club elitista té com a objectiu ser l’aparador de les persones que exhibeixen els seus privilegis”, uns avantatges que per naturalesa no es poden compartir o, almenys, no es poden compartir de manera àmplia, ja que, en cas contrari, deixarien de ser l’atribut de l’elit. De fet, Pujadas creu que la dificultat d’accés augmenta el prestigi i el sentit d’exclusivitat.

Avantatges individuals més que col·lectius

Entre els avantatges, assegura que “promouen la sociabilitat entre gent amb alt poder adquisitiu, que vol establir o enfortir vincles amb persones d’un perfil social i professional que poden ser interessants pels seus objectius socials o econòmics”. A més, considera que el toc d’exclusivitat dels clubs contribueix a projectar una imatge social d’èxit que pot potenciar la trajectòria i prestigi d'aquestes persones. Respecte als avantatges per a la societat indica: “Només les entitats d’orientació filantròpica poden tenir alguna incidència positiva dins de la comunitat local o global”, tot i que no és clar que la filantropia sigui sempre l’eix de les activitats dels membres d’aquests clubs, sinó que una de les finalitats és sovint tenir un lloc de referència i una xarxa social de suport a les ciutats que els socis visiten per motius professionals: “És poder sentir-se a casa vagin on vagin”. Per a ell, la dimensió de projecció professional o empresarial hi és sempre present, "d’una manera o altra”, tot i que apunta que en el nou model de clubs privats d'elit que està en voga el vessant social predomina sobre el de control social per fer negocis, que caracteritzava els models anteriors.

Burgesia i nous fenòmens

En el cas de Barcelona, assenyala que n'hi ha de dues categories: aquells clubs d’arrels burgeses locals, com el Cercle del Liceu i el Círculo Ecuestre, entre altres amb una llarga trajectòria històrica; i un nou fenomen que ve de la mà de franquícies de clubs anglesos que en alguns casos “són l’expressió de l’economia neoliberal globalitzada que promou l’associacionisme elitista de nous grups socials i professionals”. D'aquests últims desembarcaments a la ciutat, opina que, més que noves modalitats 'hipsters', són “franquícies que busquen expandir el seu negoci i que troben una població de perfil menys tradicional, constituïda per professionals i emprenedors amb èxit, que no tenen accés als clubs més rancis i tancats”, sinó que promouen la sociabilitat orientada cap als interessos compartits pels socis.

Entre els clubs de sempre, el Círculo Ecuestre és un lloc on “es comparteixen interessos i aficions que inspiren moments d'oci i creen oportunitats”, diu el director general d'aquest club, David Galán. Els valors que vol representar són els de la tradició, la diversitat, la integritat i la innovació, però també la passió, l'excel·lència i l'exclusivitat. Per una quota de 93 euros mensuals, els 1.500 socis tenen accés al gimnàs, al restaurant i a la terrassa, l'assistència als actes del club i accés a 200 clubs d'arreu del món, entre d'altres. Explica que tot i que l'ús de la corbata és obligatori en horari diürn al palauet i flexible a la nit, “hi ha moltes zones del club on no hi ha un 'dress code' estipulat”.

D'altra banda, una dels últims que han obert a la ciutat és el Soho House. El seu director, Richard van Batenburg, defensa que aquest club es diferencia molt de la resta perquè els seus socis són “persones amb ànima creativa”, on hi ha professionals d'indústries creatives com el cinema, la pintura, la música, l'arquitectura i l'escriptura, i persones que al seu temps lliure, per exemple, “toquen tres instruments”. Van Batenburg assegura que no els interessa la classe social, la fama o la fortuna dels seus socis, cosa que dona al club un ambient “bastant desenfadat”, com tampoc volen acceptar persones que no freqüentin el club, ja que demanen que els socis també aportin un valor afegit. Per uns 1.500 euros a l'any, el Soho House ofereix cinema (dos preestrenes setmanals), gimnàs amb classes dirigides, esdeveniments culturals, tastos de vins i utilització d'espais privats, i entre les normes del club hi ha la de parlar per telèfon només en un petit espai habilitat (per mantenir aquest ambient creatiu) i la prohibició de fer fotografies. També animen els socis a no venir amb americana i corbata i “utilitzar el club com si fos casa seva”. El club té una capacitat de 5.000 socis, que són els que espera tenir a finals d'any, i va seleccionar Barcelona perquè és avantguardista, oberta, liberal, olímpica i esportista i està ben connectada.

Amb un vessant més empresarial, una altra de les noves obertures és la de l'anglès Hedges Club, que vol ser un refugi d'empresaris i artistes a la ciutat i un lloc per treballar, negociar i celebrar. “A Barcelona hi ha molts locals per divertir-se i conèixer gent, però pocs on la gent pot créixer empresarialment o trobar contactes que canviïn el seu futur laboral”, explica el director del club, Youcef Aden, que considera que els negocis es basen en les relacions personals, i conèixer gent de diferents indrets ajuda a tenir una perspectiva més àmplia i crear noves oportunitats de negoci. Defensa que el club aspira a ser “tan acollidor com una llar i tan eficient com una oficina”. Per 75 euros mensuals, els socis poden gaudir de serveis com comptabilitat, assessoria legal i tributària i notari, així com trucades internacionals i totes les comunicacions tecnològiques actuals, entre d'altres. Des de la seva obertura al març ja ha cobert 250 places de les 300 disponibles. Qui no corre, vola.

De cafè londinenc a grup de pressió

Els pioners dels clubs privats són els anglesos, ja que “alguns dels més rancis i exclusius clubs privats, com el Carlton o el White’s, daten de mitjans del segle XIX”, explica el catedràtic Joan Josep Pujadas, que detalla que els seus fundadors pertanyien a la noblesa rural i utilitzaven el club com a residència durant les seves llargues estades a la capital, en lloc d'allotjar-se en hotels. Després dels londinencs, es va produir el naixement als Estats Units dels clubs d’orientació filantròpica al primer terç del segle XX organitzats en forma de xarxa. Històricament, “els cafès londinencs del segle XVII i XVIII, així com els clubs privat s, es converteixen en centres d’opinió, i poden arribar a constituir-se com a lobis o grups de pressió”.

Més continguts de