Viatjar sola: una intensa cursa d’obstacles

BarcelonaAgafar un avió cap a la incertesa: tu, la motxilla i una terra desconeguda al davant, amb els sentits a flor de pell. Sola, amb tu mateixa. “I ara què?”, es pregunta amb entusiasme l’Esther March cada vegada que decideix aventurar-se a conèixer un nou país. La pregunta té totes les respostes obertes. Després de fer un canvi de vida radical, l’Esther va començar a viatjar sense dependre de ningú més. “T’ho diu el cor”, explica. D’això fa tres anys i ja ha estat al Japó, a Mongòlia i a Armènia, i fa poc que ha tornat d’Egipte. El seu projecte, confessa, és ampliar la llista: “Sempre havia sentit que un dia tancaria la porta de casa i no la tornaria a obrir”. I, tot i que aquesta farmacèutica de Balaguer encara compra el bitllet de tornada, cada cop està més a prop de no comprar-lo. “Viatjar sola m’aporta capacitat d’escoltar-me i de gaudir de les petites coses al moment”, diu convençuda.

La Helen Agustí també va prendre aquesta decisió arran d’un gir vital. El 2013, i després d’haver trencat una relació, una idea li va passar pel cap: amant del senderisme, faria el Camí de Sant Jaume durant un mes. “Em recordo dalt de l’avió preguntant-me què estava fent allà sola”, admet. L’espant inicial va donar lloc de seguida a noves sensacions, molt diferents del seu dia a dia a Barcelona. “Va ser un retrobament amb mi mateixa”, relata la Helen, acompanyada del silenci que falta a la ciutat. Per a aquesta coach de 39 anys, dins del viatge la incertesa regna. La clau és saber gestionar-la: “Acostumats a tenir-ho tot controlat, la incertesa és el que al final et fa sentir lliure”.

Superar pors, connectar amb una mateixa i aguditzar els sentits. “Hi ha coses que només pots viure quan estàs sola, lluny de la zona de confort que aporta viatjar amb algú -opina la Irene Moray, fotògrafa i cineasta de 26 anys que va viatjar durant dos mesos a Islàndia i ara comparteix l’experiència amb l’ARA des del Japó, on va arribar fa un mes-. T’acaben passant coses meravelloses”. També passava fa 35 anys, quan l’Helena Morera va viatjar sola a Mèxic. Recorda l’experiència com un aprenentatge dia a dia. Ara, amb 63 anys, mira enrere amb els coneixements païts: “Al principi tot és una muntanya, però poc a poc veus que te’n pots sortir del que sigui”. De raons n’hi ha tantes com dones que desitgen no dependre de ningú més per viatjar. Però si en alguna coincideixen aquestes viatgeres és que, tot i que van emprendre el camí soles, mai se’n van sentir.

Tendència a l’alça?

Les dades encara són escasses

¿Seria cert dir que ara hi ha més dones que viatgen soles? Tot i que la recerca en aquest camp encara és incipient i sovint les estadístiques no diferencien per sexe els viatgers que van sols, sí que hi ha alguns estudis que apunten a aquesta la tendència. Booking, per exemple, va publicar un informe sobre el tema el 2014, amb una enquesta duta a terme al Regne Unit, els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Alemanya. Segons aquest portal de viatges, el 72% de les nord-americanes sondejades afirmaven que havien viatjat soles. Això és una novetat? “No sé si és un fenomen nou o més aviat que ningú s’hi havia fixat abans”, es pregunta Inma Díaz, doctora en geografia especialitzada en turisme. Tot i això, Díaz emmarca el fenomen en la “generalització de la pràctica del viatge”. També se’n pot fer una lectura més política, com fa la Laura Señán, politòloga de 27 anys que viatja sovint sola per feina, i que acota l’increment de dones que viatgen soles a un context occidental de “privilegi de dones blanques que creixen en entorns econòmics molt concrets”.

Un altre informe, en aquest cas de Solo Traveler, una comunitat online per compartir informació entre persones que viatgen soles, afirmava que, del miler de persones enquestades, més d’un 87% de viatgers que optaven per recórrer el món sols eren dones. Les seves dades també assenyalaven la importància d’internet a l’hora de planificar la ruta: el 95% afirmaven que treien la informació de la xarxa, i un 60% que reservaven online tot el que els calia per al viatge.

Malgrat que la mediació d’agències de viatges per planificar les escapades és cada cop menys freqüent, tal com demostra aquest estudi, el de les viatgeres fa temps que es va identificar com un nínxol de mercat. La Carolina Estelle el va reconèixer fa deu anys, i per això va fundar l’agència Mujer y Viajera. Arran de situacions desagradables que va viure en primera persona viatjant sola -des d’un robatori a l’Índia fins a una agressió a Egipte-, Estelle va decidir aportar la logística necessària a aquelles dones que volguessin viatjar a “països complicats”. “Al principi el perfil eren dones d’entre 50 i 60 anys, amb més poder adquisitiu. Ara tenim de tot”, diu. Creu que avui hi ha la percepció que hi ha més dones viatjant, i n’identifica el responsable: “La culpa la té Instagram”. Però Estelle adverteix del miratge de les xarxes socials, que fan que la concepció del viatge “no sigui real”.

Sense un home

El repte de la soledat escollida

Si bé de les fotografies penjades a les xarxes en pot sorgir una imatge idíl·lica, la realitat és que les dones viatgen “en un món que és violent pel sol fet de ser dones”. Laia Rosich, vicedegana del Col·legi de Psicologia i psicòloga especialitzada en violències masclistes, agafa el viatge com un exemple més del context global patriarcal i identifica una cultura de la por i la violació “vinculada amb el que et pot passar”. D’aquí venen preguntes tan freqüents com “N’estàs segura? Hi aniràs sola?”Aquestes no són qüestions aïllades. Què implica l’adjectiu sola? La soledat escollida es presenta com un repte per si mateix, alerta Rosich. “Sola en el marc patriarcal vol dir sense un home -adverteix la psicòloga-. S’ajunta la cultura de la por amb la concepció de sola, que pressuposa que estàs incompleta. Això no se li pressuposa a la masculinitat”.

Tenir una mala experiència amb un home en un viatge no és, desgraciadament, una excepció. “Sempre hem d’estar una mica alerta”, diu l’Esther. La Irene hi coincideix: “El gran perill al qual ens enfrontem quan viatgem soles és ser violades. Intento anar a llocs on crec que no em passarà això”. Però a vegades les coses no són el que semblen. Durant els mesos que va estar recorrent Islàndia fent autoestop, la Irene va arribar a un hostal on va conèixer dos catalans. “Un d’ells va intentar forçar la situació per tenir sexe amb mi. Va ser molt incòmode”, confessa. L’abús no va anar més enllà, però el mal ja estava fet. “Ets tan lluny que quan et trobes catalans és com estar a casa. Però va passar això”, lamenta.

Seguretat

Intuïció, sentit comú i adaptació

Rosich reivindica la necessitat de parlar de les agressions sexuals, perquè sovint “encarnen el pitjor que li pot passar a una dona”, però considera que “no els podem donar aquest estatus”. En la mateixa línia s’expressa la Laura, que ha viatjat sola sobretot per Amèrica Llatina i també per l’Àfrica, i reclama que cal seguir viatjant malgrat que el perill de patir violències masclistes és a tot arreu. “Seria covard i poc solidari deixar de fer-ho pel que em pugui passar com a dona -opina-. És egoista també fer-ho si penses que hi ha dones que viuen en aquells contextos”.

Davant d’un món que pot ser violent, cal escoltar la intuïció. “Moltes vegades intuïm que estem en perill, però ens han educat tant per ser bones nenes i no molestar que no ens protegim perquè volem ser educades”, lamenta la Irene. La fotògrafa convida a desfer-se d’aquestes obligacions i, si cal ser maleducada amb algú que t’està transmetent perill, “endavant”, especialment quan en un viatge decideixes compartir uns dies amb un home amb qui t’has trobat pel camí. “¿Com saber fins on és un amic i fins on pot ser un possible agressor? No m’agrada desconfiar de la gent, però una s’ha de protegir una mica”, justifica.

Amb l’experiència d’anar viatjant sola es van acumulant consells d’autodefensa: des de freqüentar llocs amb gent fins a confiar més en el paper que en el mòbil, disposar de mapes o no tenir por de preguntar. Hi ha eines més generals, com la que apunta Rosich: saber que t’enfrontes a un marc estructural que et farà justificar “dient que viatges sola perquè vols”. La doctora en geografia Inma Díaz apel·la al sentit comú i recomana adaptar-se als llocs on es viatja. “S’ha de ser respectuós amb la societat local”, diu, i discreta quan cal.

Recerca de llibertat

Pioneres i sororitat

“Quan penso en les dificultats que ens posem, penso que també als segles XIX i XX hi va haver un munt de dones que van viatjar”, recorda Díaz, que explica que recentment s’estan analitzant diaris de viatgeres, descoberts ara perquè no es publicaven llavors. “Si en aquella època molt més masclista que la nostra hi havia dones que viatjaven, per què no hauríem de fer-ho avui, que ens podem informar?”, es pregunta.

La motxilla de les viatgeres va carregada de creences socials que impliquen debilitat i que s’acaben traduint en pors inconscients dins de cadascuna. Els perills als quals s’enfronten les dones, malgrat ser reals, cal mirar-los amb distància, com diu la Helen, que creu que tothom pot viatjar sol si ho vol. Recomana, per començar, fer un treball intern per identificar què es tem: “Has de veure quines són les teves pors i anar-t’hi enfrontant, una per una, fins a veure que hi ha molts prejudicis socials”. Sense pors i amb empatia, les dones que viatgen soles es troben quan recorren món, i d’aquí en sorgeix una forta solidaritat, assegura la Helen. “Som d’una mateixa tribu, la connexió és brutal. Compartim la recerca de la llibertat”.