Delictes ‘pijos’ (1)
"És habitual que els pijos tinguin a casa una arma de foc, sempre a punt, per disparar a alguna bèstia salvatge i africana"
BarcelonaEls delictes més habituals que cometen els pijos, a part de l’excés de velocitat o d’aparcar al mig de la Gran Via un momentet per treure diners d’un caixer, estan relacionats, en primer lloc, amb les armes de foc. És habitual que els pijos en tinguin a casa, sempre a punt, per disparar a alguna bèstia salvatge i africana (els big five, si pot ser) o a alguna presa ibèrica a base d’acostament o batuda, segons sigui el cas, al vedat d’algun amic, d’un cosí o, en el millor dels casos, al propi.
Aquestes armes carregades, no pel diable sinó per ells mateixos, provoquen cíclicament algun accident que podria arribar a ser tràgic, així com delictes relacionats amb la negligència i protagonitzats, sovint, per nens que es disparen al peu jugant amb la seva pròpia arma (sí, els cadells pijos disparen a matar des de ben petits) o per babaus que abaten algun innocent a qui han confós amb un porc senglar (“ ¿Te has enterado? Luisito Senillosa le ha disparado este fin de semana en el campo a la hija del ‘masover’, tú, y ya van dos, qué mala pata, ¿no? Afortunadamente, la familia de la muchacha no ha denunciado porque son muy fieles a la casa. Todavía queda gente honrada, ¿verdad? Menos mal ”).
D’homicidis pijos també n’hi ha en suposada defensa pròpia, però sobretot en literal defensa de la propietat privada. El cas típic de senyuritu envalentit que, de nit i en pijama (de Loro Piana), surt de casa amb el rifle (de Purdey & Sons, Holland & Holland o Boss & Co.) i dispara a la babalà perquè creu que hi ha algú al jardí a punt d’entrar a robar, és habitual. Al final, esclar, quasi toca de mort el responsable de la seguretat de la urbanització, que feia la ronda i que quedarà borni.
La por del robatori és tremendament pija i, si fossis capaç de deixar de banda la teva ràbia de classe per un moment, comprendries que és una por perfectament justificada. Els que tendim a la pobresa, els directament pobres i els pobres de natural mai l’entendrem perquè, com que no en tenim ni cinc, no ens passa pel cap que algú sigui tan ruc d’entrar-nos a robar a casa. Ho trobem inaudit, una autèntica pèrdua de temps.
