Vida regalada

Vestir com un ‘pijo’ (1)

"La pregunta 'Què em poso?' o l’afirmació 'Avui no sé com vestir-me' delatarien que no som davant d’un pijo genuí: ells es vesteixen a la primera"

La pregunta “Què em poso?” o l’afirmació “Avui no sé com vestir-me” delatarien que no som davant d’un pijo genuí. Els pijos es vesteixen a la primera i ho fan de la mateixa manera que ho fa el seu papà (ells) o la seva mamà (elles); sempre igual des de suposadament temps immemorials. Tenen, cal insistir-hi tantes vegades com calgui, una fórmula de la qual no es desvien mai. Igual que passa en altres àmbits, o, més ben dit, igual que passa en tota la resta d’àmbits, l’estil pijo es perpetua perquè ells mai no s’exposen a cap altre model de vida que no sigui el seu propi: si tenen la paella pel mànec des de fa generacions, ara digue’m tu quina necessitat tenen de canviar res. Aquesta evidència (la paella pel mànec) també és el motiu pel qual als pijos autèntics no els agrada presumir i són aparentment discrets perquè tenen una seguretat monumental en ells mateixos i en el sistema que els sustenta. No han de demostrar res a ningú. I per això mateix practiquen una peculiar austeritat, a base de caixmir i tweed de Bel, sabates angleses a mida i un bon rellotge (regal del dia de la pedida ) que mai no baixa d’un Omega.

Els pijos, per tant, tampoc sembla que estrenin i mai no es desequilibren a causa de les tendències. Només acudeixen a la moda si proposa alguna cosa que millori en algun aspecte la pròpia panòplia (eliminar la cotilla, calçar vambes...) perquè són, això sí, eminentment pràctics. Segons va apuntar en alguna ocasió el duc de Bedford, abans d’estrenar un vestit acabat de sortir de Savile Row (Poole, Turnbull & Asser, Anderson & Sheppard, Ede & Ravenscroft...) fora convenient que per treure-li pàtina de novetat el passegéssiu sota la pluja amb les butxaques plenes de pedres o us el vestís, durant tres dies, el vostre valet de cambra.

Més continguts de