Vida regalada

Vestir com un ‘pijo’ (2)

Els pijos sempre es vesteixen com si tinguessin un peu a l’oficina i l’altre al camp de golf, a la pista de tenis o a la coberta del vaixell

A les seves memòries, la duquessa de Devonshire, Devorah, la petita dels Mitfor, explica que es comprava molta roba a les fires agrícoles perquè la trobava millor que les peces de les botigues de Knightsbridge, de colors desesperats i a mil lliures cadascuna. Després dels jerseis de llana gruixuda, les faldilles prisades de tartan o franel·la i les botes d’aigua o els barbours adquirits en fires comarcals, anava a Marks & Spencer (possiblement per a la roba interior, de cotó, comodíssima) i d’aquí, ja directament, a París (sense dir-ho, es refereix, clarament, a l’alta costura), perquè res entremig li funcionava.

Els pijos sempre es vesteixen com si tinguessin un peu a l’oficina i l’altre al camp de golf, a la pista de tenis o a la coberta del vaixell. Vesteixen esportivament i de manera campestre i al mateix temps saben, arribada l’ocasió, com fer-se el llacet de l’esmòquing. Són conservadors en sentit estricte i, fins que no es desintegri, no llençaran res. Porten la roba sargida però sempre van polits. No varien la seva indumentària segons l’estació de l’any perquè vesteixen a capes i es posen o treuen elements segons el temps que faci.

El duc de Norfolk vestia sempre atrotinadament. La seva família creia que en feia un gra massa, però ell assegurava que a Londres no el coneixia ningú i que al seu poble ja el tenien apamat. Així doncs, ¿quin era el problema? La teoria és perfecta però, tal com explicava el duc de Bedford, no sempre funcionava, ja que no tothom el reconeixia i, en més d’una ocasió, el van confondre amb un rodamon i li van donar com a almoina un sandvitx, que ell, el vell duc, sempre acceptava i es menjava amb molt de gust.

Més continguts de