Un drapaire espavilat

BarcelonaEls pijos són rics o, fins i tot, molt rics. És una de les seves característiques principals. Els assalariats i els pobres en general no seran (serem) mai pijos … si no és, esclar, que s’enriqueixin fortuïtament (en el meu cas, i, al pas que vaig, no ho veig gens probable, francament). Totes les cases bones, els membres de les 300 famílies, tots els grans burgesos tenen, però, el seu origen en un espavilat, en un home, un mascle, fet a si mateix. Darrere d’un pijo sempre hi ha un rebesavi drapaire pioner en reciclatge; un indià que va fer fortuna destil·lant; un esclavista de campionat; un grum que va convertir-se primer en dependent, després en administrador, per acabar sent l’amo de la drogueria de torn; un menestral que va ensarronar una rica pubilla olotina la dot de la qual va servir per comprar el primer teler dels quatre-cents que va acabar tenint; un comerciant genovès que, ofegat pels deutes i fugint de la justícia, es va establir a Barcelona, on va fer el primer ral venent salsa bolonyesa; un venedor d’enciclopèdies porta a porta…

Els pijos estan molt orgullosos d’aquest emprenedor avant la lettre i quan expliquen la seva història familiar, que és sovint, ho fan com si l’esforç finisecular i suposadament titànic que va haver de fer aquest ancestre per tirar endavant i enriquir-se els fos propi, l’assumeixen. Per això, quan parles amb un pijo, encara que sigueu a peu de pista a Baqueira mentre ell fuma un puro a la teva cara, sempre tens la sensació que ho fas amb algú que ha treballat moltíssim més que no pas tu i que per això ell és ric i tu no. Els teus avantpassats no s’hi han esforçat prou, no han estat tan espavilats, no han treballat prou ni en la direcció adequada. Els teus avantpassats han estat uns ganduls i és més que possible que tu segueixis sent mileurista perquè portes als gens, no com ells, el pecat de la peresa.