VIDA REGALADA

El ‘pijo’ catalanista

Els pijos catalanistes presenten les mateixes característiques que els pijos no catalanistes, amb l’única diferència que saben jugar a hoquei

Els pijos catalanistes presenten les mateixes característiques que els pijos no catalanistes, amb l’única diferència que saben jugar a hoquei. Hi ha pijos catalanistes que, a més, tenen un parent que ha sigut abat de Montserrat. O president del Barça. O director de TV3 (una de les tres coses, no totes tres alhora).

Amb el sector terciari, el servei domèstic i els pijos unionistes (o constitucionalistes o com es digui), que, per cert, acostumen a ser els seus cosins, els pijos catalanistes hi parlen en un castellà perfecte. Una típica i extensa família de pijos catalanistes com cal està formada, a més del pare i la mare, per uns deu germans, entre els quals els més grans parlen català, els del mig castellà i els petits, altre cop, català.

Els pijos catalanistes van a missa reiteradament i escalen muntanyes constantment. Sovint aprofiten el viatge i, per economitzar, van a missa al capdamunt de la muntanya escalada. Als pijos catalanistes els encanta el Romànic (el Romànic català, s’entén).

Molts pijos catalanistes van ser minyons escoltes, per això a les manifestacions vàries dels últims temps no hi ha mai “ni un paper a terra”. Dels tripijocs dels Pujol tots els pijos catalanistes ara diuen: “Jo ja ho sabia des de feia temps”. Hi ha molts periodistes, que ni són pijos ni són catalanistes, que també ho diuen. Resulta que també ho sabien. Els altres no devíem estar prou atents.

Ser pijo i catalanista no ha sigut mai incompatible, ni de bon tros, amb ser monàrquic o amb haver sabut la manera d’augmentar la fortuna considerablement durant el franquisme. L’art de fer la puta i la Ramoneta, clarament, se l’inventen ells.

Tot i així, el que es coneix com a “cultura catalana” (del MNAC i la Bernat Metge, passant per Òmnium o la Nova Cançó, fins al Foment de les Arts decoratives o el Macba...) és obstinació seva. Els pijos catalanistes han refet un poble empordanès pedra a pedra respectant el seu caràcter suposadament medieval, la seva essència rural. Els de la Bisbal estan que al·lucinen. En aquest poble empedrat hi han creat un festival de: piano clàssic, jazz experimental, cinema també experimental, poesia visual, pintura a plein air... I abans o després del concert o de l’exposició de torn sempre se serveix una copa de cava, embotits artesanals tallats molt fins i carquinyolis. Les senyores van amb un xal de la Roser Marcé que conserven des de finals dels vuitanta i es toquen sovint el coll, del qual penja un collaret gruixut de l’Aureli Bisbe o de l’Enric Majoral.

Els pijos catalanistes sempre estan a un pas de convertir-se en pijos independentistes, de fet ho desitgen, però, esclar, no els agrada la clandestinitat.

Més continguts de