Vida regalada

El ‘pijo’

Els autèntics pijos sempre creuen que els pijos són els altres, mai no es reconeixen com a tals

En línies generals, els autèntics pijos sempre creuen que els pijos són els altres, mai no es reconeixen com a tals: “ Pijo jo? Ni parlar-ne!” El pijo neix i després es fa. Quatre generacions amb les butxaques plenes i col·legis privats o superconcertats, universitats pontifícies i màsters a l’estranger poden convertir el més hortera en un prodigi de pijo sideral. Però, esclar, la metamorfosi no és, en aquest cas, instantània. Cal maduració.

Anar a Las Rozas Village i comprar-hi una camisa de Polo Ralph no és suficient. Ser pijo és una manera d’estar al món. Una fórmula. No és qüestió d’estil, és un destí. A no ser que siguis un Estevet amb ínfules artístiques, és molt difícil que tinguis cap tipus de conflicte generacional, no et dic ja de gènere. Al món pijo tothom sap quin és el seu lloc, d’on ve i, sobretot, cap on cal anar. Tot hi està perfectament ordenat, i s’hi nega tot allò que remotament pugui fer trontollar les bases d’aquesta Arcàdia (el canvi climàtic, el feminisme, el moviment LGTBI, que els toros pateixen a l’arena…). Els pijos tenen, per tant, un olfacte privilegiat, afinat generació rere generació, per captar qualsevol vibració que tingui a veure amb el caos.

Els pijos et mediran per saber si ets un d’ells preguntant-te a quina clínica vas néixer (els pijos no neixen en hospitals), el col·legi en què vas estudiar, la teva parròquia, la perruqueria en què et talles els cabells (puntua molt més si és la mateixa des de fa molts anys: “ mi mamá me lleva a Peque desde que tengo tres años ”), on estiueges i, sobretot, l’esport que practiques, que és una informació que els porta a esbrinar a quin club pertanys. El Club, amb majúscula, és l’epicentre de la vida pija : sempre en venen i sempre hi tornen.

Més continguts de