“Al final la idea de l’amistat és saber que l’altre sempre hi és”

Si la vida de Xavier Graset fos un tren, els seus amics serien els passatgers que hi han anat pujant en els diferents moments de la seva vida: durant els primers anys d’adolescència, durant la marxa a Madrid per fer de corresponsal, durant la tornada a Barcelona, durant la paternitat tardana….

La primera parada surt de Vila-seca, el seu poble de naixement. Allà va conèixer Agustí Olivé i Robert Redón. L’amistat va arribar un estiu. “Tots tres teníem feines d’estiu i ens trobàvem a la platja. L’Agustí tenia una guingueta amb hamaques i tendals, i jo treballava en uns apartaments fent de recepcionista. El Robert no recordo què feia, però la nostra amistat es va reforçar entre guiris i patates fregides”, recorda Graset. En aquella època el periodista participava en un grup de teatre infantil, i amb l’Agustí i el Robert van decidir fer un pas més enllà. “Vam crear la Tramoia, un grup que encara existeix, encara que nosaltres ja no hi siguem”. Els tres amics van actuar per tot Catalunya: van interpretar La dama del mar, d’Ibsen, i La cantant calba, d’Eugen Ionescu. D’aquesta última obra en recorden una anècdota molt especial. “L’obra la vam fer a l’Institut Salvador Vilaseca. A primera fila hi havia un home gran que anava recitant tot el text. No teníem ni idea d’on havia sortit, i entre bambalines ho comentàvem: “Hi ha un senyor que se sap tot el paper”. Quan l’obra va acabar, el van saludar i va resultar ser Bonaventura Vallespinosa, el primer traductor al català de La cantant calba. “Érem bastant borregos, i aleshores tampoc no ho vam saber valorar prou”, bromeja.

Quan Xavier Graset, ja d’adult, se’n va anar a Madrid per fer de corresponsal, es va fer amic de Josep Capella i Joan Carles Peris. De les seves reunions en deien “fer un pla de pensions”. “Aleshores hi havia un anunci a la premsa de plans de pensions amb una família fent una barbacoa a la piscina, i al pis on vivíem n’hi havia una”, recorda. Uns anys després, Graset es va convertir en el padrí de la primera filla del Joan Carles Peris.

Mentre feia de corresponsal, Graset també va conèixer l’Iñaki Gómez, periodista de Ràdio Euskadi. “Podia ser que no ens veiéssim tot l’any, però després marxàvem 15 dies junts de vacances. Vam anar al Vietnam, al Brasil, a Cuba, a Veneçuela, a la República Dominicana… Allà on hi havia conflicte i cervesa”, riu. El seu gran somni, recorda, era plantar-se un dia a l’aeroport i decidir allà mateix on anaven. Al final no ho van fer mai, però tampoc ho van necessitar per viure l’aventura.

Dels seus amics Xavier Graset n’admira la fidelitat, la presència, la sensació que hi són sense fer-se presents. Al final, diu, l’amistat és això: “La idea de saber que l’altre hi és”. Per moltes voltes que doni el tren de la vida, fins a l’última parada.