ZEN TV

ESCRIPTORAAra fa algunes setmanes vaig haver d’anar a Brussel·les per participar en un congrés sobre el futur de la literatura. (Parlar del futur és fer ficció. Per això em va agradar la proposta.) Una tarda, a l’hotel, vaig engegar el televisor. És estrany que ho faci. Normalment desendollo els aparells: nevera, audiovisuals, tot. Aquest cop vaig acomodar-me al llit i vaig decidir veure què hi feien. Amb el comandament a distància vaig anar canviant de pantalles –dibuixos animats, culebrons, notícies, videoclips, pel·lícules, 'reality shows'– fins a arribar a un canal que em va resultar inversemblant. Es deia –va de debò– Zen TV. Sens dubte un dels oxímorons més espectaculars de la història.

Vaig apagar el televisor –faig bé de no tenir-ne, a casa, i de no engegar-lo mai als hotels– i em vaig quedar reflexionant sobre la manera com la societat capitalista fa píndoles de tot allò que podria posar en perill la seva estructura malalta basada en el consum, la competitivitat, la força i el poder. Dissenya cartells de moda amb consignes dissidents, troba el camí per convertir en negoci disciplines mil·lenàries com ara el ioga i banalitza el contingut de la paraula 'zen' amb un programa que invoca aquesta filosofia com si es tractés d’un club al qual es pot pertànyer amb tres o quatre consells destinats a canviar, posem per cas, la fibra pel cotó, el pa de blat pel pa d’espelta, el 'gym' pel txikung i “un altre canal de TV” per Zen TV.

És clara la voluntat constant del sistema de desactivar qualsevol engruna de consciència. Atomitza, esquartera, esmicola. Si no hi ha visió de la totalitat, les parts semblen intranscendents.

Aleshores em vaig preguntar si a la meva intervenció al congrés, l’endemà, no havia de parlar d’aquest mateix fenomen com una amenaça per al futur (i per al present) de la literatura. I vaig desitjar que aquest pensament fos només ficció.