La llista de les amistats artístiques d’Altaió -poetes, pintors, fotògrafs...- és inacabable

“No soc d’aquelles persones que practiquen l’amistat”, afirma Vicenç Altaió des de Cadaqués, on avui té el funeral d’un amic. “Per a mi les amistats no formen part d’una tria, sinó que són gent a qui de tant en tant veig i que formen part d’un sentit del present etern”, defensa. “Són trobades regal, són com àngels”, afegeix.

La primera trobada regal d’Altaió va ser J.V. Foix. El poeta de Sarrià tenia 80 anys, Altaió en tenia 17: “Ell m’oferia el seu món. «Ara us toca a vós»”, em deia. Per edat biològica, Foix havia perdut tots els amics, i l’amistat amb un jove com jo tenia un sentit de continuïtat”. També cita Joan Vinyoli: “Amb ell vam viure moltes hores de gran exaltació lírica, vivíem la vida a través de la poesia”. I continua amb Josep Palau i Fabre: “Era una persona de camises acolorides i més aviat desconfiat, fosc i lluminós alhora. Amb ell compartia la dificultat de l’amistat. No hi havia voluntat d’amistat, per part seva”. Altaió salta a Joan Brossa: “Era un trapella. Li agradava més fotre que buscar complicitats, però vam compartir un espai estètic, i un interès per l’avantguarda i l’experimentalisme”.

Dels de la seva generació, pensa de seguida en cinc persones. El primer és el Perejaume. “Segurament la persona amb qui, encara que no el vegi, tinc un sentit d’amistat més profund. Som complementaris”. Quan vivien a París compartien habitació. “Ell dormia a terra amb el matalàs i jo al somier”, recorda. “En Perejaume es llevava molt d’hora per anar a recórrer els museus; jo em quedava nocturnament a llegir. Ell feia vida de caminaire, jo nocturna. On hi ha més distància hi ha més amistat”. Dels grans amics, diu que potser el més intens és Alfredo Jaar. “Amb ell sempre redimensionem l’anàlisi política del món i de l’art. Cada vegada que hi ha un incident històric en parlem: la caiguda del Mur de Berlín, el genocidi a Ruanda o, naturalment, les manifestacions col·lectives de catalanisme democràtic”.

Altaió calla de sobte i diu: “M’he deixat el gran bloc d’amistat”. I anuncia: “La meva amistat perillosa amb les dones. Els meus amics en realitat són les dones”. Per a Altaió, en l’amistat hi ha alguna cosa del sentit de la construcció i la creació, “del batec del món, fins i tot dels déus del domèstic”. En aquest sentit cita tres dones fonamentals a la seva vida: Isona Passola, pel seu gran interès per la lectura i la narració de la història; Anna Soler Pont, per haver editat escriptores quan ningú més ho feia, i Hannah Collins, fotògrafa. “L’amistat és el sensible col·lectiu. M’agrada la idea que en realitat és a través de l’amistat que tot creix”. No està gens malament per a algú que no practica l’amistat.