Fer present la saviesa antiga

BarcelonaPodem recórrer el passat, caminar-hi, fins que esdevingui present? ¿Podem escoltar les veus llunyanes perquè tornin a ser properes? L’escriptora Catherine François modula personatges històrics igual que els antics paisatgistes xinesos pintaven: copsant. No pretén escriure novel·les històriques, tampoc fer tractats acadèmics, sinó, a partir d’aquesta aprehensió del personatge (un rei andalusí, un savi xinès), teixir relats sense por a utilitzar la primera persona. No tergiversa els fets, gairebé no fantasieja. Senzillament –si és que això és senzill–, reviu aquella persona perquè ens parli. Escoltar-la depèn de nosaltres.  

Nascuda a París el 1953, François, que va estudiar filologia a la Sorbona, es va establir a Madrid durant la Transició i va viure amb intensitat el moviment avantguardista d’aquella època, gràcies, en part, a tenir com a parella Santiago Auserón, de Radio Futura. El músic i filòsof madrileny esdevindrà, amb el temps, traductor d’alguns dels seus llibres. El 1985 comença a interessar-se per la poesia i el pensament de la Xina antiga i durant anys investiga la llegendes del riu Groc i els seus afluents, que finalment transformarà en relats al volum Caminos bajo el agua (Pre-Textos, 1999). 

Política i espiritualitat

Escriptora detallista i sense pressa, sis anys més tard apareix Los reyes poetas (Demipage), en què ens parla, fidel als documents històrics, de les corts literàries d’Almeria i de Sevilla al segle XI. I és amb aquesta mateixa sensibilitat d’acostar-se a personatges de l’antiguitat, que ressonen sense temps, que enguany publica La senda de las nubes (Siruela), històries entrellaçades de la saviesa xinesa que, malgrat tot, continuen vigents. François és una escriptora del present, així veu el passat. No s’esglaia narrant peripècies ni s’entreté descrivint objectes remots, tot el contrari: se centra en les llargues converses i els poemes per extreure d’aquelles persones una saviesa que podem assaborir. Ens comparteix un tast, i en aquesta trobada les veus recuperen el vigor. Amb el privilegi, llegint-les, de tenir-les impreses, tornant-hi sempre que ho vulguem, aturant-nos en un paisatge, silenciant-nos, silenciant-les.

El llibre es divideix en tres parts distanciades en el temps. A la primera, al segle VI aC, hi escoltem Confuci i el cercle de deixebles. A la segona, la més llarga, ens endinsem en el Bosc de Bambú, on al segle III set savis (Xi Kang, Xiang Xiu, Liu Ling, Shan Tao, Ruan Ji, Ruan Xian i Wang Rong) es reunien habitualment per debatre el llegat filosòfic i espiritual i l’actualitat política. Un pols, sovint explícit, a vegades conciliador, entre el confucianisme i el taoisme. A la tercera part, François ens porta fins al segle VII per conviure amb l’ermità budista Han Shan. D’aquesta manera, el llibre ens introdueix amb agilitat en les tres escoles cabdals del pensament xinès caminant amb lleugeresa per converses iniciàtiques, postures contradictòries, recitacions poètiques i musicals, silencis i conflictes polítics per entendre no només el pensament oriental que veu d’aquestes fons, sinó alhora per parlar-nos avui i plantejar-nos interrogants tan vigents com ho van ser llavors. 

Per exemple, l’equilibri (si és possible) entre compromís social i recerca espiritual. O entre política i integritat. El poeta i músic Xi Kang, un dels set savis del Bosc de Bambú, a través de l’escriptura ventríloqua de François, ens diu: “No puc distreure’m vivint pels altres. Cuidar-se un mateix i no cuidar el país és mantenir-se el més a prop possible del Tao. Si volem estar a la mateixa distància de totes les alternatives, hem de mantenir-nos al centre, i el centre és un mateix”. El seu company Xiang Xiu li rebat: “¿Cal escollir entre el Tao i els homes? Les nostres capacitats poden ser perfeccionades, però la nostra sort depèn del temps que ens ha tocat viure. El millor que podem fer és posar l’interior en harmonia amb l’exterior, d’aquesta manera acceptarem de bon grat el nostre destí”. 

“El món va malament? Tots ho sabem, però no és motiu per apartar-se’n”, reflexiona el confucià Shan Tao. “Les qualitats naturals –afegeix– no són utensilis que s’espatllen amb l’ús, sinó un mirall que necessita ser polit moltes vegades. Una virtut que no es practica, un ensenyament que no es comparteix, són un benefici perdut per a tothom”. 

Tao, Confuci, Buda

En aquell bosc de bambú, entre vi calent i tonades de cítara, la tensió entre acció i inacció, compromís social i desenvolupament personal, s’accentuava per la corrupció dels governants. ¿Calia lliurar-se al servei dels altres? “Avui sembla que l’honestedat et porta més fàcilment a la pobresa que el poder a l’honestedat”, recalca Xi Kang, que parla en el present i, per tant, d’un present immutable en el seu canvi. Liu Ling, el més lliure dels set, exclama: “¿El silenci i la música necessiten discursos llargs per fer-se entendre? Toqueu, embriagueu-vos i gaudiu del moment present, el goig espontani és l’únic coneixement que tenim, tota la resta són vils especulacions!” 

La tensió entre estat i lliurepensament arriba al punt àlgid amb l’execució de Xi Kang: “El poble no podia comportar-se com Zhuangzi o Laozi, la llei servia de guia. El respecte de les normes afavoria l’ordre, l’acció individual provocava desordre. Per tant, la llei havia de ser exaltada, no el savi”.

Avancem pel llibre, per aquesta sendera dels núvols que curosament ens regala Catherine François, per tornar a la muntanya (“Entrar a la muntanya significa tornar a descobrir inalterada la part de la realitat que cadascú porta a dins”) i submergir-nos en la confluència del taoisme –i el vessant menys tergiversat del confucianisme– amb el budisme. L’escriptora ho fa de bracet del misteriós ermità i poeta Han Shan, que al segle VII va deixar una sèrie de poemes considerats autobiogràfics. Amb la seva reflexió ens quedem: “No vas desitjar néixer i no podràs evitar morir, així doncs, què pots fer mentrestant? No posar traves al que flueix espontàniament. No perdis el temps en suposicions vanes. Tens gana? Menja el fruit que t’ofereix l’estació”.