Art a casa: de la taula al llit

Entrevistem dues dissenyadore de vaixelles i una de roba de la llar per omplir la casa d'art

És molt probable que enguany sigui l’any que més hores ens hem passat a casa. I, en certa manera, haver de ser casolans per obligació i per decret ens ha fet valorar el detall, les coses petites que abans ens passaven desapercebudes i ara hem vist que tenen una importància anímica incalculable. El tacte d’un bon material, la imperfecció de l’artesania de peça única i feta a mà. “La mateixa crema de carabassa no té el mateix gust en un bol blanc de l’Ikea que en un bol que s’ha fet expressament per a tu”, sentencia Paula Gertel, ceramista del duet Gertel&Fraser, que ha fet peces per a restaurants de primer nivell com l’Uma, del xef Iker Erauzkin, o el Bar Mut, tots dos a Barcelona.

Des del seu taller del Poblenou, on tenen tot el necessari per fer les peces a mà i amb motllos, Gertel explica que sempre ha fet vaixelles, tot i que primer va fer-se ceramista i, més tard, cuinera. A casa seva els àpats sempre han sigut un moment especial, de trobada i descoberta culturals: “A casa hi havia objectes decoratius, plats de ceràmica i vidre comprats en diversos llocs del món. La mare sempre cuinava coses rares perquè vam viure en molts llocs diferents, i ella sempre cuinava en un indret el que era originari d’un altre indret: quan érem a l'Argentina i venien els meus amics a menjar feia gulasch i torrejitas de banana, no una milanesa de vedella. Els amics sempre quedaven estranyadíssims”, recorda.

El nucli familiar

La família també va marcar força una altra ceramista de vaixelles, Ivet Bazaco, de Barcelona però que viu a Olot. Ella, filla d’un fagotista de l’OBC –la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya– i d’una directora artística del Palau de la Música, tenia el terreny adobat per ser artista; més concretament, músic. “M’agradava i en feia, però no per dedicar-m’hi”, diu a l’altra banda del telèfon.

Però va ser una àvia qui la va encertar: “L’àvia que em feia de cangur era pintora, tot i que no s’hi va dedicar perquè en la seva època les dones no es podien dedicar a gaires coses. Jo pintava amb ella, i es va adonar que m’agradava i que ho feia amb gràcia”. De seguida la van apuntar a una extraescolar on feia una hora de dibuix i una altra de ceràmica. Tenia 6 anys, i des de llavors Bazaco no ha deixat mai de practicar.

“A la universitat vaig fer belles arts, però no es fa ceràmica. Jo seguia practicant a part, i a l'acabar la carrera me’n vaig anar un temps a l’Escola de Ceràmica de la Bisbal per aprendre’n més”, explica aquesta professional de la ceràmica utilitària, una disciplina en què se sent “molt còmoda”: “Sempre m’ha costat definir-me com a artista, ho trobo pedant dir que soc artista, i el món de l’art el trobo com molt seriós... Em feia respecte i m’anava gran. L’utilitari em feia sentir més tangible, més còmoda. I de seguida em van sortir encàrrecs i vaig començar a tirar per aquí”, resumeix Bazaco, que va fer la seva eclosió professional el 2008 amb una casualitat que potser no ho era tant.

Recomanada per Ferran Adrià

Bazaco va posar un estand en una fira de gastronomia que es va fer a Barcelona i una de les moltes persones que li van demanar una targeta va ser el cuiner català més conegut arreu del món: Ferran Adrià. “Li va passar el meu contacte al xef Albert Raurich per fer algunes peces per al restaurant que llavors estava a punt d’obrir, el Dos Palillos”.

“Per a mi va ser un superencàrrec, molt important”, no només pel renom dels clients sinó perquè li va obrir moltes portes a altres restaurants de primer nivell: “Un cap de l’Hotel Arts va anar a sopar al Dos Palillos, li van agradar les peces que jo havia fet i va contactar amb mi perquè en fes per als restaurants de l’hotel. L’Arts ha sigut el meu client més important, perquè durant anys m’han demanat grans quantitats de peces per als restaurants que hi tenen. Per exemple, 150 peces d’un model”, especifica, i recorda que ella és “artesana, no una fàbrica, tot està fet a mà”, de manera que fer-ne 150 d’iguals demana temps i esforç.

Peces úniques

Les dues ceramistes coincideixen a dir que el més atractiu de la seva feina és treballar mà a mà amb els xefs, “parlar de com fer un suport per a una ostra que té una mida exacta, fer recerca de colors… és un procés interessantíssim”, diu Bazaco. I Gertel afegeix: “Els que venen amb una inquietud, una idea o una necessitat concreta ens suposen un repte, perquè ens fan pensar en la viabilitat del projecte, que sigui un producte acumulable malgrat que tingui formes rares… Hem fet projectes estranys i inventats molt interessants amb el xef Iker Erauzkin, que és molt inquiet. D’altres simplement encarreguen el que ja tenim en estoc”.

Tant les peces de Gertel&Fraser com les de Bazaco són 100% artesanals, fetes al torn o amb motlles que, en tot cas, es fan a mà. Gertel diu: “Gaudim molt de fer sèries petites, de 6 o 8 peces, semiiguals”, perquè quan hi ha una mà hi ha una imperfecció que dona veritat i calidesa al producte. Bazaco explica: “Tot el que és rodó ho faig al torn, i si és peça quadrada faig un motlle però igualment tot es treballa a mà. El que més faig servir és el gres, o sigui, fang d’alta temperatura, que té més resistència i unes qualitats que m’interessen més”. Gertel&Fraser, en canvi, fan anar molt la ceràmica de Manises: “Té una tradició des de l’any 200! I els esmalts els fem nosaltres, sense plom ni cap altra substància tòxica”.

…i peces icòniques

Al llarg dels anys cadascuna ja ha detectat quines són aquelles peces que la gent més encarrega o que agraden més, perquè a part de servir l’hostaleria de primer nivell també venen al detall, a tot aquell que vulgui convertir en un moment especial, de contemplació, art i confort els petits moments quotidians que passen al voltant de la taula. “La gent vol molt bol de sopa –els seus valen 40 euros–, per abraçar-lo, per sentir-se a gust a l’hivern, i a l’estiu demanen molt un plat-bol que tenim i que serveix per a tot –val 34 euros–, perquè és una peça molt versàtil i, per qüestions d’espai i preu, surt a compte”, explica Gertel.

“Els xupitos borratxos són la meva peça estrella”, confessa Bazaco. “Estan fets amb porcellana i com deformats, perquè ja vas borratxo i els veus torts... o ja hi vas tant que els veus rectes! Fa 20 anys que els faig i n’he venut molts, n’hi ha per tot el món, des del Japó fins als Estats Units”.

Ara que encarem la recta final d’aquest any estrany amb un Nadal i Cap d’Any que seran també sui generis, sense festes ni sopars de restaurant, fem que siguin uns moments singulars que recordarem sempre pels petits detalls, perquè, al final, la seva importància és inversament proporcional a la seva mida. “Espero que gaudim més de les petites coses”, rebla Bazaco.

El matalàs també porta pijama

L'hem aprofitat, aquest 2020, el pijama. I ens hem adonat de la importància de les coses ben fetes, fins i tot les més d’anar per casa. O potser encara més: cal que les coses més íntimes estiguin ben fetes, perquè són una segona pell que ens dona confort. Precisament, per una necessitat de confort, Cristina Montaña va crear la marca de roba de llit i llar Mikmax ara fa 13 anys.

“El meu marit té problemes de pell, fins al punt de despertar-se a mitja nit per gratar-se. Però en una fira a Alemanya vaig comprar un llençol de sota de punt, com una samarreta feta per al llit. El meu marit em va dir que havia dormit molt bé. Jo el punt ja l’havia treballat molt perquè era dissenyadora de punt en firmes com Aldo Martins, Pierre Cardin…”, i quan va fer el cop de cap per deixar-ho tot i començar marca pròpia no va dubtar a fer només punt: “Vaig ser de les pioneres. Faig tots els llençols de cotó 100%, són com un pijama per al matalàs. No s’ha de planxar, no surten boles i és molt suau al tacte. És un teixit molt pràctic i com una segona pell. Per descansar és perfecte”.

Compra el cotó a Itàlia, fabrica les peces a Terrassa, i les ven online, en punts de venda físics i des de la seva nau al mig del bosc, on algunes persones amb problemes cutanis i al·lèrgics extrems van “a buscar-les expressament, per no haver d’entrar a les botigues”. Un conjunt de llit amb funda nòrdica costa a partir de 100 euros, i malgrat que la pandèmia ha fet trontollar les exportacions, la venda al detall de proximitat s’ha potenciat.