Estils 04/04/2020

Les crisis de la moda

El sector s’ha vist sacsejat estructuralment pel covid-19 mentre la militarització estilística de les autoritats omple les nostres pantalles

i
Joan Callarissa
4 min
Les crisis  de la moda

BarcelonaLa indústria de la moda és una de les més potents del planeta i mou milers de milions cada any, ja sigui en la franja del luxe, en la de la fast fashion que utilitzen les suposades classes mitjanes o en la de la roba de segona mà. Però ara el covid-19 s’ha convertit en un malson per al sector. D’entrada, perquè quan s’acabi el confinament aquí, començarà en un altre lloc del món, i així successivament fins que les empreses vagin perdent temporades senceres a tot el planeta, perquè evidentment la gent per estar-se a casa no es compra roba nova. També tindran un problema afegit, que serà la producció, que per pura avarícia actualment està segmentada per països.

La moda barata, abans no la trobem esperant-nos en un penjador a la botiga, ja ha voltat mig planeta. El cotó es conrea en algun país del Tercer Món, el teixit el fabriquen en algun altre sense legislació ambiental i, finalment, cusen la peça en un tercer país on els drets laborals existeixen com a molt en algun llibre de dret. Un cop acabada, la peça torna a viatjar per mig món i va passant per països -que potser a partir d’ara estaran tancats...-, fins que arriba a la central de distribució, des d’on va cap a la botiga, on nosaltres en paguem pocs diners. Poquíssims si tenim en compte la destrucció mediambiental, l’empremta de CO2 i l’impacte social de la peça de vestir en qüestió.

Contra aquesta crua realitat, potser el covid-19 tindrà un impacte positiu. No per voluntat dels empresaris de canviar, sinó per pura obligació. Si les regions del món han d’anar obrint i tancant portes repetidament per intentar controlar la pandèmia, potser resultarà imprescindible aprofundir en la producció local. Perquè la pandèmia posa en dubte la globalització que teníem fins ara i crea un nou desordre mundial que compromet dinàmiques que fins ara funcionaven. Per exemple, a partir d’ara no serà tan estrany que algunes comandes puguin quedar per fer, perquè els treballadors de no se sap quin país han estat obligats a confinar-se. Potser per això, qui vulgui vendre roba aquí ara haurà de fer-la aquí, on potser podrem controlar el virus.

¿Quina contrapartida hi pot haver a aquesta oportunitat ecològica en la segona indústria més contaminant del planeta? L’empobriment social. Potser quan ens toqui pagar més per la roba, perquè s’ha fet aquí -amb respecte social i ambiental-, resultarà que serà quan menys diners tindrem per fer-ho. No obstant això, cal ser optimistes. Que la roba sigui més cara i això impedeixi comprar-ne tanta potser també acabarà sent una bona notícia. Perquè comprar-ne menys és el més normal del món. Tant de bo aquest maleït sotrac precipiti un nou model d’indústria.

I ja que parlem de moda, no me’n puc estar de subratllar la indumentària dels protagonistes habituals de les rodes de premsa del govern espanyol sobre el coronavirus. ¿Qui va dir a Pedro Sánchez que treure senyors coberts de galons transmetia serenitat? Jo, quan veig que han d’actuar els policies o l’exèrcit, no em calmo. Quan veig el JEMAD (03) o el cap de l’estat major de la Guàrdia Civil (02), em sembla que hi ha un problema d’ordre públic i em tenso més.

El científic de la rebeca grisa

Tampoc em calma la imatge del líder científic espanyol de la guerra contra el coronavirus, Fernando Simón (04). Veure algú més pentinat, més planxat o amb una certa varietat de roba també transmetria més serenor. Quan surt amb la seva rebeca grisa, despentinat i poc planxat, em sembla que dorm cada nit a l’escriptori intentant parar una catàstrofe que se li escapa de les mans. Aquesta setmana que l’hem vist confinat a casa, on té les cortines de color verd hospital, la depressió ja ha sigut absoluta. Amb una crisi d’aquesta dimensió, controlar la informació del context i no només la del text és molt important. Estem molt saturats i cada cop escoltem menys..., però continuem mirant-ho tot!

En aquest sentit, s’ha de dir que estan trobant un punt d’equilibri correcte els membres del govern espanyol. Amb Sánchez al capdavant, estan vestint de manera prou discreta però sense caure en looks de tragèdia o dol. La insistència en el blau marí dels vestits i els colors vius però mat en corbates els fa semblar respectuosos amb el dolor aliè, però sense caure en el drama. Seria molt bona idea que, tal com quedarà el sector, ara més que mai portessin tots moda espanyola cada dia. Sobretot atenent al fet que el sector s’ha bolcat molt majoritàriament a fabricar material i a fer donacions.

I, finalment, en l’àmbit dels coronalooks cal destacar l’aparició estel·lar del rei Felip VI (01) divendres en una reunió a la seu del mando de operaciones, a Pozuelo de Alarcón -el Sant Cugat del Vallès de Madrid-, amb l’uniforme militar de campanya posat. És a dir, el monarca autodesheretat es va posar l’uniforme d’acció dels militars per fer una videoconferència. En comptes de sentir-me defensat, em vaig sentir intel·lectualment insultat.

Per cert, que avui a les 21 hores [hora d’aquí] l’única reina interessant, Elisabet II, fa un discurs televisat als britànics des del seu confinament a Windsor amb motiu del coronavirus. És el quart cop que es dirigeix a la nació de manera extraordinària en 68 anys de regnat. Segur que no surt vestida de camuflatge ni amb corona ni capa per tranquil·litzar el Regne Unit. Ella podria fer el discurs mentre fa mitja i segur que algun efecte tindria. És el que té l’autoritat moral.

stats