“La depilació és una forma més de control dels cossos de les dones”

Bel Olid reflexiona sobre el significat de la depilació i el càstig social per a les que no es depilen

L’escriptora Bel Olid recorda un dia d’aquest estiu que estava dinant en un restaurant. Anava vestida amb roba fresca, que deixa entreveure moltes parts del cos, i en el seu cas, com que no es depila des de fa temps, això també es veia. “Un home que seia a la taula del costat es va girar i em va dir que quin fàstic que estigués menjant en un restaurant amb les aixelles sense depilar. Que és exactament el que estava fent ell”, reflexiona l'escriptora per il·lustrar l’enorme bretxa de gènere que hi ha amb un tema aparentment tan banal com la depilació, que, com ella diu, “és una forma més de control sobre els cossos de les dones”.

Per reflexionar sobre aquesta qüestió acaba de publicar el llibre A contrapel (Destino), que surt també en castellà i en gallec, cosa que demostra que el tema interessa i està d’actualitat. “No és un llibre contra la depilació, és un llibre contra el control dels cossos de les dones, i he triat un tema que sembla banal i una tonteria però que no ho és gens. I te n’adones quan et deixes de depilar, perquè hi ha molta gent que et fa saber que allò no li sembla gens bé. És en aquell moment que veus que hi ha una gran pressió col·lectiva sobre els cossos de les dones”, explica en una conversa a través de Zoom. 

Al llibre, l’escriptora recorda el primer dia que va sortir de casa amb pantalons curts i sense depilar. “No sabia què passaria, però estava trencant una norma molt rígida”, relata. “Em sentia orgullosa de la meva decisió i alhora ridícula per la petitesa innegable del gest”. Però les mirades reprovatòries de la gent van fer que el sentiment anés canviant. “En comptes d’eufòrica i feliç, em sentia lletja i avergonyida”, explica, i reflexiona sobre la qüestió: “El problema de les dones que no ens depilem i ho mostrem és que ens estem escapant de la norma, i molts homes no ho accepten i això crea reaccions violentes. Que m’insultin pel carrer perquè no vaig depilada em sembla molt violent”, diu.

Però tot i això ella no ho ha deixat de fer. “Estic convençuda que com més dones ho fem menys càstig social hi haurà. Em recorda una mica les primeres dones que es van posar pantalons i es van haver de menjar moltes crítiques, però van aconseguir que ara totes puguem portar pantalons”. 

Olid centra la seva reflexió en un punt molt bàsic: el pèl és natural. En les dones també. I, en canvi, apunta, “és fascinant que el cos sense pèl, fruit d’un artefacte social com la depilació, es consideri mostra de feminitat innata”. “Seria lògic que el pèl corporal, que separa la nena de la dona, es considerés intrínsecament femení (i fins i tot sexi). En canvi, hem arribat al punt en què és tot el contrari”, apunta en el llibre. I alerta que això no fa més que intensificar-se. “Les zones del cos on està acceptat que les dones tinguem pèl són cada cop menys”, diu. “Ara mateix només podem tenir pèl al cap i a les celles, més enllà d’això ja no es veu bé”.

I explica com aquesta pressió estètica afecta molt les nenes petites. “Estem veient nenes que a l’escola pateixen burles, des de ben petites, per tenir pèls. Reben aquest missatge social que allò no està bé i normalment el que fan les famílies, per evitar aquest patiment, és portar les nenes a depilar. Però si fem això estem donant un missatge molt perillós: que l’opinió dels altres sobre el teu cos és molt important i que canviarem el teu cos perquè encaixis”, alerta. I subratlla que “amb qui hauríem de treballar és amb qui critica i s'enriu de les nenes per tenir pèls, qui les insulta”.

Encara avui dia, valora Olid, l’educació que es dona a les nenes es basa en “agradar als altres, no pensar en el que els agrada a elles”, i això afecta tot el que fan. “Hi ha una maquinària potentíssima que des que naixem ens diu que hem d’agradar, que això és el més important”. Ella el que vol és “ensenyar a les noves generacions que els cossos no s’han de controlar, que cadascú en fa el que vol i que no hi ha normes que s’hagin de complir”, tot i que reconeix que és una batalla encara llarga. 

Tot i això, cada vegada més hi ha dones amb càrrecs públics i/o visibilitat que han optat per no depilar-se. La cantant Amaia va ser una de les primeres a aparèixer en concerts, gales i festes amb pèl a les aixelles i a les cames, una decisió que sempre ha portat moltes crítiques, sobretot a les xarxes, on se l’ha titllat de “fastigosa” o “bruta” per aquest fet.

La ministra d’Igualtat, Irene Montero, és una altra que ha hagut d’aguantar aquest tipus de comentaris per no anar depilada, com el que li va fer el regidor del PP de Cuenca Jesús Lopez, a través de Twitter: “Espero que si aquesta paia és vicepresidenta del govern d’Espanya s’afaiti els pèls de l’aixella quan ens representi”. Un tuit que va desfermar una allau de comentaris entre els que defensaven la llibertat de Montero per fer el que vulgui amb el seu cos i els que donaven suport a López assegurant que l’actual ministra d’Igualtat era una “porca” i una “bruta” per no anar depilada.

Aquests dos exemples deixen ben clar, doncs, que la qüestió de la depilació femenina ni és una tonteria ni deixa indiferent a ningú. Altre cop el camp de batalla és el cos de les dones i tothom s’atreveix a opinar sobre el que hi fan o hi deixen de fer. “Jo no canviaré res del que faig pels comentaris que rebo, però sé que soc una privilegiada perquè hi ha dones que no es poden permetre el luxe de no depilar-se, com les dependentes d’una botiga, ja que si no ho fan perden la feina”, alerta Olid.