Envellir amb gràcia

Nova YorkL'endemà de fet vuitanta anys, una jornada que em va desbordar de bons desitjos, sorpreses i celebracions a prova de covid, em vaig despertar sentint-me realitzada i pensant que, passi el que passi a partir d'ara, estic contenta amb com m'ha anat la vida fins avui. Tot ha sigut força gratificant, la llista de desitjos la tinc buida, la meva família és pròspera, i si tot acabés demà em donaria per satisfeta. Això no es tradueix en el fet que a partir d'ara m'hagi de proposar fer activitats que accelerin la meva mort, continuaré fent exercici amb regularitat, menjant de manera saludable i esforçant-me per minimitzar l'estrès. Però també vull fer balanç dels molts trets comuns de l'envelliment per decidir què és el que toca reconsiderar.

He trobat molta inspiració i orientació en el llibre, Stupid things I won't do when I get old, de Steven Petrow, escrit amb Roseann Foley Henry. Petrow, que també és columnista i té quasi vint anys menys que jo, va començar a pensar en el futur després de detectar els errors que havien comès els seus pares en envellir, com per exemple esperar massa temps en buscar aparells auditius. Em vaig dedicar a fer un inventari similar amb la meva vida i vaig començar per dalt de tot: els cabells. Feia dècades que em tenyia els cabells i ho feia cada vegada més a mesura que envellia. Llavors em vaig adonar que durant la pandèmia, moltes persones (tant homes com dones i de totes les edats) havien decidit deixar de cobrir-se els cabells blancs. I es veien bé, a vegades millor i tot que amb el cabell tenyit de fosc. Avui dia jo també tinc cabells blancs i m'encanten, encara que ja no puc culpar el meu gos dels pèls blancs que em trobo al sofà.

També he resistit la temptació a altres problemes cosmètics: quasi no em maquillo i el meu outfit d'estiu segueix sent pantalons curts i samarreta de tirants. Maleïdes arrugues. Estic orgullosa de tenir-les. Això sí, el que em temo que no canviaré és seguir irritant-me amb la mala gramàtica: corregiré el mal ús del llenguatge sempre que m'hi trobi.

Tots tenim problemes

Em resistiré, tossuda, a modificar els meus hàbits només per evitar possibles tragèdies. Passejo el meu gos pel bosc, sobre roques, arrels i troncs que rellisquen per poder gaudir de la seva intrèpida energia i atletisme i millorar el meu equilibri i confiança. El metge que controla la meva salut òssia acaba cada consulta ordenant-me que no caigui. Doncs aquest passeig pel bosc forma part de la meva resposta. Com assegura Petrow al seu llibre, la por a les caigudes "en realitat en provoca més", ja que estar ansiós, vacil·lant i centrat en els peus fa que perdis de vista el que tens al davant.

Pel que fa a la meva cuina, es va construir per a una persona de metre i mig que, gràcies a l'escoliosi i al meu encongiment natural, ara és diversos centímetres més baixa. Això fa que sovint hagi d'escalar per arribar a coses que no puc guardar en un prestatge més baix. Però sempre amb un tamboret robust, a diferència d'un amic de 78 anys que va pujar a una cadira, va caure i es va lesionar l'esquena. En un altre ordre de coses, fa poc vaig preguntar a una dona de la meva edat com se sentia i em va dir que tenia problemes. Vaig contestar-li que tots en tenim, de problemes. El secret per envellir amb èxit és reconèixer els propis i adaptar-s'hi: jo aprenc constantment el que puc i el que no puc fer i demano o pago ajuda si la necessito. Tard o d'hora, tots hem de reconèixer el que ja no podem fer i buscar alternatives. Fa anys que el del meu propi cos em va obligar a deixar el tenis i el patinatge sobre gel. Ara ha arribat el torn de la jardineria. Continuo fent passejos de 16 quilòmetres amb bicicleta diverses vegades a la setmana quan fa bon temps, però els viatges amb bicicleta de dues setmanes ja són història. Tinc una amiga de més de 90 anys que és el meu model a seguir i que m'ajuda a tenir els peus a terra. Quan li vaig preguntar si m'acompanyaria en un viatge a l'estranger, em va dir: "Gràcies, però no puc aguantar el nivell d'esforç que implica".

Contra el recital d'òrgans

Em vaig prometre deixar de parlar dels meus dolors i molèsties amb qui volgués escoltar-me, allò que Petrow anomena al seu llibre "recital d'òrgans". No t'alleuja; de fet, fins i tot pot fer-te empitjorar el dolor. En lloc d'infondre empatia allunya la majoria de la gent, especialment els més joves. I jo aprecio els meus amics joves que em mantenen jove d'esperit i centrada en qüestions importants. I ells diuen que valoren la informació i la saviesa que puc oferir.

També m'esforço per dir alguna paraula afalagadora o alegre a un desconegut cada dia. Això alegra la vida de tots dos i m'ajuda a centrar-me en la bellesa que m'envolta. Però el meu consell més valuós és que visquis cada dia com si fos l'últim, amb un ull posat en el futur... per si no n'hi ha més. És una lliçó que vaig aprendre d'adolescent, quan la meva mare va morir de càncer als 49 anys. Aquella desaparició em va acostumar a les pèrdues catastròfiques, i de fet les porto millor que les petites.

El més difícil en el futur serà conduir. Quan tenia uns 70 anys, els meus fills van començar a demanar-me que deixés de fer-ho, tot i que mai havia tingut cap accident, ni m'havien posat cap multa per una infracció de trànsit. Així i tot, em van apujar l'assegurança de responsabilitat civil. Per treure-me'ls del damunt vaig deixar la meva minivan de deu anys i la vaig substituir per un dels cotxes més segurs del mercat, un Subaru Outback. Aquest model incorpora diversos accessoris de protecció que compensen la disminució dels sentits i la lentitud de reacció que acompanyen l'envelliment. M'avisa quan s'acosta un cotxe, una bicicleta o un vianant en sortir d'un estacionament. Es para en sec quan apareix alguna cosa de sobte i si giro el cap per eure alguna cosa, parpelleja: "Mantingui la vista en la carretera".

També estic començant a enfrontar-me a un altre problema comú entre els qui han viscut molt de temps en un mateix lloc: el desordre. Tinc una por latent a quedar-me sense coses i per això compro i guardo crònicament molt de tot. El meu difunt marit deia que casa nostra era un refugi antiaeri que podia mantenir-nos durant un any. També soc terrible quan em toca desfer-me d'objectes que algun dia poden ser útils, fins al punt que el meu marit em va dir que li recordava a una anciana que coneixia que guardava trossos de cordes "massa petits per a fer-los servir". 

M'estic prenent a la valenta el seu consell. Desitja'm sort.