Els famosos amb valors (i amb trampa)

Hi ha una sèrie de personatges famosos que, per demostrar que saben que els seus gestos tenen un impacte social i que en són responsables, procuren que se sàpiga que tenen uns valors. Això, que els va de meravella per millorar el seu prestigi i alhora elevar la seva tarifa publicitària, a vegades els porta a entrar en contradicció. Per exemple, quan intenten quedar com a pares exemplars posant-se a parlar públicament dels seus fills, per als quals després reclamaran intimitat absoluta. És evident que les criatures es mereixen tot aquest respecte, però potser els seus pares no tant, perquè algunes de les seves parafernàlies mediaticopublicitàries fan pudorota i resulten oportunistes si te les mires amb detall.

Uns dels últims famosos que volen ser persones exemplars i pares modèlics han sigut Ashton Kutcher i Mila Kunis, que amb 40 i 34 anys, respectivament, han explicat que als seus fills no els deixaran ni un dòlar quan morin. Diu l’actor que ell i la seva dona, que es van conèixer rodant la sèrie Aquellos maravillosos 70, ja han pres la decisió: “No pensem deixar-los gens de diners. Quan s’acosti el moment, ho donarem tot a causes benèfiques”. Creuen que així els seus fills seran més responsables i es buscaran la vida, i no s’estaran sense fer res fins a l’herència.

Així d’entrada està molt bé, si ells no van rebre herència dels pares, però si han tingut uns progenitors que es van preocupar pel seu futur és de llei que ells facin el mateix amb els seus fills. Però bé, suposant que això no els hagués passat, hi ha una altra incoherència, en la qual va caure Kutcher en l’entrevista al programa Armchair expert, de Sax Shepard, en què parlava del tema. L’ex de Demi Moore va afegir: “Per descomptat, quan creixin i vulguin muntar un negoci hi invertiré sempre que hi hagi un bon pla al darrere”.

Des d’aquest punt de vista resulta evident que els seus fills -que Kutcher ja entreveu que seran empresaris, entenc, tot i que només tinguin un i tres anys- rebran l’herència en vida. Amb una mica d’ajuda d’especialistes, de bones idees en tenim tots, però passa que no les podem posar en marxa perquè no tenim diners. O sigui que la capacitat d’espavilar-se per estalviar i muntar alguna cosa a poc a poc i des de baix d’aquests dos nens es veurà molt reduïda si l’únic que han de fer és baixar al menjador de la mansió a convertir el seu pare en un business angel.

Amb tot, resulta evident que si els seus pares els acaben muntant un bon negoci que doni diners, quina necessitat tindran ells de tenir una herència? Doncs poca. I, a sobre, si per altra banda ja els han fet famosos parlant d’ells des d’abans de l’any i poden cobrar un dineral per passar cinc minuts davant un photocall, quina necessitat tenen d’heretar? Crec que Kutcher s’ha fet molt bona propaganda amb la historieta aquesta que han repicat molts mitjans, però de coherència no en demostra gaire. Almenys, si t’ho llegeixes dos cops.

La lliçó de vida és Renfe

El pitjor de tot és que, a sobre, la idea de Kutcher no és ni seva, perquè això fa temps que ho diuen molts famosos. Per exemple, Elton John i el seu marit, David Furnish, que als bessons que tenen es veu que no els volen deixar el seu patrimoni, valorat en 200 milions de dòlars, perquè els volen donar una “lliçó de vida”. Què vol dir això? Que no els deixaran el cash? Les cases? Amb la carrera que ha tingut John com a cantant i compositor, crec que no els farà gaire falta, perquè només amb els drets de les cançons els dos petits quedaran més que satisfets. O en donarà els drets a Greenpeace? “Si volen més del que jo els dono, que surtin a buscar-s’ho”, va explicar l’artista a The Mirror.

Jackie Chan, George Lucas i el xef Gordon Ramsay també han dit el mateix. Volen donar una “lliçó de vida” als seus fills, posant-los a estudiar a les millors universitats del món i portant-los fins a la porta amb jet privat... No em resulta gens creïble. Ho sento. Crec que les lliçons de vida, per exemple, les aprens a Renfe. De fet, potser és una de les poques coses per a les quals serveix l’empresa ferroviària.

No sabem si va donar lliçons de vida als seus dos fills Nancy Reagan, almenys en el camp de l’austeritat, perquè li ha quedat la fama que era una addicta a les joies, cosa que li va costar moltes crítiques quan el seu marit feia de president dels EUA en plena crisi i amb la inflació disparada. Aquesta setmana ha fet dos anys que va morir i alguns obituaris recordaven que va redefinir el càrrec de primera dama, donant-li més entitat i nous camps d’acció, cosa que li va servir finalment per convertir-se en un actiu polític més del seu marit.

Des de llavors han aplaudit la republicana primeres dames i presidents dels dos grans partits. Des de Michelle Obama a Hillary Clinton i, fins i tot, Donald Trump. Una figura de consens que va crear el lloc que avui ocupa Melania Trump. Potser té raó Ashton Kutcher quan diu que deixar herències valuoses no és gaire bo.