De festa virtual al 080

Mentre Txell Miras impacta amb el seu arxiu, Brain & Beast i Guillem Rodríguez ens conviden a ballar
Brain & Beast

Les festes també formen part de qualsevol Fashion Week. Són un final feliç després d’una jornada laboral de corredisses, nervis i estrès. I algunes són mítiques, com aquelles en què les copes volen més ràpid que les safates de càtering. Però un entorn digital com el de la nova 080 Barcelona Fashion no donava joc per a retrobaments ludicofestius. Ara bé, ahir, durant la segona jornada de la passarel·la, la realitat va ser una altra. Almenys durant els vuit minuts i escaig que va durar el fashion show film de Brain & Beast, una firma que acaba de complir 10 anys de vida. Tot un èxit, potser per això calia celebrar-ho.

I què fas quan celebres? Reuneixes els amics, ofereixes begudes, punxes bona música i tonto qui no balli. I aquesta va ser la proposta ideada per Ángel Vilda i César Olivar, que a través de la pantalla ens van deixar entrar en una discoteca berlinesa, on els seus models ballaven lluint peces noves i d’altres recuperades de col·leccions anteriors, però totes ready to buy, des de la dessuadora amb missatge fins a la faldilla de tub. “També hem aprofitat per presentar la nova línia de sabates i bosses de pell”, afegeix Vilda, feliç per l’edició del seu vídeo granulat i de colors saturats. La proposta 10 años reinterpreta l’ streetwear amb el seu peculiar codi d’ironia i irreverència, però també apunta maneres més sofisticades. “Deu ser que ens hem fet grans”, deixa anar. Potser sí, però les ganes de festa -i de denim- continuen.

L’eròtica dels vestits

Qui també va convertir la sala de les columnes en una discoteca és Guillem Rodríguez. I ho va fer amb Dreamboy, una col·lecció que s’endinsa en l’homoeròtica de la pel·lícula Pink Narcissus (1971). De fet, en va agafar la gamma cromàtica, la textura brillant i la sensualitat, i va amanir-ho amb la música cíborg de Kai Landre, que en el seu show film interpreta un DJ. Per a Rodríguez, la manera de mostrar l’eròtica d’un cos masculí és vestint-lo, no despullant-lo. “Ho he fet a través del patronatge, marcant les espatlles i estrenyent la cintura i els malucs. També he donat importància al glutis, un volum que vull fer ressaltar com es fan ressaltar els pits en el cos d’una dona”, explica. Tot això s’ha transformat en jaquetes i xupes molt curtes, pantalons ajustats i sensuals camises en degradat pintades a mà per ell mateix. Una col·lecció sexi i amb certa ploma, però el dissenyador la reivindica. “Jo parlo de la meva sexualitat a través de la moda”. Si us desperta el desig, ja l’hi podeu encarregar, perquè només treballa sota comanda.

Peces icòniques

La nova realitat virtual no és un escenari efímer. Almenys per a Txell Miras, que així en va deixar constància a Unarchiving, una proposta que se submergeix en una dotzena de col·leccions anteriors per rescatar-ne les peces icòniques. “Són originals que em venia de gust combinar entre ells”, explica. El seu impactant show film -concebut com una metadesfilada- posa en dansa peces molt treballades, sobretot les faldilles, amb d’altres de més minimalistes. I tot sense renunciar al seu ADN: el joc de volums, el trident blanc-negre-blau, el contrast de textures i la descontextualització d’alguns elements. Aquest cop ho ha fet amb les mascaretes, reconvertides en sostenidors i espatlleres. Efectes secundaris del postconfinament, una reflexió que també es va fer visible en la seva evocadora i poètica proposta visual, gravada en l’abisme blanc dels túnels de l’antic Hospital de Sant Pau. “És un experiment artístic, volíem fer marca i també retrobar-nos amb el llenguatge cinematogràfic”, assegura. De fet, el covid ha sigut tan disruptiu que Txell Miras ha decidit trencar amb les temporades convencionals i la pròxima col·lecció que presenti ja serà sota el concepte see now, buy now. ¿Serà aquí el futur del 080?

Qui encara es resisteix a fer aquest canvi són dues marques veteranes com Escorpion i Guillermina Baeza, referents en el seu camp: el knitwear i la moda de bany. La primera, de la mà de Carles Gràcia, ens va teletransportar als estius dels anys 70, els du soleil et des chansons, gràcies a la veu murmuradora de Brigitte Bardot. La seva va ser una proposta bicèfala en què delicioses ratlles marineres en tops i vestits van conviure amb looks d’aire més campestre però d’esperit 100% Escorpion. Per la seva banda, Guillermina Baeza va obrir la caixa de la nostàlgia per traslladar-nos al seu Tànger natal, exuberant i lluminós. Per això va encertar en la posada en escena als jardins del recinte modernista, que encara van emfatitzar més l’elegància dels seus biquinis, banyadors i caftans. I és que el primer pla és un recurs visual que no s’ha de menystenir mai. Excepte quan la festa ja s’ha acabat i ho has donat tot.

La noia que de vegades desfila per a Brain&Beast

No és cap secret que als càstings de Brain&Beast s’hi mesclen models d’agència amb gent real. “El primer cop que vaig desfilar per a ells, una reportera de televisió no va voler entrevistar l’Ángel Vilda perquè no érem el tipus de gent real que ella s’esperava. I ell li va deixar anar: “ Pero si es la chica que me vende los tejidos. ¿Cómo no va a ser real? ”, recorda l’Aida Molano, relacions públiques de la botiga Gratacós. La d’ahir va ser la seva tercera vegada. “A les dues anteriors vaig sentir nervis pel públic, pels fotògrafs... però saber que no és la teva feina et treu pressió”, assegura. La versió digital l’ha viscut diferent. “Tot era molt pausat, no hi havia el caos que sempre hi ha al backstage ”, explica Molano. Però els nervis li van venir per una enigmàtica pregunta que Vilda li va fer durant el fitting. “ Bueno, Aida, y eso de bailar... ¿tú cómo lo llevas? ” Ho podeu comprovar anant a la web del 080: entreu a la discoteca de Brain&Beast i busqueu la noia rossa de mirada fosca, llaçada al cap i gintònic a la mà. “Sempre em vesteixen de Madonna”, diu. I ho claven.