Estils 26/03/2019

El groc prohibit i altres modes

El festival de cine Moritz Feed Dog arrenca demà amb el debut de la primera xinesa a l’alta costura

Laia Beltran
5 min
01. Yellow is forbidden. 02. Peter Lindbergh. Women’s stories.  03. The wars of Coco. 04. Call it a balance in the unbalance.  05. Celebration. 06. Halston.

BarcelonaUnes sabates molt extravagants van posar Pietra Brettkelly sobre la pista de Guo Pei, una dissenyadora xinesa establerta a Pequín i la favorita de l’elit local pels seus vestits opulents. La fascinant capa groga que Rihanna va lluir a la catifa vermella de la gal·la del MET del 2015 -que dedicava la seva exposició anual a la Xina- va viralitzar el nom de Guo Pei i va acabar de convèncer la directora neozelandesa que allà hi havia una història. Una història que es focalitza en la preparació de la col·lecció de debut de Guo Pei a la Setmana de l’Alta Costura de París, al gener del 2017, i que recull Yellow is forbidden (2018), el documental que inaugura demà la cinquena edició del Moritz Feed Dog Festival, que durarà fins diumenge.

“Quan jo era petita no sabia què era la moda. Ni tan sols existia aquesta paraula”, insisteix Guo Pei en pantalla. De fet, ni sabia qui era Rihanna fins que uns membres de l’equip de la cantant van visitar-la al seu taller xinès perquè li buscaven un vestit per a la festa del MET. Guo Pei va néixer en plena Revolució Cultural, quan qualsevol vestigi del riquíssim llegat tèxtil xinès no tenia lloc en els plans de Mao. Guo Pei s’alimentava dels contes que li explicava la seva àvia, en què els emperadors i emperadrius vestien de groc. No eren fantasies: les diverses dinasties xineses van anar donant sentit als colors i el groc es va arribar a prohibir a la gent del poble quan es va convertir en imperial: el color del sol només podia lluir-se a palau. I el que fa Yellow is forbidden es retratar la lluita de Guo Pei per reivindicar-se com a creadora d’alta costura lluny de casa. “No importa com ets de coneguda a la Xina, a París comences de zero”, confessa aquesta Ventafocs moderna.

El luxe asiàtic

Una de les màximes defensores del documental de Brettkelly és Charo Mora, comissària del Moritz Feed Dog. “T’enganxa des del minut 1, tant si vens del món de la moda com si no. Hi ha narrativa, ofici i molta passió. És increïble veure com treballa el seu equip de costureres i les hores que dediquen a cada peça. De fet, el made in China com s’entén avui -com a soterrani del low cost -, canviarà, perquè el luxe serà asiàtic o no serà”, afirma. Yellow is forbidden és un dels plats forts del festival, però s’hi exhibiran catorze pel·lícules més. “Sí, sí, és un rècord. El documental de moda està en auge, perquè l’audiovisual et permet anar més enllà. En certa manera, és l’evolució natural del llibre monogràfic, per això els grans creadors contemporanis ara s’expliquen en aquest format”, assegura.

Segons la comissària, un bon exemple és Peter Lindbergh. Women’s stories (2019). “Gràcies a Jean-Michel Vecchiet podem entrar a casa d’aquest fotògraf de moda, sentir-li la veu a ell i també a algunes de les dones que l’han marcat. És una òpera documental, on s’intercala la seva vida amb la seva obra. Es nota com el director està acostumat a treballar amb artistes com Basquiat o Warhol: ens explica d’on venen perquè entenguem el seu imaginari. I el mateix fa amb Lindbergh”, conclou. No és el primer cop que el festival programa un documental sobre ell. “Sí, en som conscients. Passa el mateix que amb The times of Bill Cunningham (2018), de Mark Bozek. Si programem aquests nous documentals és perquè n’estem molt segurs i perquè sabem que aporten una mirada nova. El de Lindbergh s’acaba de presentar a la Berlinale, i el de Cunningham -fotògraf pioner de l’ street style als carrers de Nova York- mostra un retrat íntim a través de material inèdit d’una entrevista que li va fer el mateix Bozek el 1994, quan encara no era un fotògraf reconegut”, remarca Mora.

En aquesta cinquena edició també hi ha un pòquer de noms indispensables per entendre la moda del segle XX: Yves Saint-Laurent, Coco Chanel i Christian Dior, des de París, i Halston, des de Nova York. A Celebration (2018), Olivier Meyrou narra els últims anys d’Yves Saint-Laurent com a creador, físicament esgotat i sota la mirada del seu inseparable Pierre Bergé. A The wars of Coco (2018), Jean Lauritano indaga en vàries facetes de Coco Chanel, entre les quals la menys mediàtica: el seu col·laboracionisme amb els nazis quan van ocupar França. A Les dessins de Dior (2018), els arxius de la casa s’obren per a Loïc Prigent, que fa tota una dissecció del mite i del París de postguerra a través dels dibuixos del seu fundador. I des de Nova York arriba la novíssima Halston (2019), l’escollida per clausurar el festival. “Aquest documental de Frédéric Tcheng conté una feina d’investigació quasi policíaca. Que ningú esperi una història sobre les nits de Studio 54”, adverteix la comissària. I és que Halston explica l’auge i caiguda de Roy Halston Frowick, el noi que va començar fent barrets a Bergdorf Goodman i va acabar vestint la crème de la crème dels anys 70: Jackie Kennedy, Bianca Jagger, Elizabeth Taylor... “És tot un homenatge al primer creador mediàtic dels Estats Units”, insisteix Mora.

Llegendes contemporànies

Però a la graella del Moriz Feed Dog també hi ha lloc per a llegendes contemporànies com l’incombustible Jean-Paul Gaultier amb el biopic d’inspiració cabaretera Freak and chic (2018). També destaca McQueen (2017), sobre la vida i obra del dissenyador britànic Alexander McQueen, el geni que es redimia amb la moda i que es va acabar suïcidant fa nou anys. Qui va ser amic de McQueen és Miguel Adrover, un dissenyador mallorquí que també va viure el seu particular rise & fall a Nova York als tombants del segle XXI i que té documental propi. De fet, Call it a balance in the unbalance (2011) tornarà a exhibir-se al festival com a prèvia de la seva participació en una xerrada on explicarà el nou rumb de la seva carrera, apartat definitivament de la passarel·la. No serà l’únic acte off-screen del festival, ja que també hi haurà taules rodones temàtiques al voltant de Cambodian textiles (2018), una història sobre la recuperació de la producció tradicional de seda en una regió remota d’aquest país del Sud-est Asiàtic, i també del combo McQueen i The legend of Leigh Bowery (2002), sobre un artista polifacètic i underground que va revolucionar el Londres dels anys 80 i que va influenciar el mateix McQueen.

A banda de dos documentals amb un marcat vessant històric com Paris couture (2016) i l’italià Il patto de la montagna (2018), també n’hi ha un de superació personal: Cassandro, the Exotico! (2018). “Mostra com la roba és una eina de construcció de la identitat, fins i tot per a un lluitador gai de lluita mexicana”, explica Mora. Un testimoni imprescindible per entendre el poder transformador de la moda. Sense distincions.

stats