5.000 habitants entusiasmats amb el triatló

La passió per l’esport ha salvat el poble de Tenby, a Gal·les, del declivi del turisme i ha millorat la qualitat de vida dels seus habitants

Ricky Hicks i Gary Evans escruten la llista buscant els seus noms. Hicks hi troba el seu primer. És el 647. A Evans li costa una mica més però no el sorprèn: el seu és un cognom comú a Gal·les. Ha de buscar entre 27 persones amb el mateix cognom per trobar el seu número. Però podria ser pitjor: hi ha 55 atletes que es diuen Jones.

Després, Hicks i Evans caminen cap a la tenda de registre, on podran recollir les llicències per a la cursa i els números oficials. És un divendres càlid i clar de setembre. Evans està relaxat i confiat. Hicks parpelleja amb energia nerviosa mentre juga amb una ampolla d’aigua, preguntant-se si el bon temps aguantarà. Plogui o faci sol, el seu diumenge serà un infern.

Tot va començar per culpa d’Evans. Al 2017 Hicks va anar fins a Tenby, a 10 minuts del poble de St. Clears, a Gal·les, on viu, per veure el seu amic competint en l’edició gal·lesa de les sèries mundials d’Ironman. Va veure com Evans nedava 3,86 quilòmetres, feia una cursa en bicicleta de 180,25 quilòmetres i acabava una marató. Tot en menys de 12 hores. El que va sorprendre Hicks, sobretot, va ser el poder de la multitud. Centenars de persones van omplir els carrers de Tenby per veure la cursa. El soroll, el fervor i l’entusiasme de la gent el van captivar. I quan va felicitar Evans per acabar, li va dir: “M’agradaria fer alguna cosa així”.

Evans li va prendre la paraula. Sense dir-li res, es va apuntar a la cursa de l’any següent i hi va afegir el nom del seu amic. Però en els últims mesos l’estat d’ànim de Hicks ha anat decaient a mesura que s’acostava la cursa. Sempre ha estat en forma, juga a rugbi i futbol i durant l’últim any ha entrenat cada dia, ha fet una marató i unes quantes curses de mitja distància, a banda de llargues passejades amb bicicleta. Sap, però, que mai no ha fet res semblant a això.

Escepticisme al principi

La cursa Ironman va arribar a aquest tranquil punt de la costa de Pembrokeshire l’any 2011. Al principi, van rebre la cita amb cert escepticisme. La natació es fa en aigües de la badia, abans que els participants pugin a les bicicletes per una ruta que els porta cap al nord, a Narbeth, i després a l’oest, cap al poble d’Angle, per després tornar. Quan arriben, el recorregut de la marató fa la volta a Tenby quatre vegades. Al poble, no tothom estava entusiasmat amb la cursa. Tenby és un destí turístic, i la seva població de 5.000 habitants es multiplica durant els mesos d’estiu. Alguns aquí ja estaven contents amb aquest negoci. Però amb el temps el poble s’ha entusiasmat amb la cursa. “És una mica molest per als que viuen aquí -explica en Neil, de 42 anys, que ha vingut de Rhondda Valley per participar a la cita-. Totes les carreteres estan tallades durant el dia, però la gent d’aquí realment està entusiasmada amb la cita”.

El de Tenby és un Ironman relativament jove. Aquestes curses van començar a celebrar-se a Hawaii el 1978 i quan es va començar a fer aquesta de Gal·les la cita ja tenia 26 punts de celebració més arreu del món. L’any vinent hi haurà 42 Ironmans arreu, i cadascun ofereix la possibilitat de classificar-se per al campionat mundial que se celebra a Hawaii.

El que fa que la cita de Tendy sigui tan especial és, a banda de com la gent del poble la viu amb entusiasme i passió, la gran quantitat d’habitants que hi participen. El poble està orgullós de tenir el nombre més elevat de triatletes per càpita de tot el món. “Aquí tenim el percentatge de participació local més alt”, diu Andrew Davies, el secretari de l’Ajuntament. La majoria de gent d’aquí coneix quatre o cinc persones que han fet l’Ironman almenys una vegada”. Davies n’és un. “Aquest any participaré només a la prova de natació”, explica. Això és Trenby: l’ Iron Town.

El declivi dels pobles de costa

La història dels pobles turístics de la costa britànica en el passat mig segle és la d’un inexorable declivi. Les estadístiques són descoratjadores en gran part del país. Blackpool, al mar d’Irlanda, té actualment la taxa més alta de morts per heroïna i morfina del país, i cinc pobles més de costa estan entre els 10 primers. El 2013, un estudi del govern parlava de Skegness, un poble de costa del mar del Nord, com el més pobre d’Anglaterra. El seguien Blackpool, Clacton, Hastings i Ramsgate: tots pobles costaners caiguts en desgràcia per l’auge de les companyies low cost i el declivi de la indústria pesquera.

Tenby ha evitat aquest destí. La seva popularitat se sosté per la bellesa del paisatge d’aquesta part de Gal·les: cales amagades, penya-segats i sorra daurada. La badia de Barafundle, a 30 minuts de la costa, és una de les que sempre surt escollida entre les millors platges del món, amb Ipanema i Varadero. Segueix sent un lloc tranquil, ordenat i atractiu per a les famílies.

I a mesura que la cursa Ironman ha anat creixent, la identitat del poble ha començat a canviar. “Encara venen moltes famílies -diu Davies, el secretari de l’Ajuntament-, però sobretot veiem cada cop gent que ve pel turisme d’esport”. Sansum, que arriba al poble en tren per intentar l’Ironman per segona vegada, és més contundent: “Aquesta cursa ha salvat el poble”.

Tenby, mentrestant, s’ha convertit en un lloc diferent. Durant l’any acull altres esdeveniments esportius, així com petites competicions. Davies diu que l’Ajuntament ha notat un increment del nombre d’habitants que utilitzen els equipaments esportius del poble en els últims anys, i que paral·lelament hi ha hagut un descens en l’ús dels serveis de salut.

L’impacte, però, pot ser encara més gran. A la propera ciutat de Swansea, Sansum diu que hi ha “quatre o cinc” clubs de triatló en pocs quilòmetres a la rodona. A l’interior de Gal·les, al cor industrial de la regió, l’esport, i especialment les curses com l’Ironman, estan vivint un boom. “Sents històries de nois d’un mateix poble de quatre cases que són aquí per fer l’Ironman”, diu Ben Jones, que ha vingut amb Neil Williams des de Rhondda per fer la prova. I afegeix: “Hi ha una fascinació real amb aquesta cursa. És un repte. Una oportunitat de veure de què estàs fet”.