“Hem d’estudiar la nostra ecologia interna per saber quan estem al límit”

BarcelonaEscoltar-la, escoltar-nos. Joan Halifax és d’aquelles veus que no s’imposen, una veu feta de pràctica. Si la saviesa, tan intrigant i fins i tot oblidada com a element primordial, es pot copsar d’alguna manera, deu ser a través d’una veu com la seva. Una veu que no amaga ni embafa, torrent d’experiència. Nord-americana nascuda el 1942, com a antropòloga mèdica i psicòloga ha viatjat per mig món en un constant periple per entendre la condició humana.

“La vida -explica- m’ha portat a geografies complexes tant en sentit emocional com social i físic. He militat en els moviments antibèl·lics i a favor dels drets civils dels anys seixanta, he treballat com a metge i antropòloga en un gran hospital públic, he fundat i dirigit dues comunitats educatives i de pràctica espiritual, he acompanyat malalts terminals, he estat voluntària en una presó de màxima seguretat, he passat llargs períodes de temps meditant, he col·laborat amb neurocientífics i psicòlegs socials en projectes basats en la compassió i he dirigit clíniques en les zones més remotes de l’Himàlaia. Tot això m’ha plantejat reptes complicats, fins i tot períodes d’angoixa. Però he après que les nostres desviacions, dificultats i crisis no tenen per què ser obstacles definitius. En realitat, poden ser portes d’accés a paisatges interns i externs més amplis i més rics. Si estem disposats a investigar les nostres dificultats, podem convertir-les en una visió de la realitat més valenta, més inclusiva, més nova i més sàvia, com han fet tantes altres persones que s’han precipitat al buit”.

El moment present

Sacerdotessa budista i autora de diversos llibres, ha publicat recentment Al borde del abismo (Kairós), una obra en què explica precisament com lidiar amb algunes virtuts que poden esdevenir tòxiques. Ho fa sense passar per la drecera fàcil de l’autoajuda ni d’una espiritualitat idealitzada en palaus de vidre, sinó fruit d’una vida plena i compromesa amb els altres. “El nostre viatge per la vida és un periple de perill i de possibilitats, i sovint totes dues coses alhora. Amb la nostra propensió a les dualitats, els humans tendim a identificar-nos o amb la veritat terrible del patiment o amb l’alliberament del sofriment. No obstant això, excloure qualsevol porció del paisatge més ampli de les nostres vides redueix el territori de la nostra comprensió”, afirma.

Per a ella, els estats mentals també són ecosistemes: “Crec que és important estudiar la nostra ecologia interna per reconèixer quan estem al límit, en perill de relliscar des de la salut a la patologia. I quan caiem a les regions menys habitables de les nostres ments, podem aprendre d’aquests territoris perillosos. En els límits és on es troben els oposats, on la por es troba amb el valor i el patiment amb la llibertat. On el terreny sòlid acaba en un congost. On podem veure més enllà del nostre món. I on necessitem mantenir una gran consciència per no entrebancar-nos i caure”.

Com va dir l’artista Marina Abramovic, “quan estem al límit és quan de veritat estem en el moment present perquè sabem que podem caure”. I és en aquest aquí i ara on la consciència troba la llar i ocupa per fi un lloc més enllà d’expectatives, pors i elucubracions. “El moment present és l’únic lloc real, autèntic, per habitar-hi”, assegura Halifax. I afegeix: “Quan ens trobem al límit no podem apartar-nos del patiment. Llavors hem d’afrontar la vida amb altruisme, empatia, integritat, respecte i implicació”. No hi ha alternativa. Però aquestes cinc virtuts, que ella anomena “estats límit”, es poden convertir en nocives si traspassem el límit, aquell lloc on els oposats es toquen. “Amb el pas dels anys he pres consciència progressivament d’aquestes cinc qualitats internes i interpersonals imprescindibles per a una vida compassiva i valenta i sense les quals no podem estar al servei dels altres, ni tampoc sobreviure. Però si aquests valuosos recursos es deterioren, es poden manifestar com a paisatges perillosos i perjudicials”.

Virtuts degradades

Com explica a Al borde del abismo, l’altruisme es pot convertir en altruisme patològic (“fer de les nostres accions desinteressades i al servei dels altres un mecanisme que ens fa mal i també fa mal a les persones o institucions a qui intentem donar servei”); l’empatia pot lliscar cap a l’angoixa empàtica (“a còpia d’acostar-nos als altres, assumim tant el patiment dels altres i ens hi identifiquem tan intensament que això acaba fent-nos mal i som incapaços d’actuar”); la integritat pot esdevenir sofriment moral; el respecte pot naufragar “en les aigües pantanoses de la falta de respecte quan anem en contra dels valors del civisme o denigrem els altres o a nosaltres mateixos”. I, per acabar, la implicació en la nostra tasca pot donar-nos un sentit i un propòsit, però “l’excés d’implicació també ens porta a la falta d’eficàcia, l’esgotament i el col·lapse físic i psicològic”.

D’aquesta manera, valors que exemplifiquen la cura, la connexió, la virtut i la fortalesa poden fer-nos caure “en un fangar de patiment en què ens veurem atrapats en les aigües tòxiques i caòtiques dels aspectes nocius d’un estat límit”. Tot i això, com recalca Halifax, arribar a un límit i traspassar-lo no té per què ser un pas definitiu i irrevocable, sinó part de l’ensenyament i la pràctica. Cal, això sí, prendre’n consciència i, idealment, prevenir-lo.

A mitjans dels anys noranta, va cofundar la Zen Peacemaker Order, una organització budista socialment compromesa que, com a profilaxi per no tergiversar les cinc qualitats, van establir els anomenats Tres Principis: el No Saber, el Ser Testimoni i l’Acció Compassiva. “El No Saber és la pràctica d’abandonar tota idea fixa sobre nosaltres mateixos i l’univers. Ser Testimoni és la pràctica d’estar present per al sofriment i per a l’alegria d’aquest món. L’Acció Compassiva és l’acció que sorgeix del No Saber i del Ser Testimoni i que propicia la cura com un camí de pràctica”, resumeix Halifax, per a qui a través d’aquests principis podem mantenir el sempre inestable i ambivalent equilibri vital.