Una breu història de la samarreta

El cinema la va posar en dansa i l’activisme polític i l’alta moda l'han convertit en un altaveu

Clark Gable i Claudette Colbert es veuen obligats a passar la
nit a la mateixa habitació d’un motel de carretera, una escena que
promet posar fi a una tensió sexual no resolta. Sense deixar de
mirar-la, el també conegut com a Rei de Hollywood es treu primer el
jersei i després la corbata, s'abaixa els tirants i comença a
descordar-se la camisa blanca fins a quedar-se amb el tors despullat.
I vet aquí el gran escàndol de la comèdia Va passar una nit (1934):
Clark Gable no portava samarreta interior sota la camisa! En aquest
instant es va trencar el codi de vestuari de l’home decent. Les
espectadores en van prendre bona nota, perquè arran d’aquesta escena
les vendes de samarretes interiors van baixar tant que els productors
de cotó van arribar a queixar-se als diaris. Però tot va tornar al seu
curs. El que ningú s’imaginava és que vint anys més tard canviaria
la torna i aquella peça condemnada a viure sota la camisa es
convertiria en la més universal de totes. I el cinema en va tornar a
tenir la culpa.

El cartell que anunciava l’estrena de Un tramvia anomenat Desig (1951)
no deixava lloc a equívocs de la química entre Vivien Leigh i Marlon
Brando. I encara menys la pel·lícula, que va convertir l’actor
nord-americà en un sex-symbol simplement per la seva actitud i per
una samarreta blanca que encarnava les ganes de rebel·lia dels joves.

Un look que Brando va repetir a Salvatge (1953), afegint-hi la caçadora
de cuir, i que James Dean va coronar a Rebel sense causa (1955). La
rebel·lia venia precisament d’ensenyar allò que per decòrum havia de
romandre amagat. Els joves dels anys 50 sentien una necessitat
imperiosa de diferenciar-se dels seus pares i van trobar la manera de
fer-ho a través de la música i la moda. I és així com va
popularitzar-se la samarreta, que té els seus orígens a les fàbriques
de finals del segle XIX, quan els treballadors es tallaven la granota
pel mig per suportar la calor. El 1913, la samarreta interior es va
incloure oficialment en l’uniforme del cos de marines dels Estats
Units i, des d’allà, va saltar a l’armari civil de l’home ben vestit.
¿Sabíeu que la paraula t-shirt apareix per primer cop al diccionari
anglès el 1920, després que F. Scott Fitzgerald la fes aparèixer a la
seva novel·la En aquest costat del paradís?

La samarreta blanca va convertir-se en un temptador llenç en blanc que
també va acabant conquerint l’armari femení. I el cinema també en té
la prova. Avancem fins al 1960, quan Jean-Luc Godard estrena una de
les pel·lícules més emblemàtiques de la Nouvelle Vague: Al final de l' escapada, amb Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg. Ella interpreta una
jove estudiant nord-americana que per guanyar-se uns diners ven
exemplars del Herald Tribune pels Camps Elisis de París. I què porta
posat? Doncs una samarreta blanca amb el logo del diari imprès. A
finals dels anys 50 i principis dels 60, amb l’aparició de tècniques
d’estampació com la serigrafia, les samarretes van començar a tenir
una funció propagandística. Però el seu boom com a vehicle per comunicar i reivindicar va ser als anys 70, gràcies a la confluència
de diversos factors, com les protestes dels joves nord-americans per la
Guerra del Vietnam (" Make love, not war") i l’auge de les bandes de
punk-rock. El millor exemple és el de Ramones, una banda novaiorquesa
que ha venut milers de discos, sí, però de samarretes amb el seu logo
imprès n’ha venut... milions. I qui diu Ramones –" Hey ho, let’s go!"–
diu Sex Pistols, Gun’s & Roses o Nirvana. I és que tant l’activisme
polític com la militància musical han ajudat a consolidar les
samarretes com un fenomen de masses transversal.

Quan George Michael va a parèixer al videoclip de Wake me up (1983)
amb una samarreta on només hi posava " Choose life", la vida de Katharine
Hamnett va canviar. La dissenyadora britànica ja feia uns anys que
s’havia inspirat en la gràfica de la premsa groga (lletres majúscules
en negre sobre fons blanc) per fer samarretes reivindicatives. Però
aquells minuts de videoclip van ajudar a catapultar els seus missatges
en contra de la fam al món, del canvi climàtic, del bel·licisme i de
mil causes més. Per això ha passat a la història com la creadora de la
samarreta amb eslògan (amb el beneplàcit explícit de la seva coetània
Vivienne Westwood, que en els seus inicis punks també feia servir la
samarreta com a arma reivindicativa). Abans que dissenyadora de moda,
Hamnett és una activista convençuda, per això no va dubtar en acudir a
una recepció organitzada per Margaret Thatcher amb una samarreta
antimíssils. La seva valentia també l’ha fet tancar desfilades de
moda amb un explícit " Not war, Blair out" per denunciar la guerra del
trio de les Açores, i més recentment –amb més de 70 anys encara està en
actiu– s’ha mullat contra l’explotació tèxtil als països del Tercer
Món (" No more fashion victims") o contra el Brexit (" Second referendum
now") lluint les seves pròpies creacions.

Tot i néixer com una peça rebel, jove, popular i masculina, la
samarreta blanca també ha viscut el seu moment de glòria a la
passarel·la. L’artífex d'aquest canvi va ser Karl Lagerfeld, que a principis dels
anys 90 va combinar les elegants jaquetes i faldilles de tweed de
Chanel amb simples samarretes blanques. Aquest va ser el bateig
fashion d’una peça que ja feia anys que corria pels armaris de mig
món. També ha estat utilitzada pels dissenyadors que volen mullar-se
sense obrir la boca, com quan, el 2005, Alexander McQueen va lluir-ne
una on posava "We love you Kate", una manera de donar suport a la seva amiga i
top model Kate Moss, en aquell moment carn de canyó de la premsa groga
per les seves controvertides fotografies esnifant cocaïna. Però el
gran punt d’inflexió va ser la tardor del 2016, en ple tsunami pel
moviment #MeToo, quan la dissenyadora italiana Maria Grazia Chiuri
debutava per a Dior. Entre els seus fabulosos vestits romàntics, va
destacar una samarreta blanca on es podia llegir " We should all be
feminists", una potent declaració d’intencions que va crear una
catarsi col·lectiva i, a més a més, una reacció en cadena.

Molts creadors van recordar el poder d’unes lletres negres impreses sobre
una samarreta blanca per donar veu al seus pensaments o
reivindicacions. Òbviament, totes les marques de gran distribució van
seguir-ne l’exemple. Us enrecordeu del " Yes, I’m a feminist" de Mango?
Era la samarreta que la vicepresidenta Carmen Calvo va triar per celebrar des del balcó de Ferraz la primera victòria socialista de
l’abril de l’any passat. I és que amb una samarreta pel mig, la moda i
la política quasi sempre van de la mà. Yes, we can!

La samarreta és 'kultura' 

En una antiga colònia tèxtil als afores de Berga hi ha Konvent, un
centre d’art contemporani experimental que també funciona com a
residència per a artistes. El primer cap de setmana de juliol reobre
les portes amb una sèrie de concerts a càrrec de tres generacions de
pianistes: Agustí Fernández, Marco Mezquida, Neus Peris, Clara Peya &
Vic Moliner (Índiga) i Bru Ferri & Rodrigo Hernández (Outkid). “Per
finançar les activitats culturals d’aquesta temporada i la posada a
punt de més espais del recinte, hem posat a la venda una sèrie de
samarretes que porten brodat un cavallet, un objecte mític del
Konvent”, explica orgullós Pep Espelt, el director. Podeu
encarregar-les a la seva web, on també podeu consultar la
programació artística i musical d’aquest indret màgic.