L'hora de les mesquites inclusives?

Cada vegada hi ha més ciutats que obren mesquites que no discriminen per gènere o orientació sexual

Res és inamovible, al contrari. I en aquest moviment constant n'hi ha que expressen la seva angoixa, por i incertesa amb tota la càrrega violenta possible. Violència física, de paraula, simbòlica, fins i tot emparada –diuen– per la mà de Déu. Tot s'hi val quan es tracta de posar fre al moviment... E pur si muove. Es mouen les creences, les fes, els dubtes i, també, les ànsies que no es moguin, de controlar-les, d'ofegar-les. L'islam no és cap excepció.

El gran filòsof i antropòleg tunisià, hel·lenista i arabista Youssef Seddik (1943) afirma: “Des del segle X la tradició islàmica de la lectura interpretativa s'ha apropiat de la condició, en cap cas reconeguda a l'Alcorà, de ser la dispensadora exclusiva del sentit del missatge. És necessari, en els espais del debat democràtic –almenys a Europa, on l'islam ha trobat una nova autoctonia–, de portar el debat al carrer, a qualsevol ciutadà i ciutadana armats amb aquell mateix sentit comú i aquella mateixa passió per a l'escolta que mostraven, davant del profeta Muhammad, els humils pastors o les dames nobles, totes elles persones elevades, gràcies a la paraula alcorànica, a l'estatus d'interlocutores de Déu”.

I no només a Europa. Arreu del món islàmic cada vegada són més les veus cansades d'aquest segrest interpretatiu d'una religió amb una màxima essencial: no cal intermediari entre Déu i l'ésser humà. Essència alliberadora que, paradoxalment, les autoritats religioses –un terme ja de per si qüestionable en el sentit alcorànic– l'han acabat empobrint i utilitzant-la com a eina de control i poder.

Acollir la compassió

Mohammed Arkoun (1928-2010) també va fer de la seva carrera acadèmica una denúncia de l'islam aïllat i enquistat, mancat de compassió i sobrat d'ideologia. El prestigiós islamòleg qualifica aquest tipus d'islam, on les funcions socials i ideològiques estan molt per sobre de les funcions espirituals i morals, com una secularització de facto que, paradoxalment, no ho sap i, per això, condemna amb violència qualsevol idea de laïcisme. “Fins i tot podem parlar de dessacralització inconscient. A l'Alcorà, la forma Al·lāh, sense comptar els atributs Al-Rahmān al-Rahīm, apareix 1.697 vegades. Per contra, el terme islam només ho fa 6 vegades”, puntualitza el professor en un dels seus llibres més importants, Lectures du Coran (Albin Michel, 2006). I afegeix: “Aquestes proporcions s'han invertit en la pràctica social, política i cultural dominant des de l'entrada a l'escena històrica del discurs ideològic. Estadísticament, el referent absolut i obligat és l'islam i cada vegada menys l'Alcorà com a instància primera de l'autoritat religiosa de la qual, en teoria, depèn la legitimitat del poder”.

Més enllà dels cercles erudits, com demana Seddik, el debat ja ha arribat al carrer. I quan diem carrer diem mesquita. Lloc secular per antonomàsia en temps de l'islam dels orígens, la seva funció primera era més de centre cívic que de temple sagrat: un espai comunitari on se celebraven debats i s'arreglaven temes públics, alberg de viatgers i menjador ocasional, s'hi practicava l'esport i la poesia, s'hi estudiava i se signaven contractes... I, a més, s'hi resava. Espai, en definitiva, de trobada, ja que, de per si, a l'islam la pregària es pot fer en qualsevol lloc, cobert o a l'aire lliure, amb l'únic requisit que estigui net. Avui, i sobretot als països com aquí, on l'islam és minoria, la mesquita continua sovint guardant aquesta dimensió social. Per això, quan el debat esclata, reverberen les mesquites. I, com qui no vol la cosa, amb constància i determinació, moltes d'aquestes veus cansades de tanta exclusivitat interpretativa aposten per obrir mesquites que acullin la pluralitat. En una època en què cal etiquetar-ho tot se les acostuma a denominar “mesquites inclusives”.

De Toronto a París

Algunes fins i tot ho incorporen en el nom, com la Inclusive Mosque Initiative, fundada a Londres per Tamsila Tauqir, activista amb una llarga trajectòria en temes de gènere, i Dervla Zaynab Shannahan, professora universitària i psicoterapeuta. Arran de les mateixes experiències d’exclusió com a dones musulmanes van decidir crear aquesta iniciativa, que organitza seminaris i grups de debat juntament amb les pregàries regulars del divendres al migdia, el jummah, on tradicionalment la comunitat es reuneix per escoltar un breu discurs de l'imam i resar plegats. A les mesquites inclusives, però, també el jummah és diferent. En primer lloc perquè no es practica la segregació per sexes, i fins i tot moltes d'elles tenen imams dones, un aspecte que des dels sectors més conservadors es critica. “El nostre objectiu –afirmen aquestes dues dones– és crear un lloc de culte familiar que aculli les persones independentment de la seva creença religiosa, la seva raça, gènere, deficiències, sexualitat o estatus migratori”.

Una intenció similar la manifesta la Toronto Unity Mosque, oberta per l'imam gai El-Farouk Khaki i l'escriptor Troy Jackson: “Celebrem la diversitat, la inclusió i la dignitat inherent de tot ésser humà independentment de la identitat de gènere, l'orientació sexual, la discapacitat, etcètera. Des del maig del 2009 ens reunim cada divendres per a la pregària conjunta. El nostre servei exemplifica la noció d’autoritat compartida, ja que tots els membres ens tornem per fer la crida a l’oració, lliurar el sermó i dirigir l’oració”. I puntualitzen: “El nostre servei és accessible per Skype, ja que alguns dels nostres membres estan aïllats per temes de salut, geografia o consciència”.

Els Estats Units, Alemanya o Dinamarca també coneixen aquest fenomen cada vegada més habitual i que desperta reaccions de tota mena, malauradament no sempre pacífiques. L’última ciutat a fer-ho ha sigut París, on fa poques setmanes es va presentar la mesquita Fàtima –encara en fase de recerca de finançament i impulsada per la teòloga Kahina Bahloul i el professor de filosofia Faker Korchane– i també la mesquita Simorgh, promoguda per una associació de nom poètic i revelador: Voix d’un Islam Éclairé (VIE).

Més continguts de