La immensitat dels oblidats anys 70

BARCELONAEls setanta no s’acaben mai. Van ser una dècada de canvis, d’experimentació, d’evolució, de trencament, d’estètica molt reconeixible. Vistos des de la perspectiva d’avui, són deu anys en què Espanya va canviar d’era. No tothom està content amb els resultats. El famós i simbòlic règim del 78, avui objecte de descontentament, respon a unes expectatives segons per a qui frustrades i segons per a qui plenament complertes. Sigui com sigui, els 70 van ser anys de canvis en molts terrenys del coneixement: la música, el cinema, els costums quotidians, la publicitat, els valors socials, el periodisme, l’electrònica, les relacions familiars... Uns canvis que avui alguns reivindiquen amb passió retro, i d'altres hi recorren amb afany revisionista per intentar entendre i explicar què va passar en una porció de temps tan densa. Xavier Gassió és una d’aquestes persones.

Fotògraf i periodista, profund coneixedor de la cultura popular de l’últim mig segle, en especial del món editorial i televisiu –director de 'Los años del No-Do'–, Gassió acaba de publicar el llibre '¿Qué fue de los 70? Crónica ilustrada de los años del cambio' (Arzalia Ediciones). Es tracta d’un llibre luxós, exhaustiu i profusament il·lustrat –és important fer menció del disseny i maquetació de Luis Brea– que al llarg de quatre-centes trenta pàgines recorre amb mirada divulgativa i també lúdica molts aspectes que cal tenir en compte a l’hora de remoure la memòria i treure suc de l’imaginari col·lectiu dels 70. El primer que s’afanya a recalcar és que es tracta d’una dècada molt poc historiada: “Sembla que només passés la mort de Franco i la Transició, costa trobar una voluntat d’explicació més transversal que abraci la vida quotidiana, els canvis socials i morals...” Per a Gassió, així com els anys seixanta van estar marcats pel 'desarrollismo', l’auge del turisme, l’obertura cap a l’exterior..., la dècada posterior és quan la gent s’aboca a l’experimentació de tot tipus, des de les drogues fins a la música progressiva, amb afany vitalista i subversiu.

El llibre de Gassió és un autèntic devessall d’estímuls, una sacsejada de records, d’imatges clàssiques, un busseig per la memòria del que s'ha viscut i el que s'ha conegut gràcies a la curiositat per l’estètica tan particular i identificable dels setanta. Des dels entreteniments infantils al tabac, la publicitat de menjar i beure, la propaganda política, l’automoció, les telecomunicacions, la cançó protesta, l’espanyolada, les revistes underground i contraculturals, el 'destape', el 'TP' i 'Interviú', l’'Un, dos, tres' i 'Los ángeles de Charlie', 'Benny Hill', 'Ajoblanco', 'El Víbora', la legalització dels partits, les manifestacions, la llibertat d’expressió... i l’explosió feminista.

L’autor fa una èmfasi especial en aquest aspecte, ja que els anys que retrata el llibre són decisius en la reivindicació dels drets de la dona, l’equiparació, la independència del marit, etc.: “La funesta creença de la 'pata quebrada' i tancada a la cuina ja no colava més. Existia encara molt masclisme fomentat per l’Església i per l’Estat, que es va esberlar decisivament”. I menciona noms cabdals en el lideratge com els de Lidia Falcón i Montserrat Roig. “Part del problema era que s’havia rebut una educació pèssima. L’important era que a partir de llavors els homes anessin de bracet amb les dones en l’aprenentatge d’aquests nous temps”, argumenta. I conclou: “No era normal que fins que entraves a la universitat no sabessis res de qui eren les dones, què pensaven i què sentien!” En aquesta revolució hi havia tingut un pes específic fonamental l’arribada de la píndola anticonceptiva, a finals dels anys seixanta, que va canviar radicalment les relacions entre homes i dones: “Les dones van descobrir que el sexe no només era per tenir fills. Tot un alliberament”. El llibre explica que, en aquest context, hi va haver qui va entendre que el feminisme calia que anés ben associat amb la política perquè, a més de canviar els hàbits, també canviessin les lleis.

Si alguna cosa de '¿Qué fue de los 70?' impressiona a primer cop d’ull és la seva entitat visual. Bona part del material utilitzat sorgeix de l'arxiu de Gassió, de la seva experiència com a fotògraf durant bona part dels anys que retrata al llibre. La seva feina en publicacions com 'Ajoblanco', 'Interviú', 'Lib' i 'El Jueves' li va permetre conèixer la realitat de l’Espanya de la segona meitat de la dècada i així caçar instantànies de progrés però també d’estancament: “L’evolució donava lloc a contrastos molt evidents i molt sagnants”. Existia la famosa Espanya profunda, envellida, negra. Impacta en especial una foto dels Ancares de Lleó en què s’observa que l’any 1978 hi havia persones que vivien en condicions de misèria extrema, en barraques il·luminades per un foc que sempre estava encès. Tal com destaca Gassió, si no fos per un pot de Cola Cao, la foto podria emmarcar-se al segle XIX. Com a element d’interès col·lateral i complementari a aquest aspecte, hi ha les comunicacions, el ciutadà que començava a viatjar i a conèixer món, interessat pel que passava més enllà del seu entorn més immediat, que tot just començava a deixar de fer olor de resclosit. A nivell personal, Gassió destaca que el seu primer viatge va ser el 1971, i que per poder-se casar civilment, l’any 1976, primer va haver d’apostatar. És sens dubte un detall d’allò més revelador d’un altre dels elements que el llibre posa en valor: el canvi de paràmetres en les relacions humanes, tant entre pares i fills com entre les parelles. I, adherit a això, la liberalització d’hàbits de consum relatius a la desinhibició sexual: els espectacles eròtics, el cine X i S, les publicacions del 'destape', etc. Unes aportacions que, de fet, també mereixen una mirada crítica tenint en compte el paper gairebé sempre submís de la dona.

La potència visual del llibre –unes 1.300 imatges– surt de les seves fotos, però l’autor també ha utilitzat el nombrós material documental del seu arxiu personal: portades de revistes i còmics, fotos de programes i sèries, discos i molta, molta, molta publicitat de l’època: “Soc molt fan de la publicitat, del seu llenguatge i el seu disseny. Aquests elements et permeten veure els rols de gènere que transmetien les campanyes”.

“Per conèixer els setanta has de conèixer la seva música!”, exclama convençut l’autor. I la seva tele, esclar! La tele la coneix bé, forma part de la seva formació. Va ser guionista de l’'Un, dos, tres', director de 'La palmera', va fer guions per a Xavier Sardà i va treballar amb el mític Luis Arribas Castro, un referent radiofònic. És eloqüent la reflexió de Gassió quan s’atura un moment i pensa en el sentit global que ha construït amb el seu llibre: “Impressiona molt veure que tard que es va fer tot en aquest país”. Es refereix a la Transició: “Es va fer tan bé com es podia en aquell moment”. El problema, segons ell, va arribar amb la dècada posterior, els també fascinants anys vuitanta: “Les coses positives de la Transició no es van saber consolidar com tocava i molta gent va cometre abusos de tota mena, abusos polítics bàsicament”. “Ara patim d’això”, conclou.