La interpretació dels fets

Tenim molt bona opinió dels que considerem nostres i mala opinió dels que considerem els altres

En no poques ocasions valorem el que ens passa davant dels ulls no a partir dels fets que presenciem sinó de la intenció que els suposem. I aquesta intenció que atribuïm als fets està relacionada amb la nostra opinió sobre la persona que actua. Per exemple, si algú que estimem molt ens clava una puntada de peu o ens insulta, estem convençuts que ha sigut sense voler. Si algú per qui sentim aversió ens clava un idèntic cop de peu o ens insulta, no tenim cap mena de dubte que ha sigut deliberat.

Aquesta és una de les més clares limitacions que afecta la nostra convivència: substituïm l’observació dels fets per la interpretació dels fets. Establim una notable diferència segons qui sigui l’emissor d’allò que rebem.

L’explicació? Darrere la interpretació hi ha la identificació. Tornem a l’exemple d’abans: estem convençuts que nosaltres mai no clavaríem un cop de peu a algú que estimem i que, si ho féssim, seria sense voler. També estem convençuts que nosaltres mai no clavaríem un cop de peu a algú que no ens agrada però que, si ho féssim, seria premeditat. La nostra pràctica habitual és projectar aquesta idea i, amb ella al cap, llegir el que passa al nostre voltant. La conseqüència? Donem lloc a la creació del caos. Perquè un espai en el qual els fets no sempre signifiquen el mateix es converteix en un espai arbitrari i incomprensible on resulta impossible viure sense interpretar.

Com que tenim molt bona opinió de nosaltres mateixos, tenim molt bona opinió dels que considerem nostres. Com que tenim molt bona opinió de nosaltres mateixos, tenim molt mala opinió dels que no considerem nostres, els altres. D’aquí prové la violència que exercim sobre els fets: necessitem tergiversar-los per no veure que, de vegades, els nostres són els altres i els altres són els nostres. És a dir: que tots som el mateix. Agradi o no.