La poètica de Benarés
Jesús Aguado recull poemes, vivències i reflexions del seu vincle íntim amb una ciutat fascinant
BarcelonaDe la mateixa manera que l’hinduisme no és una religió, sinó un arbre de nombrosíssimes branques que, només en època recent, s’ha volgut uniformar en un conjunt més o menys homogeni, l’Índia tampoc és un país fàcil d’acotar. Bressol de creences, terra àvida de veneració i transcendència, també és llar imparable dels despropòsits més evidents de la industrialització i dels desequilibris ecològics i socials. Profundament respectada o malmesa i humiliada -dues visions complementàries i, sovint, solapades-, l’Índia continua, malgrat tot, oferint-nos més preguntes que respostes, captivant la inspiració, sacsejant a qui s’hi apropa.
Visió íntima
El poeta Jesús Aguado (1961), andalús resident a Barcelona des de fa uns anys, és una d’aquestes persones atretes per un país que sobrepassa les nocions estretes de nació o estat i que, des de jove, hi viatja amb freqüència, i passa llargues estades a Benarés, una de les ciutats més antigues del món i sagrada per a hindús, jainistes i budistes i amb una forta població musulmana. Fruit d’aquesta relació íntima amb la ciutat, ha publicat recentment Benarés, India (Pre-textos), barreja de diari, reflexions i poemes que té la capacitat, no sempre fàcil, d’arrossegar-nos pels seus carrers, fer-nos navegar pels diversos Ganges -el físic i contaminat, el simbòlic i sagrat, el personal i anecdòtic...- i participar en les converses i trobades amb tot tipus de persones. És un llibre d’una qualitat literària i humana innegable, divertit, altament poètic, amb pinzellades de mística sense enfangar-se en tòpics orientalistes i amb prou realisme per no fer de Benarés un lloc idíl·lic, però sí essencial. Kabir, poeta devocional del segle XV, venerat per musulmans i hindús, admirat i traduït pel mateix Aguado, resumeix el vincle d’aquesta ciutat amb la seva gent: “En una gàbia amb deu portes, un ocell d’aire. L’estrany és que s’hi quedi”.
El poeta, sigui Kabir, sigui Aguado, atret i confús per aquest magnetisme, on fins i tot del caos del trànsit se’n pot treure una lliçó vital, una més en l’aprenentatge constant de fer caure les màscares i deslliurar-se d’una imatge autocomplaent del jo, fi de tot ensenyament espiritual i que sembla impregnar la quotidianitat índia. “A Benarés -explica Aguado- el trànsit parla a crits, però diu alguna cosa intel·ligible i sensata: fes-te un forat, busca el teu lloc, i no vagis contra la resta, perquè és el que esperen, el que necessita la resta de gent per poder trobar el seu. Aquí condueixo alerta, els meus sentits es desperten i em cuiden, un regal per al cos i l’ànima que transportaré a altres experiències meves. A Occident condueixo en tensió (el meu cap vigila els que em vigilen, els que em persegueixen i m’odien sense conèixer-me, els que em sancionen, els que busquen suïcidar-se acompanyats sense saber-ho), una càrrega que em passarà factura en la resta de les meves activitats. El trànsit de l’Índia és un diàleg que a distància sembla de sords i és tot el contrari. Embotellaments que semblen orgies (impossible distingir els membres, tots es toquen amb tots) en contrast amb els embotellaments a Occident, que semblen tedioses processons de persones sense fe”.
Real i irreal
Aguado, el poeta per a qui la prosa “és com els fonaments que necessito perquè no em caigui l’edifici que la poesia ha alçat en mi”, diu que Benarés li recorda un desplegable, “una imatge estesa que en qualsevol moment algú plegarà i tornarà a confinar a l’interior d’un llibre”. “No és que cregui -puntualitza- que sigui pura façana, com si fos un decorat, però no és completament d’aquí i es nota. En qualsevol moment podria desaparèixer, està desapareixent. Una part en la terra, llavors d’ulls i de braços i d’idees, i una altra part en el cel, aquell graner del buit. El més real i el més irreal alhora. Tan antiga que fa segles que ja no existeix i tan present que, en efecte, i sense necessitat de ser hindú per sentir-ho, un sent que és el centre d’allò -Allò, el que sigui- que ens atorga pes i mida”. I afegeix, com a conclusió: “Una ciutat sense futur, ja que tot s’hi dissol, tot s’hi allibera. En qualsevol instant podria replegar-se cap al seu origen i deixar-me flotant en el buit. Si és que no ho ha fet ja”.
