Llegir l’Índia, actualitat intemporal

BarcelonaDesenes de morts, centenars de ferits, l’Índia torna a sagnar aquests dies. Les polítiques supremacistes impulsades pel primer ministre Modi desperten odi, por i conflicte, i són moltes les veus dins i fora del país que ho denuncien. El mateix arquebisbe de la diòcesi de Vasai, Felix Anthony Machado -entrevistat en aquesta mateixa secció-, no dubtava en classificar aquestes polítiques de properes al nazisme.

¿Com trobar la bellesa i la serenitat, l’equilibri interior que és també equilibri exterior, quan el món s’enfosqueix? Malgrat la llunyania, l’Índia continua ben a prop a través dels seus textos mil·lenaris. Una visió sacralitzada del món que contribueix a mantenir aquesta flama d’esperança a través del temps i les geografies. Textos que ens interpel·len avui com ho han fet sempre. Missatges que alimenten la consciència.

Últimament han aparegut diverses traduccions importants que ens apropen una mica més a aquesta bellesa que no es deixa encapsular per missatges polítics. Llibres que potser no aturen la barbàrie, però sí que la situen en un lloc que -per excloent i limitat- no és lloc de vida.

L’art de les afinitats

Upanisad: Correspondencias ocultas (Atalanta) reuneix per primera vegada en castellà la traducció directa i completa de les tretze upanisad principals i arriba a les llibreries gràcies a l’edició i traducció de Juan Arnau, amb la col·laboració dels sanscritistes Óscar Figueroa, Wendy Phillips, Roberto García i del poeta Vicente Gallego.

Arnau, que a més de doctor en filosofia sànscrita és astrofísic, defineix les upanisad com la culminació del pensament vèdic i un dels grans episodis en la història de l’esperit humà: “Dipositàries d’una visió singular del món i d’una filosofia profundament intuïtiva, contenen diàlegs, poemes, aforismes i ensenyaments que tenen la finalitat de vivenciar el principi i la força sagrada que tot ho anima. No hi trobem un pensament àrid on abundin els conceptes, sinó que és precisament l’absència d’un sistema acabat el que confereix a les upanisad, juntament amb la Bhagavadgita, el seu particular encant entre líric i filosòfic”. Una edició acurada que posa de manifest, com explica el seu traductor, “l’art del descobriment de les afinitats que composen l’ordit del món”.

La mateixa cura i bellesa queda reflectida en una altra publicació que, alhora, és complementària de la primera. Es tracta d’ Iniciació als Veda (Fragmenta), una edició especial que inclou el CD de l’espectacle Panikkar, poeta i fangador, de Lídia Pujol. Així, en la primera part hi llegim un resum de la revelació vèdica extreta de l’antologia dels Veda a la qual Panikkar va consagrar deu anys de la seva vida i que també va publicar Fragmenta el 2014 amb el títol L’experiència vèdica. Una obra que, com deia aquest savi del qual s’ha celebrat recentment el centenari, busca presentar els Veda com una experiència humana que encara és vàlida, capaç d’enriquir-nos i estimular-nos a viure una vida plenament humana, “una vida que no s’exhaureixi simplement en l’acció i que no es limiti a un pla espàcio-temporal bidimensional, sinó que arribi a la plenitud a través de la plena realització de totes les possibilitats”.

A la segona part del llibre, la cantant Lídia Pujol porta a l’escenari aquestes reflexions combinades amb fragments dels textos sagrats en unes cançons que exalten, com ella mateixa diu, “els fonaments invisibles de la realitat, la preexistència i la irrupció de la vida en l’ésser, Orient i Occident en la persona, la integració de la diversitat”.

El principi femení

El cant poètic, reverencial i ritual també és el fonament de Devi-Mahatmya: El canto de la Diosa Suprema (Kairós), un altre dels textos més importants de la civilització índia que ara Ana García-Arroyo, professora a la Universitat de València, tradueix i comenta. Un text que, com tot gran text, és més que un mer escrit per convertir-se, com diu la seva traductora, en “un ens amb vida pròpia, que respira i, a mesura que es llegeix i es rellegeix, i es medita sobre ell, es van produint els canvis en la persona”. “Potser aquesta és la raó -afegeix- per la qual des de fa aproximadament 1.500 anys diferents tradicions i cultes, persones de tota mena dels subcontinent indi i de la diàspora, l’han recitat, una vegada i una altra, en un acte de lloança i adoració a la gran Deessa, sí, però també en agraïment per formar part de l’enigmàtic i màgic poder del ser, de l’existir”.

A diferència dels Veda, aquesta obra pertany als puranas, textos del poble a través dels quals la gent més humil es podia familiaritzar amb els ensenyaments de l’hinduisme. La particularitat del Devi-Mahatmya és que està consagrat a una divinitat femenina que se situa per sobre dels deus masculins i que es manifesta per protegir-los i mantenir l’ordre còsmic. En aquest sentit, segons García-Arroyo, també és un text fonamental des de la perspectiva de la dona i per als estudis de gènere, en què el poder creatiu del principi femení és el centre de tot: “Les històries que aquests mites narren s’han de llegir com a metàfores relacionades amb el nostre món físic, emocional i espiritual derivades dels reptes i situacions a les quals contínuament ens enfrontem pel mer fet d’existir i lidiar amb la vida”.

L’últim llibre de què parlarem també sorgeix en el context de les capes més humils de l’Índia, les anomenades adivasis (primeres poblacions) o vanvasis (habitants dels boscos), comunitats formades per milions de persones, sovint marginades o amenaçades per un ritme de vida que no és el seu i amb una creativitat poètica i filosòfica no sempre recollida en els llibres. A No le hagas preguntas a la tristeza: Anto logía de poemas de las tribus de la India (Cuadernos del Horizonte), Jesús Aguado recull molts d’aquests poemes d’una Índia plural i mil·lenària que contrasta amb l’oblit generalitzat de tanta bellesa i riquesa espiritual. Una Índia que sobrepassa les fronteres físiques per instal·lar-se als nostres cors, incapaç de sucumbir a l’efímer imperi de la lletjor, l’odi i la contaminació ambiental i mental.