Estils 23/05/2021

María Victoria Atencia: poeta, aviadora, contemplativa

La poeta, que enguany compleix 90 anys, enllaça la quotidianitat amb la mística

4 min
La poeta María Victoria Atencia, pilot durant la dècada de 1970

Barcelona"Déu me’n guard / de qualsevol manera de falsificar-me, / de suplantar el cant o el vol d’aquesta merla”, escriu María Victoria Atencia. Perquè la seva paraula no és artifici, sinó contemplació i transparència, empesa sempre per la por (tot i que ella mateixa assegura no tenir por de res), una por reverencial, o consciència, de no ser el que no s’és cridat a ser, no forçar el personatge, al contrari, minvar-lo per ser, sempre, fidel a ella mateixa. Súplica sacralitzada de no caure en la falsificació, en la parafernàlia literària o artística, la que engreixa l’ego i suplanta cants i vols naturals. Des de la seva Màlaga natal, on sempre ha viscut, escriu el món des de la simplicitat de qui hi veu tota la complexitat, artesana de paraules que sap, com diu Keats, que “la bellesa és veritat i la veritat és bellesa”.

La també malaguenya María Zambrano, filòsofa poeta, va escriure: “La perfecció, sense història, sense angoixa, sense ombra de dubte, és l’àmbit de tota la poesia que jo conec de María Victoria Atencia. El present, doncs, és l’únic temps propi per a aquesta poesia sense passat. No diria sense futur, perquè el futur ja està amarat per ell mateix en un present total i intangible”.

Poeta del sud

Arribar amb tren a Màlaga és baixar a l’estació María Zambrano, vorejar el port i passar pel Centre Cultural María Victoria Atencia. Quan els noms prenen cos d’estació, d’edifici o de carrer, la veu d’aquell mateix cos corre el risc d’apagar-se. En el cas d’elles dues, però, els seus llibres parlen, segueixen parlant, en aquest “present total i intangible” que diu Zambrano d’Atencia.

A finals d’aquest 2021 la poeta farà noranta anys, Màlaga canvia, el món canvia, ella segueix passejant pels carrers, serena, “sereníssima” (com va escriure en un vers Jorge Guillén quan la va conèixer) a través d’uns poemes vius, d’una veu humil. Fins i tot fa pocs mesos, mascareta obligada, va recitar alguns dels seus poemes en homenatge a les víctimes del covid, entre ells alguns del seu llibre Trances de nuestra Señora (publicat per primera vegada el 1986), que el professor Juan Antonio González Iglesias defineix com una mena “d’evangeli femení apòcrif” en què la Verge Maria n’és el centre. Com apunta Zambrano sobre aquest treball, “la poesia de María Victoria segueix la Verge Maria, criatura que no ha d’evolucionar ni ha de ser més ni menys, ni ha de retornar, perquè sempre és present”.

“Es nota molt que Atencia és una poeta del sud. Viu a la vora del mar, al port de Màlaga. És una cosa que apareix obsessivament en la seva poesia. Però també és andalusa en el fet que cultura i natura van juntes. O que l'espiritualitat popular no es distingeix dels llenguatges intel·lectuals”, escriu González Iglesias en l’estudi que introdueix El fruto de mi voz, l’antologia que la Universitat de Salamanca va editar quan li va ser concedit el XXIII Premi Reina Sofía de Poesia Iberoamericana (un premi, per cert, només donat a sis dones d’un total de trenta i el 2014, quan ella el va rebre, va ser la quarta i primera espanyola a rebre’l després de la portuguesa Sophia de Mello, la peruana Blanca Varela i la cubana Fina García).

El també estudiós de la seva obra Antonio Portela assenyala: “Una intensa religiositat anima la seva obra, però no és incompatible amb la literatura, ja que les seves lectures dels místics, de la Bíblia i de grans autors amb inquietuds metafísiques pul·lulen contínuament en la seva poesia. Aquest caràcter aporta a la seva obra i a la seva vida un sentit sense prejudicis. La seva espiritualitat accepta l’ordre, però per subvertir-lo. El correlat és en la seva condició femenina, que María Victoria exerceix en la seva escriptura de manera paradoxal, al rebutjar una escriptura femenina separada”.

Ella mateixa confessa: “No crec que existeixi una escriptura femenina, tot i que hi ha qui diu que es nota. Es deu notar, però és el menys important. L'important és on s'arriba. I aquest punt, que és la gran poesia, és el mateix per a l'home i per a la dona”.

Aviadora i autora prolífica

Aquesta mateixa mirada igualitària la va empènyer a ser la primera dona pilot de Màlaga a principis dels 70, al llindar dels 40 anys, quan ja tenia publicats dos llibres de poesia (el primer del 1955) i havia tingut quatre fills juntament amb el seu marit, el també poeta Rafael León. És també arran de les classes a l’escola d’aviació que torna a escriure després de quinze anys sense fer-ho, empesa per la mort en ple vol del seu professor. Des de llavors, la seva aparició en l’àmbit literari és constant i té una vintena de títols publicats en les grans col·leccions de poesia en castellà (Hiperión, Visor, Renacimiento, Pre-Textos i Tusquets). Com diu la seva amiga, la també escriptora Clara Janés: “Poques veus emergeixen tan diàfanes com la de María Victoria Atencia, i poques arriben a un vol tan alt, nomenen un ésser més exempt de llast, anuncien una certesa més nítida, emeten un llenguatge més capaç d'encanteri, i no perquè donin fe d'un món diferent”.

“En una època tan depauperada és d’agrair que algú ens faci arribar un missatge fet només de qualitat individual”, afirma González Iglesias, per a qui l’espiritualitat d’Atencia “no es tanca en el cercle dels escollits, sinó que s’obre literàriament a tots el que s’acosten, creguin o no, al poema”.

Poeta aviadora (sense metàfora); poeta far que viu davant del port (de nou sense metàfora); poeta humil que se sorprèn del reconeixement rebut (“Em sorprèn que una cosa tan senzilla que m’ha vingut generi un reconeixement tan gran”); conscient del valor de la simplicitat natural (“Sempre dic les mateixes coses i ho sé. La vida, com a mínim la meva, es construeix sobre repeticions, només canvien les seves mútues referències i auxilis”) i, alhora, poeta pouadora (“He buscat a l'interior de l'ànima la paraula exacta”), María Victoria Atencia ofrena el seu llarg entramat de versos que acompanya de somriures i viatges, de lectures i mirada fonda, de quotidianitat i mística: “Vaig mirar la mar que més enllà del balcó s’agitava, i la seva humitat i jo vam orar breument”.

stats