La ment participativa: repte de futur

El filòsof Henryk Skolimowski reivindica la llibertat i l’espiritualitat i alerta sobre la falsa participació.

Podria ser un poema cíclic de Gertrude Stein: “La ment modela l’Univers que modela la ment que modela l’Univers que modela la ment que modela l’Univers...” ¿ On acaba la ment i on comença l’Univers en aquest moviment incessant, evolutiu, de modelar-se mútuament? Una qüestió fonamental en moltes tradicions espirituals i que la filosofia va deixar d’atendre quan es va obsessionar per l’analítica i es va impregnar de física mecanicista segons la qual tot està governat per lleis deterministes, tancades i fredes. Sembla més racional centrar-se en els aspectes tangibles i mesurables que no perdre’s en apories segons les quals ment i Univers són una mateixa realitat en construcció. Però, què implica la “racionalitat”, aquest déu d’Occident des de fa uns segles? El filòsof polonès Henryk Skolimowski (Varsòvia, 1930) ho planteja d’una manera molt senzilla: “No podem ser racionals i, alhora, tan irremeiablement incapaços de portar una vida plena i una relació saludable amb el medi ambient”. ¿I fins a quin punt la filosofia és responsable d’aquest estat de les coses, d’aquesta deshumanització que devasta el planeta? ¿Té l’origen en la dessacralització de la vida?

Trobar un sentit

“El clima general creat a les universitats occidentals -opina aquest filòsof-és més propici al relativisme moral, al cinisme i al nihilisme que a la recerca de sentit i al suport i el respecte a la vida. Per això el món acadèmic es troba en una perpètua crisi moral que procura ignorar dient que vivim en una era de pluralitat de valors, quan de fet passem per un període de nihilisme i de cinisme”. Sap de què parla: doctorat a Oxford, professor emèrit a la Universitat de Michigan, amb tota una vida dedicada a la docència i a l’escriptura, és una veu autoritzada per analitzar la situació. I, també, per aportar-hi una sortida: “La nostra època necessita una nova filosofia, holística i integradora, que no sigui tímida espiritualment, sinó que es mostri capacitada d’afrontar sota un mateix marc tant els problemes cosmològics, relatius a l’origen de l’Univers, com els existencials, relacionats amb el destí de la humanitat”, afirma convençut, sense voler caure en la vanitat, però reconeixent la necessitat de coratge i reverència necessaris per establir un esquelet on desenvolupar aquesta manera de pensar i fer més coherent el que percebem i vivim. Si la visió del món i la forma de vida estan íntimament relacionades, com explica Skolimowski, “la concepció mecanicista suposa i necessita, a llarg termini, un Univers que sigui fred, objectiu i indiferent”. “Com a conseqüència d’això el sentit de la vida ha quedat reduït a tot allò quantitatiu i consumible”, afegeix.

Superar aquest model materialista implica un canvi mental, profund, factible: “Com més versàtil i subtil sigui la ment, més versàtil serà la realitat i més enriquidora la seva experiència”, escriu al seu llibre La mente participativa, que l’editorial empordanesa Atalanta tradueix ara en castellà després de publicar-se en anglès fa més de vint anys. Aquesta el·lipsi temporal, però, no fa que l’obra hagi quedat desfasada, tot el contrari: és més vigent que mai en un temps en què espiritualitat, ment, participació i ecologia ja no són només conceptes, sinó ingredients essencials per retrobar el sentit de la vida i les claus per frenar la devastació. Escriu el filòsof: “La nostra llibertat i creativitat essencial no són petits dons afegits a l’existència, sinó requisits fonamentals de la vida en un món participatiu i evolutiu. Estem condemnats a la llibertat, però no on la llibertat és una mena d’absurditat perquè portem vides absurdes en un Univers absurd. Estem condemnats a la llibertat en el món participatiu, un món impregnat de divinitat si volem fugir de l’absurd de l’autodestrucció, de la mort lenta provocada per la tortura d’una ment immersa en l’absurd i d’una tecnologia demolidora”.

La pseudoparticipació actual

Avui dia, no obstant això, estem envoltats d’una crida a la participació, cosa que ens pot fer confondre amb el que entén Skolimowski per ment participativa. Ell mateix ho assenyala i ens ensenya a diferenciar entre la veritable participació i el que ell anomena pseudoparticipació, la qual sorgeix “quan pensem que hi ha lloc per a la nostra intervenció creativa però de fet no és així, o és molt limitat”. “Succeeix quan les regles internes del joc estan ocultes i només un privilegiat les coneix, cosa que li permet manipular el joc pel seu propi interès. Amb aquesta il·lusió de participació donem el nostre consentiment tàcit al joc poderós d’altres”, explica aquest precursor de l’ecosofia, que afegeix: “És molt comú en el món d’avui. Si bé se’ns anima a participar, estem molt limitats per les regles del joc i això ens frustra. Volem participar creativament, però les regles ocultes ens emmordassen i incapaciten. La participació veritable és alegria i realització, i no frustració, ira, buidor i alienació experimentades quan la veiem restringida. En el futur es practicarà la metodologia participativa perquè és la que correspon a l’Univers en evolució”.

Perquè aquesta ètica participativa sigui funcional ha d’implicar “ el respecte i la responsabilitat pel benestar dels altres”, recorda Skolimowski. “L’exaltació de l’ambició i la satisfacció personal a càrrec del benestar general separen la persona d’un context de participació més ampli, i provoca finalment una profunda insatisfacció interior. El concepte participatiu aplana el camí a la comprensió holística de tot el que existeix. Ens indueix a celebrar la nostra unicitat sense permetre’ns l’arrogància o la superioritat”, conclou, alhora que reclama “el sentit i l’espiritualitat com a components indispensables de la vida humana i del concepte de persona”.

Aquesta participació imbuïda d’empatia, compassió, responsabilitat i necessitat de reverència, certament, dista molt de la noció de participació que s’utilitza habitualment, i suposa un cant a la llibertat i la creativitat des de la dignitat de la condició humana, sense excuses per aquest canvi de visió interior necessitat de vincle amb l’altre, amb el medi ambient i amb l’àmbit diví que tot ho transcendeix.