La moda de París posa el focus en la sostenibilitat

Marine Serre, una de les dissenyadores emergents a França, va donar el tret de sortida a una nova Setmana de la Moda de París, aquest cop per presentar les col·leccions per a la pròxima primavera-estiu. A 'Marée noire' [Marea negra], Serre imagina fins a quatre comunitats diferents, supervivents d’una apocalipsi produïda per les (potser no tan llunyanes) guerres climàtiques i per onades de calor que produeixen una extinció massiva. Una mena de ‘Mecanoscrit del segon origen’ de Manuel de Pedrolo en què els 45 supervivents elegits per Serre vesteixen principalment de negre i vermell, però també de blanc, lluint jerseis que abans eren cobretaules fets de ganxet o bé vestits fets a partir de tovalloles. “Els llençols i les cortines del vell món es converteixen en vestits quotidians”, es pot llegir a la nota de premsa. De fet, la dissenyadora explicava a l’edició francesa de la revista 'Vogue' que “havia utilitzat el suprareciclatge en més del 50% de la col·lecció”, donant una nova utilitat a peces en desús o per llençar. Aquest reciclatge de valor afegit és una particularitat de la firma homònima de Serre, un tret que la distingeix des que va presentar la seva primera col·lecció el 2017.

Però si hi ha un precursor del suprareciclatge en el sector de la moda és el belga Martin Margiela, cofundador de Maison Margiela juntament amb Jenny Meirens. Als anys 90, ja realitzava col·leccions amb roba que havia comprat al mercat de segona mà Marché aux Puces de París i que presentava després d’haver-la rentat, descosit, destenyit, tenyit i tornat a cosir seguint els seus propis codis. John Galliano, al capdavant de la casa des del 2014, segueix al peu de la lletra el camí marcat pel belga, adaptant la seva immesurable creativitat a l’univers conceptual i iconoclasta de Maison Margiela, on, diguem-ho de passada, Marine Serre va fer pràctiques.

“En una reflexió sobre l’era digital, la col·lecció fa una reverència a la història i a les lliçons que ens ha ensenyat”, es pot llegir a la nota de premsa. Per a l’estiu del 2020, els forats crivellen abrics i vestits. Galliano, que no és la primera vegada que s’inspira en les hores fosques de la història, fa múltiples referències a tots els actors de les faccions militars: des dels mariners de guerra fins a les infermeres, passant pel personal d’aviació.

Una col·lecció unisex en què homes i dones porten talons i bolsos sense distinció de gènere i els pantalons es fan servir de vestit. Aquesta última experimentació és el que des de Maison Margiela anomenen ‘tall nòmada’, és a dir, una tècnica en la qual una peça de roba es mig transforma per utilitzar-la per cobrir una altra part del cos. Una altra forma, doncs, de suprareciclatge.

Preocupada també per les qüestions mediambientals, Maria Grazia Chiuri s’ha inspirat en Catherine Dior per a la col·lecció que ha dissenyat per a Dior. La seva última musa feminista és la germana del modista, amb el qual compartia la passió per les flors. Després d’haver passat per un camp de concentració per haver format part de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, la Catherine va acabar fent de jardinera. És per això també que l’accessori estrella d’aquesta col·lecció és el barret, dissenyat pel notori barreter Stephen Jones. Des de la 'maison' descriuen la Catherine com “una dona lliure i independent, que actuava en harmonia amb l’alè de la natura i el cicle de les estacions”. Amb aquesta atenció que 'miss Dior' tenia pels seus jardins, Chiuri fa una crida a cuidar el món on vivim. Per donar exemple, els 170 arbres que van servir per a l’escenografia de la desfilada es plantaran en diferents llocs de la regió de París en col·laboració amb Coloco, un taller que es dedica a “l’art col·lectiu de conrear jardins com a motors d’inclusió urbana”.

Les flors, siguin brodades o bé estampades, també són les protagonistes d’una part de la col·lecció que Jonathan Anderson ha presentat per a Loewe. Els teixits de puntes geomètrics i els elaborats guipurs, que recorden una teranyina, s’incrusten als setins japonesos i als cotons mats que utilitza la firma espanyola en una proposta delicada en què també predominen les transparències i els ja coneguts baixos asimètrics d’Anderson. Jugant amb els volums, en la col·lecció per a l’estiu del 2020 també hi ha certes reminiscències de mirinyacs i gorgeres, els adorns del coll que es feien de tela a plecs o randes utilitzats entre els segles XV i XVII. Això sí, tots concebuts en la mínima expressió, simplificant el concepte al màxim.

‘En fleurs’ és el títol que Daniel Roseberry ha escollit per a la seva primera col·lecció 'prêt-à-porter' com a director artístic de Schiaparelli, i que traduït al català significa ‘florint’. El temps dirà si aquest nou capítol en la història de Schiaparelli té èxit i fa prosperar la firma o bé l'acaba de consumir: el nomenament de Roseberry al capdavant d’aquesta llegendària 'maison' d’estètica surrealista l’abril passat és un nou intent del propietari, l’italià Diego Della Valle, de despertar la bella dorment des que la va comprar el 2006.

Amb una presentació brillantment acolorida –i no només pels llampegants lluentons de jaquetes i maquillatge–, la col·lecció només consta de 20 propostes, inspirades en la mateixa Elsa Schiaparelli i la seva infància. És “una celebració de les seves obsessions, com ara la naturalesa o bé els colors descarats, però també [...] el seu desig de crear roba que permeti expressar a les dones totes les facetes de la seva personalitat”, es pot llegir en la nota de premsa. De fet, el primer 'look' recorda el cèlebre ‘Tears dress’, el vestit llàgrima que la modista va crear juntament amb Salvador Dalí el 1938. Tot això, amb una dosi de referències personals de Roseberry. En són un exemple les reproduccions d’unicorns dels dibuixos animats ‘My little pony’ –sembla que Roseberry en col·leccionava quan era petit–, que formen un dels tòtems de la presentació, una mena de “taulers d’inspiració tridimensional” que el dissenyador ha compost per a cada parell de vestits.

Yolanda Zobel també ha celebrat el llegat de Courrèges amb la ciutat de París com a escenari de fons en sentit literal: la creadora alemanya va tallar una part del passeig a la vora del canal de Sant Martin per fer-hi desfilar les seves propostes, que segueixen alguns dels codis emblemàtics que van fer cèlebre André Courrèges als anys 60 i 70. L’apunt més remarcable d’aquesta col·lecció és l’absència total de l’emblemàtic vinil a base de petroli, que Zobel ja substitueix per un vinil a base d’algues. Una alternativa més sostenible que se suma a altres matèries amb les quals la dissenyadora vol substituir, per exemple, el cuir tradicional. En aquesta ocasió ha optat per la pell d'arapaima, un peix gegant provinent de l’Amazones que sembla que no fa tants anys estava en risc d’extinció per culpa de la sobrepesca i en canvi ara, gràcies a un programa de l’Institut Mamirauá, n'hi torna a haver i en molta més quantitat. “La sostenibilitat no és una destinació, sinó un viatge pel camí de la creativitat”, es pot llegir a la nota de premsa. S’haurà de veure, però, fins on i quan la degradació de la biosfera provocada per l'acció humana també caminarà per la passarel·la.