La moda entra als museus per la porta gran

Londres, Nova York i París acaparen les exposicions de moda, que ja baten rècords històrics de visites
Una imatge d’Studio 54: Night magic / BROOKLYN MUSEUMMETROPOLITAN MUSEUM OF ART L.B. V&A MUSEUMV& A MUSEUM PALAIS DE LA PORTE DORÉE DE PARÍS

Els museus han vist un filó donant veu als dissenyadors de moda. Ja no es tracta només d’exposar vestits o recuperar arxius, sinó d’explicar bones històries i oferir a l’espectador una experiència immersiva com va ser reproduir l’any passat al Victoria and Albert Museum de Londres la façana de l’edifici de París on Dior va fundar la seva casa d’alta costura. El públic va respondre amb escreix: Christian Dior: Designer of dreams va tenir 595.000 visites, i va batre així el rècord que des del 2015 ostentava Savage beauty, la magnífica retrospectiva sobre Alexander McQueen que va provocar un punt d’inflexió en la concepció d’una exposició de moda des que va presentar-se el 2011 a Nova York.

I és precisament a l’altra banda de l’oceà on els números canten amb més força. Allà, les exposicions de moda -particularment les del Metropolitan Museum of Art- es conceben com un gran espectacle: el 2018 Heavenly bodies, que explorava la influència del catolicisme en la moda, va ser visitada per 1.659.647 persones. Sí, ho heu llegit bé. Un milió i mig llarg de persones van acostar-se a un dels museus de referència de tot el món -amb vastes col·leccions d’art clàssic, medieval i modern- per gaudir d’una exhibició de moda. Fins al punt de superar el rècord que des del 1978 ostentava l’exposició temporal dels tresors de Tutankamon. ¿L’exposició més vista en la història del Met és una de moda? Sí, i la conclusió és òbvia: estan de moda i no només als museus d’indumentària.

Londres

L’origen de tot

El 1969 el reconegut fotògraf Cecil Beaton -assidu a les pàgines de Vogue i Vanity Fair - va proposar al llavors director del Victoria and Albert Museum una exposició que recollís el millor de “la moda de l’època”. I només per això el polifacètic Beaton, que també dissenyava decorats i vestuari per a pel·lícules, va trencar esquemes. La feina de recerca com a comissari va ser tan àrdua que va tardar dos anys a recopilar vestits i accessoris, la majoria donacions del seu privilegiat cercle d’amistats. Tot aquest material es va convertir el 1971 en Fashion: an anthology, la primera exposició de moda del museu londinenc, i que va ser la llavor de la col·lecció de moda -i especialment en alta costura- que posseeix actualment.

De fet, d’aquest immens fons n’ha sortit part de la roba i els accessoris de Mary Quant, l’exposició que es pot visitar fins avui i que ret homenatge a la dona que va inventar la minifaldilla (amb permís d’André Courrèges) i, de retruc, als Swinging Sixties. Fins al 8 de març, en aquest aclaparador museu d’art també es pot visitar Tim Walker: Wonderful things, una captivadora exposició que indaga en el treball d’aquest provocador fotògraf de moda. Però la gran exposició d’aquesta temporada té la llavor al Japó. Es diu Kimono: Kyoto to catwalk, s’inaugura el 29 de febrer i, com el seu nom indica, proposa un recorregut històric i transversal d’aquesta peça de la indumentària tradicional japonesa a través de quadres, gravats, quimonos antics i peces tan icòniques com un disseny de Paul Poiret, un de Jean Paul Gaultier per a Madonna o el que Obi-Wan Kenobi lluïa en una de les entregues de Star Wars.

Però, més enllà del Victoria and Albert Museum, a Londres hi ha molta, moltíssima, vida. A la tardor s’inaugurarà una exposició sobre Prada al Design Museum i a la National Portrait Gallery ja escalfen motors amb Bright young things, una mostra que s’estrena el 12 de març i que explora la vida salvatge i bohèmia al Londres dels anys 20 i 30 amb un fil conductor: els retrats que va fer Cecil Beaton als seus protagonistes (actors, pintors, poetes...). Una oportunitat d’or per observar la moda més hedonista, clissada per un jove de suburbi que -gràcies al seu talent darrere l’objectiu- va acabar formant part d’aquesta mateixa alta societat.

Nova York

L’efecte Vreeland

Una de les moltes dones que va fotografiar Cecil Beaton va ser Diana Vreeland, columnista de Harper’s Bazaar primer i editora en cap de Vogue després. Es van conèixer a Londres als anys 30 i es van fer grans amics. El 1973, amb més de tres dècades d’experiència en el món editorial, Vreeland va ser nomenada consultora especial del Costume Institute, un ens dedicat a la indumentària -en el seu vessant més historicista- que depèn del Met de Nova York. I ella hi va aterrar amb força, transformant per sempre més el paper de la indumentària dins dels museus. La seva primera exposició -inaugurada aquell mateix any i emmirallant-se en la que havia comissariat poc abans a Londres el seu admirat Beaton- la va dedicar a Balenciaga, que havia mort el març del 1972.

Vreeland va tirar la casa per la finestra, acompanyant els majestuosos vestits d’alta costura del modista basc amb quadres de Goya, Velázquez i altres mestres de la pintura espanyola, avançant-se mig segle a la retrospectiva que el Museu Thyssen Bornemisza de Madrid va dedicar al geni de Getaria l’estiu passat. La moda era un espectacle i havia d’anar més enllà de contemplar cronològicament vestits i accessoris, pensava Vreeland. Havia de ser una experiència immersiva, per això no deixava cap detall a l’atzar, com quan se li va ocórrer ambientar les sales de l’exposició de Balenciaga amb perfum de la marca i va fer canviar l’equip d’il·luminació. Fins a la seva mort, el 1989, Vreeland va col·laborar estretament amb el Met, adobant el camp de la cultura de moda i també la polèmica, com quan va programar una retrospectiva de Yves Saint Laurent. I és que el 1983 el dissenyador francès encara era ben viu i fins llavors les retrospectives només s’havien dedicat als dissenyadors mort.

L’olfacte pel xou i l’estil tan poderós com dramàtic de Vreeland encara plana sobre el Met, que té una data clau en l’escena de la moda de Nova York: el primer dilluns de maig. Aquest dia Anna Wintour, directora de Vogue USA, capitanejarà de nou una mediàtica gala amb catifa vermella inclosa, prèvia a la inauguració d’ About time. Fashion and duration, inspirada en Virginia Woolf i el pas del temps i que obrirà portes el dijous 7 de maig. Aquesta exposició de primavera és la cirereta del pastís del Met, tot i que també en té una de tardor. Aquest cop va dedicar-la a Sandy Schreier, una senyora de Detroit que posseeix una de les col·leccions privades d’alta costura més importants del món. A In pursuit of fashion s’exhibeixen els 80 vestits, accessoris i il·lustracions de moda que la senyora Schreier ha donat al museu per celebrar els 150 anys del Costume Institute, i es pot visitar fins al 17 de maig.

Una visita a Nova York també mereix una parada al museu del Fashion Institute of Technology, que ara mateix té programada Power mode, una reflexió sobre què vol dir poder quan parlem de moda (fins al 9 de maig) i Ballerina. Fashion’s modern muse, que indaga sobre el paper que el ballet ha exercit sobre la moda del segle XX i XXI (fins al 19 d’abril). El Museu de Brooklyn també s’ha apuntat al carro fashion. Després de l’espectacular retrospectiva dedicada a Pierre Cardin que va finalitzar el dia de Reis, el 13 de març inaugura Studio 54: Night magic, un viatge a través de la moda, la fotografia i la il·lustració a les mítiques nits de la discoteca novaiorquesa, allà on tothom anava a veure i ser vist.

París

Pur glamur

A la ciutat natal de Vreeland -capricis del destí- també abunden les exposicions de moda. Al Musée des Arts Decoratives de París n’hi ha una de completíssima sobre la història del calçat que es pot visitar fins al 22 de març (l’afluència de públic ha fet que es prorrogui). Els fanàtics del calçat de luxe també han d’anar al Palais de la Porte Dorée, perquè fins al 26 de juliol es trobaran amb Christian Louboutin: L’Exhibition[niste], on podran contemplar més de 300 parells de sabates de l’extravagant dissenyador que ha popularitzat la sola vermella.

De visita obligada és el Museu Yves Saint Laurent, que opera independentment de la marca de roba. El 3 de març s’hi inaugura Féminin singulier, una exposició que enalteix la figura de Betty Catroux, musa i amiga del dissenyador francès des que es van conèixer en una discoteca una nit del 1967. Des de fa dos tardors, aquest museu parisenc té un germà petit just a tocar dels Jardins Majorelle de Marràqueix, ciutat refugi per a Saint Laurent i el seu inseparable Pierre Bergé. Allà, la sala principal està presidida per un vestit Mondrian, rescatat dels fabulosos arxius de la casa. I és que en això -conservar el seu llegat des del primer dia- Saint Laurent també va ser un pioner. El que no es pot visitar encara és el Palais Galliera, autoanomenat Musée de la Mode de la Ville de París i dirigit per la comissària basca Miren Arzalluz. Tot i estar tancat per obres d’ampliació, els seus tentacles -i part del seu fons fotogràfic- han arribat fins al museu Huis Marseille d’Amsterdam, on fins al 8 de març es pot visitar Outside Fashion, que mostra amb imatges precioses com la fotografia de moda va saltar al llarg del segle XX dels estudis a les localitzacions més exòtiques.