Estils 07/08/2020

La moda amagada de quatre museus catalans

Us proposem visitar un museu de cada província de Catalunya per veure-hi moda i indumentària d’època, malgrat que mai pensaríeu que l’atresoren.

Laura Sangrà
5 min
Una de les peces del Museu de l'Estampació

BarcelonaEnmig de troballes arqueològiques, sistemes rudimentaris d’estampació i eines modernes per treballar la terra es perfilen unes siluetes: maniquins vestits de núvia, de festa, amb un conjunt de ratlles. Perquè si des de la fulla de parra d’Adam i Eva els éssers humans ens hem vestit, no ens hauria de sorprendre trobar indumentària en museus que expliquen una part de la societat. Ara bé, en els quatre museus que recopilem en aquest reportatge la indumentària que hi trobem és rellevant i destacable.

Els quatre museus han estat triats mà a mà amb la impulsora del Museu Virtual de la Moda, Laura Casal-Valls, doctora en història de l’art i pionera en l’estudi i memòria de les costureres catalanes. De la quarantena de museus catalans on ella ha catalogat gairebé 700 peces de vestir per nodrir aquest centre de centres anomenat Museu Virtual, descobrim què fa especial l’arxiu tèxtil d’aquests quatre museus que no s’hi dediquen en exclusiva.

Un vestit negre de núvia del Museu de la Vida Rural

Gemma Carbó, la directora d’aquest museu dedicat a repassar la història i la contemporaneïtat del que molts anomenen la vida “a pagès”, explica per telèfon que la indumentària que hi tenen “presenta les formes de vida de fa un segle en entorns rurals, a l’Espluga o a qualsevol lloc del mediterrani. És una roba molt lligada a la climatologia, les feines, les festes”, diu, i d’aquesta última se’n conserva molta més que de la d’anar al tros, perquè “la roba de treball no es llençava mai, s’apedaçava i al final se’n feien draps. Era economia circular 100%”, explica.

El costumari d’aquella gent també es reflecteix en les sales del museu, que expliquen com s’anava a rentar als safareigs, com es planxava i com era ser una núvia a mitjans del segle XIX, època de la qual conserven un vestit de núvia beix i un altre de negre. Pel que fa a la roba que la pagesia benestant lluia els dies de festa, Casal-Valls explica que era gent que anava “a la moda però sense excessos. No són vestits preciosos, ni vestits joia, són peces que de ben segur van ser portades moltes vegades”.

Un vestit que es pot veure al Museu de l'Estampació

El museu va ser creat el 1988 per Lluís Carulla -també impulsor de la Fundació Carulla per la llengua i la cultura catalanes- a la casa pairal de set generacions de la seva família. Les instal·lacions del museu inclouen un jardí etnobotànic en què es conrea lli i cànem, materials que s’utilitzaven a la zona per fer roba.

“Són algunes de les peces amb més èxit: els estampats sempre triomfen. Són alegres, estan ben treballades… En tenim catalogades dues de Pertegaz i la resta són anònimes”, explica la ideòloga del Museu Virtual de la Moda sobre les 26 peces del Museu de l’Estampació que tenen al seu catàleg online.

Carme Torm Elies, directora d’aquest museu de Premià de Mar que després del confinament i les vacances reobrirà el 5 de setembre, explica per telèfon que gran part del que tenen “procedeix de donacions de les fàbriques tèxtils de Premià i d’altres punts de Catalunya i de particulars”. Obert el meló de la sempre complicada política d’adquisicions dels museus, hi fem queixalada: “Allò que no està directament vinculat al tema de l’estampació hem de rebutjar-ho”, diu, però “la majoria de les vegades les donacions estan molt circumscrites als nostres interessos, no hem de dir gaire que no”, puntualitza Torm.

Una altra de les peces que es troba al Museu de l'Estampació

El que “singularitza” l’arxiu d’aquest museu és l’especificitat en què se centra: l’estampació, a través de la qual i de retruc s’explica l’inici de la industrialització a Catalunya. La mostra permanent es va renovar el 2018, segons detalla Torm, i explica aquest procés des del segle XVIII fins a l’actualitat i com s’estampen els teixits amb diferents processos: un d’ells, el més antic, el sistema del bac. De totes les peces vinculades al tèxtil que tenen, i que arriben fins als anys 2000, la directora del museu en tria dues, per singulars: “Mostraris del segle XIX que tenen molt d’encant perquè pots veure-hi el traç i la grafia de la persona que els feia a mà, i un ordinador del 1971 comprat a la fira de Frankfurt i fet a Israel que ocupa uns cinc metres de superfície i que una gran empresa catalana va comprar per modernitzar els estampats”.

De les 534 peces que hi ha a les reserves i sales del Museu Etnogràfic de Ripoll, la seva directora, Roser Vilardell, explica que les que han entrat més recentment són “donació d’una dona ripollesa: un vestit de bateig dels anys 50, un de comunió i un de núvia fet per les seves cosines a mà, a més de la roba interior feta per la sogra”. A banda d’indumentària religiosa, atresoren peces militars i laborals, de nadó, de nen i algun vestit de nina, roba interior i tot tipus de complements com ara sabates, mantellines, bosses de mà, mitenes… “D’aquestes peces, unes 150 corresponen al Fons Carles d’Abàsolo, que és tot d’indumentària del costumari popular català vinculat a les danses tradicionals”, especifica Vilardell.

La gran característica del Museu de Ripoll és que mostra diverses peces “representatives de molts moments diferents, tant masculines com femenines, i a través de les seves col·leccions ens podem fer una idea de com vestien a comarques, seguint la moda de la capital però sense portar-la a cap extrem”, explica la directora del Museu Virtual de la Moda.

“En realitat es tracta d’un mostrari de moda vestida, portada, gastada -en el bon sentit-, però també de les peces de mudar que portaven els ripollesos a les diferents èpoques”, continua Casal-Valls, i Vilardell afegeix: “Tenim alguna peça de cànem, que es feien servir per a cada dia, alguna ja molt desgastada o apedaçada”, i de faldilles ben poques, perquè “s’utilitzaven molt sovint per fer noves peces per la quantitat de tela que se’n podia treure”, revela Casal-Valls.

D’entre tot plegat, el que a Vilardell li fa més “il·lusió” tenir és una capa de pastor de la zona, “original, que es va fer servir molt i que explica molt del meu territori” i un conjunt negre de principis del segle XX “que devia ser d’una dona molt prima i molt alta perquè té una cintura estretíssima i està molt treballat”.

La casa pairal de la família de l’escriptor Manuel de Pedrolo és dos números més amunt del Museu Comarcal de l’Urgell, a la ciutat de Tàrrega, segons explica el director d’aquest museu i del de Cal Trepat, Jaume Espinagosa Marsà. Per això “una trentena de les peces de vestir” i un bon grapat de mobles que tenen al museu pertanyia a avantpassats de l’autor de Mecanoscrit del segon origen. “És una família que ve des de l’època medieval a la Segarra, en concret del poblet de l’Aranyó, del qual encara es conserva el castell. Per a una mostra d’indumentària que vam fer es van restaurar poques peces, dos vestits i un cosset de dona, perquè restaurar val molts diners”, confessa el director.

El focus del museu és la història i prehistòria de la zona, en què tenen un paper rellevant els ibers i els jueus, i així Espinagosa Marsà justifica que d’indumentària hi hagi exposada “poca cosa”, malgrat que “dit pels experts, les peces que tenim són especials”. Casal-Valls, de fet, destacava una brusa pertanyent a la dècada de 1910-1919, “un període del qual es conserven molt poques peces”, diu.

Si hi aneu a partir del mes de setembre també podreu veure-hi l’exposició Pedrolo sota censura, produïda pel museu de Cervera arran del centenari del naixement de l’escriptor, celebrat l’any passat.

stats