Caminant per revifar una tradició

LONDRESHistòria, natura, religió, arquitectura, arqueologia, espiritualitat o, senzillament, afany de conèixer el país a mesura que es trepitja pam a pam. Aquest és el ventall de possibilitats que ofereix el fet de recórrer a peu un territori concret, en aquest cas el Regne Unit, on la unió de forces d’una iniciativa vinculada estrictament a la tradició religiosa i una altra de civil d’ambició ecumènica pretén revifar la tradició del pelegrinatge.

Per fer-ho possible s’han ajuntat en el projecte 2020 Any de les Catedrals, Any del Pelegrinatge l’Associació de Catedrals Angleses i l’entitat benèfica British Pilgrimage Trust (BPT). A partir del magnetisme que poden despertar llocs considerats sagrats per a una determinada fe o tradició religiosa –que no necessàriament ha de ser la cristiana–, l’objectiu és recuperar rutes de pelegrinatge, i proposar-ne de noves, que poden ser d’una única jornada, per visitar un temple concret de les illes després d’unes poques hores de camí, o de fins a dues setmanes o més.

Però, per què el 2020 ha sigut considerat l’any de les catedrals i del pelegrinatge? Una primera raó és que el 16 de setembre d'aquest any es compliran els quatre segles de l’inici del viatge dels pioners del Mayflower, considerats també pelegrins. Una altra raó és que el 2020 marca un altre aniversari, en aquest cas doble, vinculat a la figura de Thomas Becket, arquebisbe de Canterbury al segle XII, sant per a la tradició catòlica i important figura religiosa adoptada igualment pels anglicans: aquest any es compleixen 850 anys del seu assassinat, el 29 de desembre del 1170 a la catedral de Canterbury, i 800 des que el seu cos va ser traslladat des d’una tomba situada a la cripta de l’edifici a un santuari fet especialment per acollir les seves despulles. Va ser a partir de la seva mort, i del seu trasllat definitiu, que els fidels van començar a pelegrinar per veure tant el lloc on Becket va ser assassinat, primer, com l’indret en què, finalment, va ser enterrat.

Prohibició de la reforma anglesa

Si bé per raons històriques i culturals òbvies el fet de pelegrinar al Regne Unit, i en general a tota l’Europa Occidental, es vincula amb la tradició cristiana –el Camí de Sant Jaume és, potser, la ruta de pelegrinatge més coneguda actualment–, com afirma a l’ARA el cofundador del BPT, Guy Hayward, el seu moviment “és obert” i vol recuperar un costum que va ser prohibit a les illes per la reforma anglesa el 1538, durant el mandat de Thomas Cromwell com a primer ministre d’Enric VIII.

De fet, durant tota l’Edat Mitjana Gran Bretanya va ser terra de pelegrins. El santuari de la Mare de Déu de Walsingham, al comtat de Norfolk, a la costa est d’Anglaterra, va ser una de les destinacions més visitades a l’Europa de l’època. Però, arran de l’esmentada prohibició del 1538, el santuari va ser enderrocat, l’estàtua de Nostra Senyora de Walsingham es va llançar a la foguera i sobre les ruïnes de la capella es va aixecar una mansió. Hi va estar aixecada durant tres segles, fins que, a finals del XIX, primer anglicans i després catòlics van recuperar el santuari. Actualment Walsingham rep la visita de 250.000 persones a l’any.

A parer de Hayward –format en psicologia i antropologia al Trinity College, de Cambridge–, “la prohibició, que va trencar una tradició que es remuntava al període precristià de les illes, facilita el fet de crear-ne una de nova en aquest país i intentar promoure-la d'una manera com més oberta millor a tothom. Perquè tothom pugui pelegrinar amb les seves pròpies creences i que fer-ho pugui ser un fet tant religiós com no”. No debades, el lema del BPT és Porta les teves pròpies creences. Un altre dels grans reptes de l’entitat és superar la potser idea erròniament comuna que el fet de pelegrinar, sol o acompanyat, no sigui vist com una reminiscència del passat.

El Camí de Sant Jaume com a inspiració

La creació del British Pilgrimage Trust es va inspirar, en part, en el gran èxit del Camí de Sant Jaume, el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, on de mitjana arriben al voltant de cinc mil britànics cada any. Preguntats sobre la religiositat dels que fan el Camí, i segons dades recollides per Leslie Gilmour, impulsor de la web Caminoadventures.com, “la majoria dels participants distingeixen entre religió i espiritualitat”. Espiritualitat de quina mena, però? Què vol dir, exactament? Gilmour apunta: “Hi ha més connexió entre persones que fan el Camí i que potser no es coneixen de res que no pas entre algunes persones que conviuen a casa seva cada dia”. Reaccions i relacions potser inexplicables d’entrada, però afavorides pel fet de caminar a través de la natura amb una meta concreta.

També poden ser inexplicables els estímuls i les reaccions de visitants agnòstics o ateus d’algunes catedrals. Informes estadístics de l’Associació de Catedrals Angleses asseguren que cada any 10,5 milions de persones visiten alguna catedral de les 42 que engloba l’entitat. I la reacció de meravellar-se davant d’un d’aquests edificis és molt freqüent, també per als no creients. Un sondeig de l’Associació apunta, de fet, que només el 10% dels visitants arriben a una catedral amb la intenció de pregar. Però gairebé la meitat es troben, inesperadament, encenent una espelma o escrivint alguna mena d’oració o missatge. Al segle XXI, doncs, pelegrinar és una experiència del tot personal, sense un vernís religiós o místic específic. Al cap i a la fi, pelegrinar és un viatge que, amb l’excusa de visitar un lloc concret –catedral o sinagoga o mesquita o ruïnes–, pot afavorir un millor coneixement del mateix pelegrí. No per atzar, la BPT sosté que es tracta de “ser lliure per ser la millor persona que pots somiar ser”.

A més, s’hi encoratja també la consciència social. Guy Hayward comenta que animen els pelegrins a contribuir en la societat amb alguna acció, ja sigui recollint brossa, comprant localment o parlant amb un desconegut.