Les perles Estan de dol

Les perles aquesta setmana són menys blanques i menys iridiscents que mai. Bàsicament perquè estan de dol. En primer lloc, perquè han perdut una gran ambaixadora, Barbara Bush (01), que ha mort als 92 anys i s’ha emportat amb ella a l’altre món l’hàbit de posar-se collars de perles per a tot. En segon lloc, les perles també s’han enfosquit aquests dies per culpa de Letícia, la reina del photobombing, que ha mesclat les perles amb més solera d’Espanya -les de la tiara Cartier- amb unes de bisuta i s’ha quedat reialment tranquil·la.

Començant per ordre d’importància pop, hem de parlar primer de Bush, l’esposa i la mare. La difunta va ser la segona dona en la història dels EUA que va aconseguir col·locar el marit i el fill a la Casa Blanca després d’ Abigail Adams, que ho va fer amb molta menys competència -i democràcia- a finals del segle XVIII i principis del XIX. Només per això ja mereixeria ressenya Lady Bush, que s’ha passat mitja vida defensant el ranci way of life convertida en una espècie de superheroïna de les mestresses de casa antiquades que sempre advoquen perquè la resta de les seves congèneres estiguin igual de sotmeses que elles. I esclar, un projecte així només el podia liderar amb abundància de perles.

Tot i que les ostres deuen respirar alleujades després de saber que no hi ha una dona tan coneguda com ella fent proselitisme de la perla natural, la veritat és que moltes senyores bién - señoras fetén - dels EUA es deuen sentir a hores d’ara una mica orfes. Orfes i espantades, perquè saben que aquells collars de la Barbara acabaran combinats amb els vestits made in Asia per les seves hereves. I a elles els sagnaran els ulls quan ho vegin. Tant com si a Pitita Ridruejo (03) li presentessin Leticia Sabater (02) com a nora.

I és que, en el tema perla, Barbara era imbatible. Tenia collars de perles de tota mena. Dels d’una sola volta, dels de dues, dels de tres... Alguns amb perles com una bola de billar. D’altres, més petites, com pilotes de ping-pong. Tenia fins i tot collarets de perles grosses de tres passades d’aquests que s’arranen al coll. Una modalitat arriscada que no va deixar de portar ni quan la papada ja li tapava la filera de dalt de tot. En duia cada dia i, a més, sempre se’ls posava combinats amb arracades també de perles. Era tan antiga que mai va dur ni perles de riu ni perles de cap color que no fos blanc. I mirin, què volen que els digui, em sembla tan malament que m’encanta.

Sempre he cregut que la imatge ha de ser la representació del que es pensa, del que se sent, una representació de l’interior. Més encara quan es tracta d’algú que ocupa una posició pública. Potser per això aquesta setmana jo també estic una mica de dol per la pobra Barbara, que era empedreïdament sincera i que va enamorar els EUA amb la seva franquesa, per exemple, criticant les aspiracions a president del seu fill Jeb dient que ja hi havia hagut prou Bush a la Casa Blanca. Era sincera de boca i sincera també d’imatge. I encara que discrepi rotundament de tot el que representava la senyora, crec que amb ella se’n va algú que no feia servir l’estilisme per dissimular el que era, cosa que s’ha convertit en la nova pesta en l’esfera pública. A diferència d’ella, actualment la majoria de polítics dediquen la majoria dels seus esforços estilístics a dissimular el que són i no a emfasitzar-ho. Deu ser que volen que els que no pensen com ells els votin encara que sigui despistats per la posada en escena, no? Quanta misèria! Barbara semblava exactament el que era: una dona rica i conservadora. Cada vegada queda menys gent així de transparent en el panorama mediàtic. Malaurada la pèrdua, per tant.

Còctel de gambes

També m’ha corprès, com els deia, el còctel de perles que ha fet Letícia aquesta setmana. No em corprenia tant un còctel des que en una comunió em van servir un còctel de gambes en què la salsa rosa era només una mescla de quètxup i maionesa. La reina hispana ha estrenat aquesta setmana una tiara que ha heretat de la seva sogra mitjançant el joier “de passar”, que es veu que és un pack indissoluble -com Espanya!- que les reines espanyoles es lleguen successivament.

Era la tiara Cartier, que Letícia (04) es va posar per a una recepció oficial amb el president portuguès, Marcelo Rebelo de Sousa. El més garratibador del cas és que aquella diadema -del 1920 i feta de platí, diamants i perles- va aparèixer en escena acompanyada d’un vestit de color blau fosc arrebossat de perles artificials signat per la dissenyadora toledana Ana Locking (05).

Jo soc de contrastos, i si no penso res quan m’ho miro fins i tot ho puc trobar bonic. Però una reina ha de pensar a unes quantes dècades vista quan es tracta dels seus estilismes. Sincerament, crec que no hi ha un missatge ni clar ni coherent en l’elecció de la combinació. Què vol dir? Que ella és més del poble perquè porta plàstic? De veritat? Amb una tiara de la reina Victoria Eugènia que val més que un àtic a Pedralbes? Què vol transmetre, que és moderna? Amb perles i un vestit blau fosc? El seu desig per deixar la seva empremta i la seva permanent voluntat de rebel·lar-se però salvant els mobles fa que els seus gestos siguin llegits com errors. Tant, que quan algú analitzi els seus looks d’aquí uns anys potser conclourà que la reina es prenia la seva funció amb poc sacrifici perquè es posava el que volia. A més, si et cenyeixes a tendències de l’ street style no pots pretendre ser duradora. I si vols deixar la teva empremta, potser el que has de procurar primer és ser duradora.