Apocalipsi ‘chic’

L’expansió global del coronavirus ha coincidit amb l’època de les setmanes de la moda. Era la tempesta perfecta. No calia ser un visionari per saber que el desastre estava escrit. Perquè si ajuntes gent que té només problemes del primeríssim Primer Món amb molts fans i grans corporacions de la moda que tenen l’únic objectiu de vendre el que sigui a qui sigui, era evident que les mascaretes estaven destinades a convertir-se en les protagonistes de la jornada. Per no dir de la temporada.

Tant els hi fa a tots si l’OMS ha dit que no fan cap falta en entorns no infectats o si les autoritats han avisat que la compra massiva de mascaretes pot perjudicar persones al·lèrgiques o immunodeprimides com per exemple pacients oncològics que estiguin rebent quimioteràpia. Les estrelles del fashion business se n’han anat de viatge a París i a tot arreu on ha fet falta amb les mascaretes respiratòries posades i s’han fet fotos de valent per, a continuació, pujar-les a Instagram. Perquè tenir influència serveix per a això: per crear alarma, no per reduir-la. Gràcies a ells, els que no tenien por i no se n’havien comprat, ja tenen l’enèsim argument per fer-ho: les mascaretes estan de moda. Visca!

Influencers de tota índole i cares conegudes del sector han agafat els avions amb la seva corresponent mascareta posada. Molts d’amagat i d’altres ensenyant-ho. ¿Perquè tenen una opinió rellevant al respecte? No! ¿Perquè els assegurava atenció mediàtica? Of course, my friend. I si pel camí creen una mica més de pànic, doncs escolta, que es comprin un bolso i ja els passarà la por, deuen pensar.

El tema és que entre l’egocentrisme de bona part d’aquest sector, l’analfabetisme funcional d’alguns, el creure’s més llest que l’OMS d’alguns altres i les ganes de captar influència mediàtica de la majoria, les mascaretes s’han convertit ara en un obscur objecte de desig fashion. Tant és així que les grans firmes ja han començat a treure a les desfilades i a vendre online mascaretes de luxe. De luxe, o del que molta gent que no sap què diu considera luxe. Perquè sincerament, que tingui un logo estampat però no serveixi per evitar que et contagiïn, jo diria que és qualsevol cosa menys luxe...

Fins a 200 euros per un pam de tela

Louis Vuitton, Off-White, Fendi, Gucci o Marine Serre -les dues últimes les han fet desfilar i tot- són algunes de les marques cares que ja n’han començat a vendre, segons assenyalen diversos mitjans. De colors variats, negres amb el dibuix d’una dentadura, de vellut, cada marca ha estampat el seu segell creatiu en aquestes petitones peces de tela amb dues gomes que es venen per entre 70 i 200 euros. Definitivament, ha nascut un monstre. Perquè vostès i jo sabem que després de les marques cares, venen les barates, després venen els basars xinesos i al final es fa una bola que no saps com treure’t de davant. Sobretot perquè en un món on la moda ja ho ha inventat tot i ja ens ha portat a la nostàlgia de dècades passades en infinitat d’ocasions, són productes així els que serveixen de màrqueting i els que deixen bons ingressos, ja que costen una misèria i es venen molt cars.

Tant de bo estrelles com Gwyneth Paltrow o Bella Hadid també s’haguessin posat mascaretes en solidaritat amb el poble de Hong Kong, on s’han prohibit a les manifestacions perquè oculten el rostre dels manifestants i no permeten a les autoritats fer un ús repressiu del reconeixement facial de les seves càmeres. Però els pobres hongkonguesos no han fet sort. Definitivament, ser notícia per defensar drets fonamentals no és sexi, en canvi, ser-ho per crear alarma, és de diva absoluta.

Entenc que si tens una capacitat informativa que comença a Instagram i acaba a The Sun, pots arribar a pensar que amb el coronavirus s’acosta l’apocalipsi. Però em costa més de creure que, davant d’aquesta suposada apocalipsi, el teu cervell només et porti a vestir-te amb roba de firma i anar-te’n a treballar. Més que res, perquè si creus que està tot tan malament que has d’anar amb mascareta per poder sobreviure al coronavirus, potser la prioritat podria ser refugiar-te a casa amb els teus en comptes de posar-te l’ eyeliner i el corrector d’ulleres, no? Sobretot si no tens cap necessitat de treballar mai més a la teva vida perquè ja ets una estrella milionària. Tant de bo inventessin la vacuna contra l’addicció als diners i al protagonisme. Quina vida més trista. Tan rics i tan esclaus.

I, finalment, el que em preocupa més de tot: si aquesta vida tan trista d’aquests aterrits famosos està obertament exposada a les xarxes i, tot i això, ningú els deixa de seguir, ¿és que anem socialment de cap al precipici? Crec que sí. Definitivament, que l’apocalipsi et trobi en mode instagramejable deu ser la versió actual d’aquella frase atribuïda a James Deande “mor jove, deixa un cadàver bonic”. La recerca de likes post mortem ja és aquí.