¿Ens rebel·lem contra les sabates de taló?

BarcelonaEl 2020 encara hi ha qui associa les sabates de taló a l’elegància o la sensualitat. Però, tot i així, durant els mesos de confinament era habitual llegir com dones asseguraven a les xarxes socials que mai més tornarien a dur calçat o roba incòmodes. Després de comprovar que és possible treballar sense sentir-se oprimides, asseguraven que deixarien de banda talons, sostenidors i qualsevol peça o hàbit que els compliqués l’existència. Què ha passat quan aquestes dones han tornat a sortir al carrer? ¿Hauran recuperat les sabates de taló? ¿Algú les haurà mirat malament perquè no vesteixen com s’espera d’elles?, ¿o, potser, el confinament pandèmic les ha alliberat?

L’individu i la societat

Hi ha uns ideals de bellesa que comporten dur un tipus sabates (taló, plataformes), determinades peces de roba (sostenidors, pantalons extremadament ajustats) o sotmetre el cos a unes tècniques cosmètiques (depilació, ungles pintades). “Potser preferiríem no fer-ho o dur-ho perquè és incòmode o perjudica la salut però ho tenim totalment interioritzat perquè hi ha uns rols de gènere marcats per les construccions socials existents que determinen una estètica concreta”, apunta Bruna Álvarez, professora del departament d’antropologia i membre del Grup de Recerca AFIN de la UAB. Hi ha uns ideals de bellesa -diferents en cada època i cultura- que empenyen les dones a dur o fer coses no tant perquè volen com per la pressió del context social. “Modifiquem el nostre cos per representar allò que creiem que volem representar, i aquí hi entren els estereotips de gènere i la idea del que se suposa que ha de ser una dona”, recorda. Pots anar d’una determinada manera però si no és el que s’espera de tu pots trobar-te amb mirades de reprovació que t’incomodin. Els raonaments de qui decideix no dur talons sovint es dilueixen perquè la persona forma part d’un context social i la societat té un impacte en l’individu. La societat la fem entre tots i es va transformant, és dinàmica i diversa.

Malgrat aquest estira-i-arronsa entre l’individu i la societat, hi ha reivindicacions perquè desaparegui l’obligació o la pressió social per dur sabates de taló, tant a nivell particular -actrius que passegen descalces per catifes vermelles o asseguren que la sola vermella de les Louboutin en realitat és la seva sang- com col·lectiu, el moviment feminista japonès #KuToo ha aconseguit que algunes empreses modifiquin els seus codis de vestimenta.

Perjudicial per a la salut

Manolo Blahnik, Jimmy Choo, Christian Louboutin… Els dissenyadors de sabates de taló de més renom són homes. Són ells els que ideen un calçat que limita i constreny les dones, tot i que la primera en dur talons amb una finalitat estètica va ser Caterina de Mèdici a Florència, a principis del segle XVI. “Era baixeta i volia que la veiés tothom. Quan va anar a França a visitar al seu futur marit, el duc d’Orleans, es va posar talons”, explica Pilar Pasamontes, historiadora de la moda i directora científica de Moda IED Barcelona. Des de llavors aquestes sabates van estar presents entre les classes benestants. Les treballadores ni es plantejaven feinejar sobre talons, era massa incòmode. El 1946 Roger Vivier crea el taló d’agulla de 7 centímetres. “Això sí que és còmode, el que no pot ser són els talons de 10 o 15 centímetres, un martiri per als peus, les cames, l’estabilitat i també l’estètica, perquè camines malament i no tothom sap anar amb talons. Et voldran fer creure que estàs moníssima amb aquests talons però quan hi camines t’adones que potser no val la pena”, assegura.

Les sabates de taló de més de 4 cm estan contraindicades. “Hi ha un desplaçament de la línia de la gravetat i la part anterior del peu suportarà més del 50% del pes de la persona. Com més alçada més pes recaurà sobre la part anterior. El cos cau cap endavant i la musculatura posterior s’activa per compensar-ho”, comenta la vicedegana del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, Luciana Moizé. Caminar sobre talons excessivament alts provoca una alteració del caminar a nivell global, afecta negativament els peus, la musculatura, els genolls, els malucs i la columna vertebral. Com més alçada més efectes nocius, per això s’aconsellen talons d’uns 2 cm que reparteixen a parts iguals la càrrega i la gravetat.

La brutalitat de la moda

En els últims 50 anys la comoditat ha estat un valor en alça al món de la moda, i l’aparició de nous teixits ha permès que portem peces més elàstiques. “Ja no ens oprimeix la roba, fins i tot podem anar amb xandall i dessuadora pel carrer però encara hi ha qui tria un taló de 15 centímetres amb què gairebé no podrà ni caminar”, explica Passamontes. La professora té clar que la moda ha sigut brutal per a les dones: “Hem dut cotilla i no importava si se’ns trencaven costelles o ens desmaiàvem. La cotilla, els peus de lotus de les xineses o les sabates de taló han estat pensats per a dones florero, que amb prou feines podien respirar i moure’s. Per sort ara hi ha un moviment important que empodera les dones i aposta perquè ens retrobem tal com som. Ja havia passat als anys 20 i 60 però gairebé ens n’havíem oblidat. S’ha acabat la dictadura de la incomoditat, ja hi ha moltes dones que es neguen a dur aquesta mena de talons”.

La societat i els ideals de bellesa s’estan transformant. Tradicionalment la feminitat ha estat associada a una dona que es cuida i està guapa perquè els homes gaudeixin mirant-la. Però des de l’inici dels feminismes, que són molts i diversos, hi ha la idea d’una revolució silenciosa que posa en qüestió l’ús de determinades peces de roba que limiten les dones. “Majoritàriament tenim tan normalitzat que hem de depilar-nos, dur sostenidors o sabates de taló que ni tan sols pensem si ens agrada, però ara estem vivint un empoderament femení que ens allunya d’una sèrie de patrons que se suposa que hem de seguir. Comença a haver-hi elements de reflexió que qüestionen el que donem per fet i així és com comença aquesta transformació social”, argumenta l’antropòloga. Insisteix en la importància de la reflexió, que ens preguntem si volem perjudicar el nostre cos per uns ideals de bellesa i què volem com a societat. “Sense aquesta reflexió la moda sempre va cap a on li interessa al mercat. De fet el mercat sempre s’aprofita de tot, fins i tot ha mercantilitzat l’última onada feminista venent samarretes amb missatges que d’entrada són una crítica social que ens permet reflexionar”, conclou.

La sabata ideal

Segons Carles Espinosa, vicepresident del Col·legi de Podòlegs de Catalunya, és difícil dir com seria la sabata ideal perquè cada peu és diferent, però assegura que en lloc de ser una peça de moda l’hauríem d’entendre com una protecció per als peus: “La sabata fisiològica ideal dista del disseny de sabata actual, hauria de respectar l’amplada, la biomecànica i el funcionament del peu”. L’alçada del taló hauria de ser de 3 a 4 centímetres màxim, el mig peu hauria de ser ajustable amb cordons, velcro o qualsevol mena de subjecció regulable per no comprimir el peu i que tampoc balli, i a l’avantpeu els dits han de poder bellugar-se. ¿Les plataformes i les sabates planes? Les plataformes no respecten la flexibilitat del peu, són més rígides del que és recomanable, limiten els moviments del peu. I el problema de les sabatilles esportives amb plataforma és que pesen massa. Les sabates totalment planes no són perjudicials però per a algunes persones són incòmodes. El que és important per a qui es plantegi deixar de dur talons és que faci una adaptació progressiva. Després d’anys amb talons tindran la musculatura posterior més curta i no toleraran un canvi radical. Portar puntualment sabates de taló o amb plataforma no ha de ser un problema però si es porten habitualment, provoquen a mitjà termini: un escurçament de la musculatura posterior (bessons) i el tendó d’Aquil·les, afavoreixen l’aparició de galindons i durícies, inflamen el teixit i els nervis interns del peu, condicionen l’equilibri i fan més probable que es pateixi artrosi als dits. Així doncs, ¿ens rebel·lem contra les sabates de taló?