Estils 11/10/2020

El pelegrinatge africà que la pandèmia no atura

El Senegal celebra el Magal, un esdeveniment que busca equilibrar la salut física, espiritual, econòmica i social

Dídac P. Lagarriga
4 min
El pelegrinatge africà que la pandèmia no atura

BarcelonaQuan la lluna comença a minvar i arriba al divuitè dia del mes islàmic de safar, Dakar i molts altres indrets del Senegal es buiden per omplir una ciutat, Tuba, ja de per si agitada amb els seus 700.000 habitants. Com que el calendari islàmic lunar és onze dies més curt que el gregorià, les seves dates assenyalades donen la volta completa al calendari solar cada trenta-tres anys. Enguany el 18 de safar ha caigut el dimarts 6 d’octubre, dia del Gran Magal ( celebració en wòlof), un dels pelegrinatges més grans d’Àfrica. Entre dos i tres milions de persones es reuneixen cada any en una ciutat caracteritzada, entre d’altres, per no tenir hotels. Ciutat, per tant, alberg en ella mateixa, que dies abans de la data es va omplint d’homes i dones amb maletes i sarrons al cap que seran acollits a les cases, els patis i els carrers d’uns veïns avesats a l’hospitalitat. Centre neuràlgic de la comunitat mística del muridisme (una branca sufí amb uns set milions de membres), Tuba compta amb una legislació singular que la fa única, tan única que en temps de pandèmia ha tirat endavant amb un pelegrinatge marcat, inevitablement, per la crisi sanitària -i econòmica.

Aquesta data recorda el dia que el místic i revolucionari pacifista anticolonial xeic Amadú Bamba (1853-1927) va sortir de casa cridat per l’administració colonial francesa, que, l’any 1895, el va condemnar a la deportació al Gabon durant set anys, on va malviure empresonat. No obstant això, malgrat una situació tan dura com aquesta, Bamba va aconseguir transmutar aquesta deportació en experiència espiritual. La seva comunitat, en un exercici d’alquímia sorprenent, ha aconseguit que la data de la seva deportació sigui sinònim d’alegria i prosperitat. ¿Celebrar-ho aquest 2020 també és un signe d’irresponsabilitat pel gran risc de contagi, tot i les mesures sanitàries aplicades?

Conviure amb el covid

Quan el covid-19 es va estendre pel planeta, el Senegal, com la resta de països africans, va establir mesures de control estrictes, com el tancament de fronteres i escoles, la limitació de mercats i transports o tocs de queda nocturns. Amb el pas dels mesos, malgrat les previsions pessimistes de l’inici, les xifres demostren que, en general, el continent està lluny de les taxes de mortalitat que es temien, degut possiblement -segons la mateixa OMS- a una mitjana d’edat jove i a la vida centrada en l’exterior. Sigui com sigui, feia mesos que es debatia si aquest any hi hauria Magal, un pelegrinatge que, a més d’efectes espirituals, té una gran repercussió social i, sobretot, econòmica a nivell nacional.

Per la seva idiosincràsia, l’estat intervé poc a Tuba, administrada per la seva pròpia comunitat i, des del gener del 2018, liderada pel califa general Serigne Muntakha Bassirú Mbàkke, el net més vell de Bamba. Aquest home i guia, considerat un gran intel·lectual, piadós i hàbil comunicador, ha mostrat des de l’inici de la pandèmia un rotund compromís amb les mesures sanitàries imposades i va ser dels primers que van donar una important suma de diners a l’estat -al voltant de 300.000 euros- perquè s’invertissin en la lluita contra el coronavirus. Tot i que, a diferència de les altres mesquites del Senegal, la de Tuba -una de les més grans de l’Àfrica occidental, amb una capacitat per a milers de fidels- sempre ha estat oberta, s’hi han aplicat sempre les mesures de distància, mascareta i neteja de mans. Durant el Magal, per exemple, cinc-cents voluntaris, cinc mil capses de mascaretes i 250 de gel hidroalcohòlic esperaven als magatzems de la mesquita que comencés la llarga cua de pelegrins, que no podien accedir-hi sense la protecció adequada.

Ni negacionista ni paralitzat per la por, Serigne Muntakha Bassirú Mbàkke, en un dels seus discursos més comentats, durant la festa de final del Ramadà passat, el 24 de maig, va afirmar: “El coronavirus ha sigut creat de la mateixa manera que nosaltres hem sigut creats, és a dir, per l’únic Creador. El virus segueix estrictament les instruccions que ha rebut. Per tant, nosaltres hem de fer el mateix”. Arran d’aquestes paraules, Bougane Guèye Dany, president del moviment ciutadà Gueum Sa Bopp, va escriure a la premsa local: “Això vol dir que hem de continuar la nostra missió i que no ens hem de veure com a víctimes, sinó que hem de ser flexibles i enèrgics davant d’una nova situació, que també té la seva missió. La història ens ensenya com la comunitat murid ha desenvolupat capacitats de resiliència com el coratge i la perseverança, mantenint sempre l’optimisme i el somriure. El califa general va ser el primer a fer entendre a la gent que havíem d’aprendre a conviure amb el covid-19”.

Motor econòmic

Segons els ensenyaments murides, l’equilibri s’aconsegueix a través de tres vectors indissociables: l’espiritual, el comunitari i l’econòmic. La salut, per tant, no és un vector en si mateix, però una societat sana -o que vol aquesta salut- no pot oblidar cap dels tres vectors. Ni només espiritual, ni només material: es busca una conjunció dels dos àmbits a través d’una relació fonamentada en el cultiu del que anomenem sagrat.

“Oblida grans plans de futur, no atresoris riqueses i combat la mandra. Embelleix el teu interior, lloc de la mirada del Mestre de les criatures”, va deixar escrit Amadú Bamba en un dels seus poemes més recitats.

En un context com el senegalès, en què el comerç informal és el vector fonamental de l’economia, aquest esdeveniment religiós preveu reactivar un àmbit molt afectat per la situació sanitària global. El 2017, per exemple, un estudi de la Universitat Alioune Diop de Bambey va mostrar que el Magal genera una mitjana anual de 40 milions d’euros. Com assenyala Felwine Sarr, economista, professor a la Universitat Gaston Berger i autor d’ Afrotopía (traduït al castellà per Catarata), “el muridisme és un exemple d’economia material pròspera fundada en els valors socioculturals i religiosos que és dinàmica i preserva els fonaments de l’economia relacional”. I, d’aquesta relació, un món esperançat que no s’atura.

stats