Neules, manta i bellesa a la tele

Us proposem 5 sèries –i una pel·lícula– que convertiran les festes en una experiència estètica fora mida

Les pel·lícules de sobretaula que ofereixen totes les cadenes de televisió per aquestes festes nadalenques són més embafadores que els polvorons, i ja us sabeu de memòria les de Bridget Jones i els gags de Mr. Bean. Doneu una treva a les tradicions audiovisuals d’aquestes dates i submergiu-vos en sis universos molt llaminers per a la vista: hem seleccionat un grapat de sèries i una pel·lícula que són novetats de plataformes online i que destaquen pels seus vestuaris i maquillatges. Des del black power dels anys 70 fins a la reialesa britànica, passant per diversos angles dels anys 80, tots amb trames i ambientacions diferents i precioses.

'Pose'

El Nova York dels anys 80 i les altres famílies –les que no es fan amb la sang sinó amb la comprensió i la necessitat de suport mutu–: aquest és l’epicentre d’aquesta sèrie sobre les persones LGTBIQ+, que, des de la ficció, “evoca els moments fonamentals de la lluita del col·lectiu com a metàfora d'aquelles coses que encara queden per resoldre”, com explica Pep Prieto, crític de sèries i de cinema.

“La recreació d'època em sembla molt aconseguida”, diu Prieto, mentre que Sílvia Ventosa, conservadora de tèxtil i moda al Museu del Disseny de Barcelona, creu que el vestuari està “ben fet però a vegades es veu massa que és com de Carnaval, efímer i amb materials senzills". "Prima l’espectacularitat i la sorpresa”, diu. Coincideix amb ella Rosa Tharrats, responsable de vestuari de teatre i cinema. “Té una estètica exagerada i excessiva”, diu Tharrats, l’última creació de la qual és el vestuari de la pel·lícula Liberté, la nova obra d’Albert Serra.

Segons Tharrats, Pose està estetitzada però “és un valor bonic de la sèrie: la cultura trans era marginal, ho va tenir molt difícil, però la seva lluita va ser una lluita amb caràcter, potent i festiva". "Crec que Pose vol recalcar aquest aspecte, i ho aconsegueix”, apunta.

'The Crown'

“Per a mi és una de les millors sèries en emissió”, sentencia Prieto, que apunta que la temporada que s’acaba d’estrenar, la tercera, és la millor perquè cada seqüència és “un peça d'orfebreria". "Només cal veure, per exemple, com es treballa la posició de la reina en el pla”, explica.

Pel que fa a vestuari, Ventosa diu que està molt ben fet i que en concret els uniformes són “impecables”. Tharrats destaca que “en molts casos les peces de vestuari són rèpliques de peces originals”, igual que la joieria, o més ben dit, la “bona bijuteria”, perquè dubta que s’hagin fet servir diamants reals durant els rodatges. Per fer una sèrie així l’equip de vestuari ha de preparar-se “amb un mínim de sis mesos d'antelació des de l'inici del projecte” per fer amb temps la recerca històrica, la recerca de teixits i materials, dissenys, prototips, fittings, etc.

Ara, és una sèrie bonista amb la Corona? “Es nota que volen evitar comentaris negatius sobre la reina i la seva família, fins i tot en el vestit no es passen”, diu Ventosa, que observa els colors suaus i neutres del vestuari reial en la ficció com una distorsió de la realitat: “Recordo vestits de la reina Isabel II de carn i ossos que a mi em semblen ridículs o estrafolaris, de colors pastels o grocs impossibles, i això no surt a la sèrie”, diu la conservadora del museu. Prieto ho justifica: “Si s'hagués apostat per reforçar l'estilisme, segurament això aniria en detriment de l'exploració de la seva intimitat”.

'Glow'

És una de les moltes sèries ambientades als anys 80 i, en concret, se centra en “la lluita de les dones per defugir la cosificació i assolir la igualtat d'oportunitat en una societat de l'espectacle misògina i intolerant”, detalla Prieto. Una de les claus de l’èxit de la sèrie és el vestuari, “d’un hortera tan passat que fa gràcia”, comenta Tharrats. De fet, podem esperar que per Carnaval hi hagi grups vestits com les lluitadores vuitanteres de Glow.

Per a Pep Prieto la recreació estètica que fa la sèrie, massa “obsessiva”, acaba per “perjudicar la profunditat de personatges i situacions, i ha passat de ser una sèrie de denúncia a una de massa convencional". "És una llàstima que domestiqui el material, perquè quan es va estrenar anava molt més enllà de la comèdia nostàlgica”, considera el crític.

'Euphoria'

Una de les sèries més interessants d’aquest 2019, innovadora perquè “no demana permís per a res, sinó que t'emmiralla en realitats que sovint com a espectador prefereixes no mirar de cara, i ho fa amb una estètica que juga hàbilment amb el llenguatge de les noves tecnologies”, analitza Prieto, que recomana “especialment” la sèrie per a pares i mares d’adolescents.

El “contrast permanent” entre les protagonistes, Jules i Rue, es reflecteix en els seus estilismes: “Una vesteix sempre amb roba austera i de colors apagats que representa el seu estat emocional i l'altra, que aspira a un vol que mai sembla consumar, apareix literalment vestida d'àngel”, apunta el crític.

Però més que la roba, el protagonisme a Euphoria és del maquillatge, “lluminós, pletòric i alliberat”, diu Tharrats, i que es presenta “no només com un ornament sinó sobretot com un llenguatge i una forma de comunicació”: és el que fa sortir a la superfície els sentiments, el caràcter i l’evolució d’alguns dels personatges. El que més li agrada a Tharrats és que “et motiva a maquillar-te amb ganes, sense vergonya, a explorar i experimentar amb total creativitat”. Durant aquestes festes es veuran arreu eyeliners de colors i ombres de confeti. Fixeu-vos-hi.

'Stranger things'

Una sèrie que és “molt més” que la reproducció d’una “faula fantàstica” i “l’evocació d’infanteses”, que és “molt terrorífica” i que s’arrela a “referents que van molt més enllà de l'entreteniment a l'ús”, detalla Prieto. Per a molts és La Sèrie, així en majúscules, una proposta en què hi ha “un treball estètic molt rigorós que busca servir-se del vestuari i de cada element escènic per matisar cada personatges". "No hi ha res deixat a l'atzar, ni és una simple aposta per la lleugeresa, sinó un exercici per entendre per què els nostres terrors d'infantesa perviuen fins a la vida adulta”, explica Prieto.

També és carn de canó del pròxim Carnestoltes, perquè els personatges de Stranger things tenen “una imatge molt pop". "És una explosió de color que, en certa manera, representa l'energia d'aquest grup de nens i d'aquella època tan vitalista”, detalla Tharrats.

'Dolemite is my name'

“Increïble!”, resumeix la conservadora del Museu del Disseny. “Excel·lent”, diu el crític de cinema i sèries Pep Prieto. “La roba està molt ben feta, no és pur vestuari de cinema, i a la vegada té uns codis molt diferents de la roba per a blancs”, explica Ventosa, que fa referència als sapeurs, uns dandis africans a qui se’ls han dedicat exposicions als millors museus del món. Sobre les responsables del vestuari a Dolemite is my name, la conservadora creu que “haurien de rebre un premi perquè tot és molt coherent i molt original, entre poderós-mafiós i divertit”. De moment la pel·lícula està nominada a millor comèdia als Globus d’Or.

I com s’aconsegueix fer un vestuari singular però realista? “Treballant a fons el context i el caràcter de cada personatge. A través del detall”, revela Tharrats. Per al personatge del Dolemite, el bastó i la flor a la solapa. “I un altre element important: el treball amb l'actor durant el fitting. No tot li queda bé a tothom. S'han de fer moltes proves. Al final la qüestió és que l'actor se senti còmode amb el vestuari, que se'l faci seu”, confessa la dissenyadora de vestuari.