El silenci com a art, l’error com a revelació
Federico Frangi exposa a Barcelona una sèrie fotogràfica inspirada en els ensenyaments budistes
BarcelonaLes revelacions venen sobtades, inesperades. Revelat implica doblement velat, per tant, cal temps perquè aquest doble vel s’esvaeixi. Atendre la revelació és omplir-nos de silenci. No hi ha àmbits per a la revelació, malgrat que sovint podem parlar de religió, mística o confessions íntimes. Tot, tothora, és susceptible de ser revelat. Potser la fotografia és la tècnica que més ha evidenciat l’art de la revelació, aquesta espera d’una imatge, d’un missatge, que ens sacseja. Tot i que amb l’adveniment del digital hem perdut part d’aquest procés màgic, la revelació fotogràfica -com tota revelació- continua viva, parlant-nos. Cal temps per mirar. Quan el 2009 el fotògraf argentí establert a Barcelona Federico Frangi va decidir endur-se una càmera Rollei analògica en el seu primer viatge a l’Índia i el Nepal, potser ja intuïa que les revelacions, en tots els sentits, formarien des de llavors part de la seva vida. O potser ja havien començat.
“A Buenos Aires jo era un nen alegre i innocent. Als 16 anys la meva germana gran, que ho era tot per a mi, va morir en un accident de trànsit. A partir d’aquí es va trencar tot, com si fins llavors hagués viscut en un miratge. Mal extrem, foscor, teràpia...”, explica assegut al pati de la gracienca Galeria H2O, on fins al 13 de novembre es pot visitar la seva exposició Sruti/Revelación.
Després d’un temps de contracció, va començar a estudiar teatre -torna a obrir-se, a riure, a llegir-, que compagina amb la seva feina com a dissenyador gràfic. El 2004 decideix emigrar, passa un temps a Madrid i finalment s’instal·la a Barcelona, on comença de zero a nivell professional com a dissenyador freelance i com a actor en alguns anuncis. “El 2007 va venir a Barcelona el Dalai-lama i vaig sentir l’impuls d’anar-lo a escoltar, sense gaires expectatives, sentia curiositat. Va explicar una cosa que em va quedar gravada al cor. Quan tenim una actitud negativa, ja sigui física, mental o verbal -enveja, rancor, odi-, hem d’intentar observar-la en el moment que ens passa i, si ho aconseguim, preguntar-nos quina seria l’opció contraposada i, llavors, fer-la. A mi això em va trastocar completament, en realitat ja ho sabia, em va connectar amb aquell nen feliç abans de la mort de la meva germana. Vaig començar a estudiar amb un mestre budista i també a la Casa del Tibet, així com a meditar, llegir sobre budisme... Un temps després em van recomanar anar a escoltar el conegut lama Tenga Rinpoche (1932-2012), mestre de mestres, durant la seva visita a Barcelona. Vaig anar-hi i l’impacte va ser molt fort”.
Recerca del mestre
Cansat del disseny gràfic, Frangi es planteja un repte: anar a buscar aquest mestre al seu monestir del Nepal. Pocs dies després, li surt una feina de publicitat amb què aconsegueix pagar-s’ho. Dit i fet. El 2009 inicia el seu periple iniciàtic, però abans passa per una coneguda botiga de fotografia de la ciutat i compra la càmera analògica que li aconsella un amic. “A 4.000 metres d’alçada, amb una llum tremenda i sobreexposició, necessitava una càmera sòlida. A les meves primeres fotos no vaig fer res més que documentar el que em passava. I és allà on decideixo dedicar-me a la fotografia. Al tornar exposo a la Casa del Tibet de Barcelona i el ressò és important. Així que arracono onze anys com a dissenyador gràfic per tornar a començar de zero amb aquesta temàtica i tècnica. Ho considero una benedicció del mestre perquè puc unir el meu interès per les arts amb l’espiritualitat”.
El 2012 es planteja un nou viatge, aquesta vegada de sis mesos, sobre una moto en un recorregut d’anada i tornada Delhi-Butan amb parada llarga, esclar, al monestir del seu mestre. Amb una nova càmera analògica heretada de la família, decideix especialitzar-se en retrats. És durant aquells mesos que veu l’empitjorament i la mort del lama i pot assistir als rituals funeraris amb mestres i deixebles vinguts d’arreu.
Després de diverses exposicions, entre altres llocs a la seva ciutat natal, Buenos Aires (“Obrint-me camí a poc a poc, amb la meva part autodidacta, la intuïció i la ingenuïtat”), Frangi idea un nou repte. “En el meu primer viatge vaig fotografiar una nena en una parada en un poble i aquella imatge es va convertir en coneguda, va sortir als diaris, la gent la comprava. Així que em vaig proposar tornar al Nepal i buscar, sis anys després, aquella nena i, com a mínim, donar-li una còpia de la fotografia que li havia fet”. Gràcies a una campanya de micromecenatge va tornar a viatjar i finalment, “entre la culpa i l’agraïment”, es troba amb ella a l’escola on estudia. És en aquest viatge quan comença a tenir problemes amb la càmera i, un cop a Barcelona, revela els carrets i constata que estan farcits d’errors, amb moltes imatges sobreposades, tallades, velades...
Lloc intermedi
“Va haver de passar molt de temps perquè veiés el potencial que tenia allò. Soc molt literal, i aquells errors m’endinsaven en un altre nivell narratiu. A poc a poc em començaven a ressonar. En aquell moment algú que admiro molt, Laurie Anderson, va treure el disc Songs from the Bardo, en què parla precisament de l’espai intermedi entre la vida i la mort segons El llibre tibetà dels morts. Tot encaixava. Vaig triar Sruti com a títol per a l’exposició d’ara perquè en l’hinduisme és la paraula divina revelada i transmesa oralment. Crec que el silenci engloba aquestes fotografies. En l’escolta em sorgeix la revelació d’un material que primer vaig descartar i després vaig acabar valorant. Un silenci molt necessari, vital i sanador, que trobo en aquests llocs tan oberts en contrast amb el lloc d’on vinc, tan tancat, ple de soroll i informació. Recorro quilòmetres per carreteres pedregoses amb la mirada fixa a terra per no caure i de cop paro i noto l’efecte òptic de les muntanyes venint-me a sobre i em pregunto: dec estar mort? Em sento intermediari, no em preocupa si em consideren artista o fotògraf, m’agrada ser intermediari, portar coses d’un lloc i dipositar-les en un altre, generar empatia”.
