L’últim culebró de José José

Diuen que l’única cosa que realment uneix Mèxic -un estat federal anomenat oficialment Estats Units Mexicans, cosa que molta gent desconeix- són els seus déus de la cançó. Una afirmació que resulta especialment vàlida aquests dies, després d’haver pogut observar la febrada popular que ha comportat el decés del cantant José José. L’intèrpret de cançons com La nave del olvido i Gavilán o paloma ha centrat l’atenció mediàtica del país des que va morir el 28 de setembre fins a aquest dimecres, quan per fi el van enterrar.

La seva història és la d’una celebritat musical -té estrella al Passeig de la Fama- que hauria pogut ser Julio Iglesias però que gairebé va acabar sent Tina de Las Grecas. I és que tot i tenir el do vocal que li pertocava per ser fill de dos cantants d’òpera, al final van poder més tots els traumes que arrossegava. Per exemple, voler ser dues vegades el seu pare, cosa que el va motivar a posar-se de nom artístic dos cops el seu nom. Tampoc el va ajudar gens haver triomfat massa jove.

José José, que ha mort als 71 anys després d’haver venut més de cent milions de còpies dels seus àlbums, es va convertir en una estrella incontestable a Mèxic amb només 22 anys quan va quedar tercer el 1970 al II Festival de la Cançó Llatina, predecessor de l’OTI, amb una exhibició vocal encara recordada. Era tan jove que el van anomenar príncep de la cançó, sobrenom que el va acompanyar fins a la mort, tot i que la seva carrera escènica s’havia acabat molt abans.

Al cap de dos anys d’haver triomfat a gran escala, una pneumònia devastadora el va deixar sense la bona veu que tenia. A partir de llavors va començar a caure en picat artísticament a causa de les seqüeles de la malaltia, però també de les drogues i l’alcohol, tal com ell i fonts pròximes van explicar repetidament.

La que hauria d’haver sigut la seva maduresa artística va anar acompanyada de multitud d’entrades i sortides en centres de rehabilitació, que de poc van servir. En un moment de la seva vida, aquell home que havia tingut Mèxic als peus i que va omplir temples com el Madison Square Garden va acabar vivint en un taxi, acompanyat d’una sèrie de companys de viatge anomenats el escuadrón de la muerte. L’habitual consum de cortisona per aplacar-li tots els mals va acabar del tot amb el seu do.

Tot i aquest espectacle malauradament tan apetitós per al sensacionalisme, els mexicans l’han acomiadat com si hagués estat a primera línia fins abans-d’ahir i com si hagués tingut una vida exemplar. Un posicionament social molt lloable perquè parla d’un país sensible i madur. ¿Si un cantant és o ha sigut brillant, per què se l’hauria de menystenir amb un comiat que no estigués a l’altura dels seus millors moments?

Comiat (popular) d’altura

Sembla que a Mèxic això ho tenien clar i li han ofert el millor adeu possible. El govern ha anat a buscar el seu cos amb un avió de l’exèrcit fins a Miami, on vivia al costat de la seva tercera filla. Se li ha fet la vetlla al Palacio de las Bellas Artes de Ciutat de Mèxic i se li ha procurat un funeral d’estat multitudinari a la basílica de Guadalupe. La gent també ha estat a l’altura de les grans nits -i matinades- que els ha donat aquesta icona de la música melòdica. Milers de persones l’han esperat i acomiadat als carrers i n’han seguit el desenllaç amb audiències enormes.

Però, ves per on, qui no ha donat la talla han sigut els qui més haurien hagut de fer-ho: els seus tres fills. La fama es paga a pes i els hereus de la no fortuna del desaparegut cantant sabien que s’havien d’emportar ara o mai la seva part del pastís de share que les grans televisions del país estaven a punt de facturar. El xou d’exclusives ha sigut tan tràgic que els dos fills del primer matrimoni, José Joel i Marysol, van arribar a posar en dubte que el seu pare s’hagués mort. També han permès que s’estengués el rumor que el cadàver estava desaparegut i han venut a les televisions la batalla amb la seva germana Sara -filla del segon matrimoni de l’artista- per si el seu pare havia de ser enterrat aquí o allà. Al final, el pobre difunt ha acabat incinerat i les cendres se les han quedat a mitges cada bàndol. Salomonisme pòstum.

El taüt banyat en or amb què l’han enterrat a Mèxic no reflectia de cap manera la vida d’aquest cantant mexicà, que va haver de vendre l’exclusiva de la seva mort als EUA per poder pagar-se l’hospital on li tractaven el càncer de pàncreas que se l’ha emportat. Estava arruïnat. Ja no li quedava res més per vendre. Havia hagut de fer d’actor en culebrons feia anys i els drets sobre la seva vida se’ls havia venut recentment per un milió i mig de dòlars -explica un exmànager- perquè Telemundo li dediqués una sèrie, que per cert és a Netflix.

Aquesta mena d’històries sempre em generen el dubte de si les masses són morboses o pietoses. De si senten afecte per algú que els ha acompanyat sempre o si és simple tafaneria. Potser tot alhora. Del que no en tinc cap dubte és que en les morts de grans celebrities hi sol haver més bons sentiments a peu de carrer que no de portes endins. Quan hi ha coses per repartir, pels diners. I quan no n’hi ha, pel mateix.