L’últim pagès de Sant Cugat

Sant Cugat del VallèsAquesta és la història de Jaume Grau Feliu, de 94 anys. D’ell es pot dir que és l’últim pagès de Sant Cugat del Vallès. Si més no, de quan aquest municipi vallesà encara era poble i la vinya formava part de la vida diària dels seus habitants. A casa seva, una antiga masia reconvertida en casa de poble a quatre passos del monestir, hi té una àmplia sala on atresora tot d’objectes de quan feia de pagès. “El que hi ha aquí tot ha servit”, explica Grau. Per al conreu de la vinya, però també en els camps de cereal i l’horta. A ell li fa molta il·lusió ensenyar-ho, així que durant la recuperada Fira de les Portadores de finals de setembre, amb la qual Sant Cugat rescata la memòria del seu passat vinícola, Grau va afanyar-se per tenir el seu museu particular en perfecte estat de revista i fer reviure a uns quants privilegiats el Sant Cugat rural.

“Vostè deu ser dels últims pagesos d’aquesta terra, oi?”, li pregunta només arribar Maria Teresa Mariné. Ha vingut expressament des de Barcelona per sentir els relats de Grau, que ja de petit anava al camp i manté una memòria envejable. Ell sempre té present que l’ofici de viticultor el va ajudar a “subsistir” en els anys durs de després de la Guerra Civil, però els temps van canviar. “Als anys 60 tothom va deixar de fer de pagès”, explica. Fins i tot els fills de casa bona se’n van anar a les fàbriques tèxtils o a fer de jardiners. Amb l’avenç imparable de la urbanització, Grau va ser l’encarregat de tancar la cooperativa vinícola de Sant Cugat quan ell la presidia, però del que se sent orgullós de debò és del pas següent. “Em fa goig dir que jo vaig firmar la donació del celler per al poble”, diu. Va ser el 1992.

Es passaria hores i hores compartint les vivències que associa a cada objecte. Malgrat que pateix de la vista, els té tots ben localitzats. “Sabeu què és això?”, pregunta, ara assenyalant un bloc de pedra robust. “És una fita”, afirma Mariné sense dubtar. “Així m’agrada, que algú sàpiga què és”, celebra el pagès, que afegeix que servia per separar les finques. Els coneixements sobre l’àmbit rural no sempre estan a l’abast de tothom a Barcelona i voltants, fins al punt que molts dels habitants que s’han traslladat en els últims anys a viure a Sant Cugat (on gairebé s’ha doblat la població en 20 anys i ja ha superat els 90.000 residents) encara no saben que s’hi havia elaborat vi fins no fa tants anys. El símbol d’aquest passat vinícola són les portadores, uns recipients de fusta per dur el raïm de la vinya al celler.

Manual d’ús de les portadores

Grau en conserva un parell, i per un moment es converteix en un manual d’ús parlat. Prevé els oients, que el segueixen amb molta curiositat, que no es quedin només amb la portadora: si la moguessin sola, plena de raïm, no arribarien gaire lluny. Els emplaça a fixar-se bé en els dos agafadors que la coronen. No són per dur-la amb la mà, sinó per encaixar-hi uns pals i així poder aixecar-la més còmodament de terra entre dues persones i dur-la fins al destí. Hi ha una cosa que en el passat s’acostumava a fer amb les portadores que avui seria tot un sacrilegi en qualsevol celler que aspiri a l’excel·lència. “Mireu el disbarat que es feia: amb la massa s’aixafava el raïm perquè n'hi cabés més. Quan arribava al celler de vegades ja havia fermentat”, explica. D’aquesta manera es feia realment difícil obtenir vins de qualitat.

Només de vegades s’intentava fer el contrari. El parcer que arrendava terres i depenia del preu que li paguessin pel raïm maldava per no esclafar-lo gaire, perquè així en necessitava menys perquè les portadores semblessin plenes. “Han canviat tant les coses, sobretot en qüestió del vi”, diu Grau. Comparteix aquesta idea la Mari Carmen, de 70 anys, que també ha sigut testimoni del Sant Cugat pagès. “Jo això ho he vist portar”, diu, referint-se a les portadores. “Sant Cugat era un poble en el qual el que més hi havia eren vinyes”, explica la Mari Carmen. També que a casa anaven a buscar vi als veïns. El municipi ha viscut una transformació tan gran que no dubta en assegurar que “Sant Cugat ja no és Sant Cugat”.

De com ha canviat també en dona fe Montse Tutó, que no pot dissimular un punt d’emoció pel seu vincle amb tota aquesta rica història. “Tinc tot d’arrels a casa”, diu. La seva família tenia un negoci de venda de vi a granel que distribuïa a tot el Vallès. Primer el portaven a cavall i després “amb el camionet”, explica. Tutó també conserva eines a casa, igual que Grau, que, a més de les portadores, mostra l’evolució que van seguir els estris per veremar. “Quan vaig començar a treballar, el raïm es tallava amb els falçons –com una falç petita–”, explica, i en mostra un amb la mà. Al costat ensenya unes tisores de veremar petites i les d’ara, que són més grans. També ensenya un estri que conté mercuri que es feia servir per mesurar el grau alcohòlic del vi. I unes màquines per tractar la vinya fetes de coure, que estima que buides deuen pesar tant com les de plàstic d’avui plenes. Servien contra l’oïdi i el míldiu, dues malalties fúngiques que segueixen sent un maldecap per als viticultors.

A més dels estris de la viticultura, Grau en mostra d’una gran varietat d’usos, com les forques per a la palla. Ell distingeix entre “les fabricades i les cultivades”. Aquestes segones són les que sorgien d’encaminar un arbust perquè creixés amb la forma desitjada. També parla de vells costums. “Una obligació de les senyores d’abans era cuidar-se de les feines de casa. Totes tenien l’obligació de fer-ho”, insisteix. A més, quan s’acostava la sega s’ocupaven de preparar els sacs que es feien servir per guardar-hi el gra, indica mentre ensenya una agulla de cosir molt més gran que les de costum. Aquest estri s’utilitzava per cosir els sacs que tenien algun forat. A les dones “no se’ls havia de dir” que ho havien de fer, puntualitza.

Un fangador com Verdaguer

“En l'actualitat, el que explico és tot diferent”, diu Grau, si bé per a ell hi ha coses que no han passat a la història. Comparteix una anècdota del dia que va veure per TV3 la pel·lícula L’enigma Verdaguer, sobre la figura del mossèn i poeta Jacint Verdaguer. Al principi del film encara no era capellà, però ja feia algun poema i li va sorgir la possibilitat de presentar-ne en algun concurs. “Però si jo soc fangador”, diu Grau que va dir Verdaguer, i tot seguit mostra una foto seva que penja de la paret. “Mireu la meva persona fangant com mossèn Cinto. Jo també soc fangador!”, exclama. La fanga s’utilitza a l’hivern per airejar la terra.

No deixa passar l’ocasió per remarcar que en una mostra del Museu de Sant Cugat considera que hauria calgut més cura a l’hora de presentar alguns objectes. A l’etiqueta que presentava un recipient ceràmic amb dues nanses i un galet per beure es deia que el tenien les senyores a casa per guardar líquids. En realitat es tractava d’una botija que s’omplia de vi per anar a treballar al camp. “Els pagesos portàvem la botija i el sarró. Jo també me l’havia endut”, precisa. A l’exposició també hi havia una màquina d’ensofrar, i s’especificava que era contra la malura, cosa que troba massa genèrica. Fins i tot una persona que no es trobava bé es deia que havia “agafat la malura”. Grau destaca així la complexitat de preservar la memòria. “No facis cas del que vegis escrit. Les històries són com un les veu, no són iguals per a tothom”, conclou.